S’havia despertat a mitja nit sobresaltat i embolcallat per una suor freda que havia calat entre la roba del pijama i els llençols. El malson de sempre: ell perdut en la immensitat d’uns camps que s’anaven fent petits a mesura que avançava, i que l’acabaven engolint sota un cel infinit d’estrelles.

Aleshores Miró, com quasi totes les nits, obria la finestra de l’habitació perquè entrés una mica d’aire i la frescor de la matinada el refés dels lligams del somni, però abans que la son li tornés com un badall perdut, es quedava una estona mirant el paisatge que, encara cobert per la timidesa del nou dia, s’obria davant seu i li oferia el sentit ple de les coses.

La Masia (1921-1922), de Joan Miró. Imatge alterada mitjançant dreamdrugs, by Ramon Blanquer.

L’estiu començava a declinar i Mont-Roig ja escrivia adeus sobre la terra aspra, però l’angoixa i la timidesa el seguien com un gos falder malgrat dissipar-se entre la tranquil·litat de la naturalesa que l’envoltava, que feia i desfeia amb vida pròpia i en les normes del silenci i de les quals, i això ja ho sabia prou bé, mai podria deslliurar-se.

Fugir de tot i de tothom s’advenia en una necessitat de supervivència, de vida o mort a punta de pistola, la missió final de la qual era abandonar la llosa familiar, que sense pesar sobre la bàscula pesava tant sobre ell mateix, i deixar enrere uns pares que havien cregut tan poc en el camí que havia decidit emprendre i que haurien volgut, tan sí com no, que hagués seguit el negoci familiar i hagués convertit l’adrogueria en una empresa de referència, tractes cordials i secrets de barri. Les coses que es callen i se saben sense saber-les i nien a dins, molt endins, mogueren a Miró a deixar primer Mont-Roig i més tard Barcelona.

Miró va arribar a París el 1920 amb la motxilla plena dels vestigis que s’han d’abandonar en algun moment per les cantonades no cartografiades de la vida. Un dia, després de cinc anys instal·lat a la capital de les llums seguint el ritme propi d’una ciutat que mai dormia, el pintor català es trobava treballant al seu taller de la Rue Blomet quan, de sobte, picaren al timbre. Obrí la porta amb desgana i, palplantat davant seu, s’hi trobà un home de faccions marcades, boca torta i cabells negres curosament repentinats que es presentà amb el nom d’André Breton. Miró se’l mirà encuriosit, deixà el pinzell i el feu passar amb un moviment de cap. Breton era un seductor nat, desprenia un magnetisme personal difícil de definir, alhora autoritari, alhora intransigent, estava dotat d’una gran agudesa mental que el convertia, sense gaires esforços, en un líder en potència. El seu retrat personal era molt poc habitual, pessimista, depressiu i tantes altres coses que s’escrivien al marge dels marges.

Miró, sense saber com, s’anà obrint i, a poc a poc, la conversa entre ells es feu més lleugera i personal. Per això, de sobte, amb una confiança xocant, Breton es llençà a parlar de la seva vida i, sense donar temps al silenci incòmode, li explicà a Miró que just al esclatar la Primera Guerra Mundial havia a començat estudiar medicina i que havia sigut destinat a l’Hospital Militar de Nantes, i més tard al centre psiquiàtric de Saint-Dizier. Clavant la mirada en un punt fix del taller, recordava amb veu trencada que cada dia arribaven soldats amb desvaris i deliris produïts després d’haver viscut experiències traumàtiques al front i que aquella temporada li serví per dur a terme procediments psicoanalítics amb els pacients, com la interpretació dels somnis o l’associació lliure. Amb el temps, tot això ho havia traslladat al camp de l’art i havia iniciat experiments estètics amb l’inconscient i el llenguatge els quals li havien causat una obsessió quasi malaltissa amb Sigmund Freud i la psicoanàlisi.

Miró l’escoltava fascinat, aquell món no li era nou però en boca de Breton adquiria un aire místic.

Miró l’escoltava fascinat, aquell món no li era nou però en boca de Breton adquiria un aire místic. De fet, res era estrany entre aquells dos desconeguts que compartien un món de neguits i misèries sense nom. Miró sabia que era la primera vegada que Breton parlava tan obertament d’aquell tema i posava sobre la taula, en un acte d’humilitat impropi del seu caràcter, un dolor antic. Però Breton continuà parlant, cada vegada més submergit en les seves paraules, i li va descriure el viatge que el 1921 havia fet al Tirol amb Tristan Tzara, Max Ernst i Jean Arp, en el qual aprofitaren per fer una sortida a Viena i visitar Sigmund Freud a casa seva. Breton necessitava l’aprovació del projecte surrealista per part del pare del psicoanàlisi. Però fou una mala experiència i no aconseguí impressionar-lo. Freud se sentí pressionat i obligat a afirmar un lligam entre art i ciència que mai havia considerat, fins al punt que titllà el surrealisme de moviment anti-artístic. Aquell encontre havia traumatitzat Breton que, immers en un cul de sac, es mostrava encara irritat, frustrat i dolgut. Però després d’un llarg sospir, Breton afirmà que tot allò ja era aigua passada i que les coses, a la vida, transcorren per camins estranys. Havia pogut compartir una conversa amb Freud, però malgrat trobar-se en pols oposats -i el desengany que arrossegaria sempre- sentia, contradictòriament una satisfacció interna només possible quan, sense reprimir-te, fas allò que vols fer.

L’1 de desembre de 1926 Miró arribava a Viena trasbalsat i inquiet, sense saber ben bé què hi feia allà. En el precís moment que posava els peus a l’andana hauria agafat un altre tren de tornada a París. L’angoixa de sempre li oprimia el pit i les mans li tremolaven com una fulla al vent, però aconseguí tranquil·litzar-se, sabia que no hi tenia res a perdre. Portava la direcció escrita en un paper: carrer Berggasse número 19. S’hi encaminà dubtós sota la fredor hermètica de la ciutat, però finalment hi arribà. Picà al timbre, que ressonà portà enllà, però la resposta fou un silenci llarg i opac. El doctor deuria haver sortit així que Miró, cansat del trajecte, decidí asseure’s a l’esglaó de l’entrada i esperar que arribés.

Sigmund Freud tornava a casa cansat després d’haver passat tot el dia amb Mathilde Altmann, la dona de Josef Breuer, que havia mort el juny de l’any anterior. El degà de la Universitat de Viena havia decidit retre-li un petit homenatge al que havia sigut un dels professors de fisiologia més importants del centre i havia col·laborat, juntament amb el mateix Freud, en les innovadores recerques sobre psicoanàlisi. Freud havia hagut d’acceptar la invitació malgrat el distanciament i les desavinences que havien sorgit entre ells els darrers anys. No havia sigut una vetllada còmoda, i l’únic que desitjava era arribar a casa i descansar, però al veure aquell noi assegut al portal va recordar que sovint la vida té per norma portar-te la contrària.

L’estudi de Freud estava ple de llibres i objectes que, guiats per un atzar imprevist, conquerien el terra, les parets i les taules. Més al fons, darrera de l’escriptori, gerros, busts, gravats, ídols i figures d’arqueologia grega i romana reposaven en silenci la seva antiguitat. Aquell espai era el retrat viu d’una personalitat d’arrels profundes. Miró estava fascinat però les paraules del doctor el tornaren de sobte a la realitat:

–Usted dirá. Le pido disculpas por mi español, no es muy bueno. Solo lo leo y escribo con mi amigo Eduard Silberstein porque a los dos nos apasiona Cervantes, pero si se siente más cómodo podemos hablar en francés.

Miró l’escoltà i, a mitja veu, li respongué que el seu castellà era impecable i que podien continuar en aquest idioma. Freud es va asseure a la seva butaca i convidà a Miró a fer-ho just davant seu. Només els separava un escriptori gran on s’hi apilaven papers, cartes i llibres. Miró, aleshores, li explicà la conversa amb Breton, la curiositat que de cop el sobresaltà després d’aquella trobada un any enrere i la decisió de visitar-lo a Viena.

–Me acuerdo de ese hombre –replicà ràpidament el doctor– No fue un encuentro agradable. Me irritaron profundamente su actitud y su carácter altivo y agresivo. Yo estoy muy lejos de esos movimientos artísticos.

–Sí, hay algo de eso en su comportamiento –el tallà, tímid, Miró– Ese día vi que los dos estábamos muy cerca y a la vez muy lejos. Entonces sentí que se reabría una grieta en mí. Aunque yo también me considero artista creo que no logro encajar en todo esto.

La paraula “esquerda” ressonà fortament entre els pensaments de Freud i, com un curtcircuit, alterà el seu estat d’ànim.

La paraula “esquerda” ressonà fortament entre els pensaments de Freud i, com un curtcircuit, alterà el seu estat d’ànim que fins aleshores s’havia mantingut inalterable. Definitivament, aquell noi havia viatjat a Viena per parlar. Fixant la mirada en una estatueta romana amb forma de babuí que utilitzava de petjapapers Freud, es vestí de doctor:

–Me sorprende que use el término “grieta” cuando se refiere a sí mismo. Hábleme de esa grieta. Siéntase libre, exprese lo primero que le venga a la mente en relación con este punto.

Miró respirà profundament i s’acomodà a la butaca. Passaren uns segons abans que es decidís a respondre.

–Creo que esa grieta viene conmigo desde siempre. Soy una persona tímida, reservada, que prefiere el silencio a la palabra, pero me siento libre cuando pinto. Es una forma de rebeldía. El lugar donde puedo distanciarme de todos y de todo. Pero útilmente me siento en una encrucijada. De hecho, mi padre nunca aprobó el camino del arte.

–Habla de su padre en pasado, entiendo entonces que murió y, por sus palabras, intuyo que la relación con él no fue fácil. De hecho, y supongo que usted lo sabe, es uno de los temas por excelencia de mis estudios en el terreno del psicoanálisis.

Miró es quedà en silenci uns quants segons rumiant i, seguidament, afirmà amb un moviment de cap.

–Sí, mi padre murió hace unos meses y si le soy sincero pensar en su muerte me produce la misma sensación de asfixia que, cuando por las noches, se me presenta un sueño en el que la tierra me engulle y me quita la respiración.

Freud era conscient que hi havia masses temes per tractar en una sola sessió, per això li suggerí a Miró que es quedés més temps a Viena, així podrien establir diversos dies de visita; però el pintor català s’hi negà en rodó, el tren de tornada a París sortia l’endemà a primera hora i no tenia cap intenció de comprar un altre bitllet. Davant la negativa, Freud es va veure obligat a replantejar el rumb de la conversa, forçar-la hauria estat contraproduent, per això va preferir relaxar-se i que la trobada fluís. Tot i així, sabia que amb la seva interpretació probablement arriscaria massa i seria poc ortodox però s’hi abocà sense filtres:

–Que usted mismo establezca un vínculo entre la relación difícil con su padre, su reciente muerte y el sueño que se le repite cada noche puede explicar muchas cosas. Si me permite, usted me ha contado justo al entrar que se considera artista pero que se siente débil. A lo mejor Breton actuó como un espejo de lo que usted no es, pero quisiera ser. La convicción y seguridad de Breton lo impulsaron a venir desde París para demostrarse a sí mismo que podía resolver algo que él, en nuestro encuentro fallido, no pudo lograr. Creo que busca encontrar en mí la aceptación y la comprensión que nunca obtuvo por parte de su padre, y que su reciente muerte ha imposibilitado para siempre. Es decir, curar una culpa que se ha autoimpuesto y que no tiene razón de ser. Personalmente, lo interpreto como una cuenta pendiente que se le manifiesta en sus sueños y, a la vez, también se ve reflejada en su trabajo como pintor.

Miró estava perplex, el domini de les paraules de Freud i la manera com s’expressava el sorprengueren. Se sentí identificat en totes i cadascuna de les paraules.

–Entonces –afegí Freud, comprensiu– dígame, ¿qué siente al oír mis palabras? ¿Hay algo más de su vida de lo que debamos hablar?

–No puedo evitar estremecerme, sus palabras son como un rayo de luz en medio de la noche. Sí, hay algo más que quisiera comentarle. Me ruboriza hablar de esto porque, créame, yo soy una persona incapaz de hacerle daño a nadie, pero en el sueño cuando me encuentro caminando por los campos llevo algo en la mano. Un objeto que no consigo ver en ningún momento pero que intuyo que es algo así como un arma, y sé que usándola podré salir de esa situación angustiosa.

–Entiendo –respongué Freud a la vegada que elegantment s’encenia la pipa–. Primero quiero que sepa que no he pensado nada malo acerca de usted al oír lo que me acaba de contar. Veo en usted una persona inteligente y sensible. Y creo que en el fondo se conoce muy bien. Créame cuando le digo que solo usted tiene la llave de sí mismo y, a lo mejor, esa arma de la que habla es solamente la idea de que la herramienta del cambio reside en usted. En el fondo, si me permite esta expresión técnica, usted ya mató al padre cuando decidió convertirse en artista, pero aun así entreveo una incomodidad personal que solamente podrá lidiar cuando se sincere y sea fiel a sí mismo.

En aquella trobada Miró s’havia llençat a ulls clucs a un monòleg de pensaments que, desordenats i sense filtre, anaven rajant al compàs d’un llarg silenci només trencat per la seva veu. Miró es quedà sorprès d’ell mateix, cosa que l’espantava, un torrent de paraules no dites i reprimides trobaven un instant improvisat de vida, no forçat, i sortien del seu aixopluc per agafar forma i consistència. Els pares, la pintura, Mont-Roig, la por a ser qui volia ser, constituïen el seu etern retorn personal com un pessic molest a la carn. Miró, exhaust, es quedà abatut amb els ulls tancats i les espatlles encongides i aleshores se sentí despullat, mort de vergonya i penedit d’haver-se parlat a sobre amb tanta franquesa, tant, que hauria rebobinat aquell instant si hagués pogut. Però de sobte se li feu la llum i ficà la mà a la butxaca del pantaló buscant alguna cosa. Freud el mirava desconcertat.

Miró va treure la garrofa que portava sempre a sobre i que havia collit algun d’aquells estius eterns a Mont-Roig. Ara tot se li feia clar: l’arma del somni era tan sols una garrofa en mans d’un pagès que, llaurant i sense assemblar-se a ningú, volia pintar la humilitat de la vida. Les arrels, els arbres, els ocells, la pedra seca que anhelava aigua i el ressò d’un mar que portava història eren, ara ho entenia, el beuratge necessari per omplir teles i dies. Assassinar la pintura, sí, per poder cavar un clot profund a la pell i convertir el procés creatiu en teràpia, en confident de secrets i deliris i deixar de ser, per una vegada, ell mateix, el seu propi obstacle. Miró agafà la garrofa, la seva imperfecció rugosa i el rastre terrós que li tenyia els dits li recordaren altra vegada els límits del seu retrat que havia perdut feia temps entre les xarxes del passat. Aleshores, sobrepassat per una tranquil·litat renovada, la deixà sobre la taula, li donà les gràcies a Freud, i marxà cap a París sabent més que mai què havia de fer.