Aquest dies hem conegut els Premis Nacionals de Cultura 2019, atorgats pel CoNCA. Felicitats a tots els guardonats. No, aquest any tampoc tenim cap dissenyador/a entre els premiats.

L’any 2012 va ser el darrer en que els Premis Nacionals de Cultura de Catalunya es van donar per sectors. Fins llavors hi havia: Arquitectura i Espai Públic, Arts Visuals, Audiovisual, Cinema, Circ, Còmic, Cultura Popular, Dansa, Disseny, Literatura, Música, Patrimoni Cultural, Pensament i Cultura Científica, Projecció social se sa Llengua Catalana, Teatre i el Premi especial a la Trajectòria Professional i Artística. Aquell any el Premi Nacional de Disseny va recaure en Enric Satué, un premi que pel meu gust li arribava tard. Abans d’ell l’havien rebut, des de l’any 2003, quan es va començar a atorgar: Daniel Giralt-Miracle, el Foment de les Arts Decoratives-FAD, l’Editorial ACTAR, Pati Núñez, Martí Guixé, Nani Marquina, Enric Jardí, Claret Serrahima i Javier Mariscal.

Els Premis Nacionals de Cultura 2019 amb el plenari del CoNCA. Foto: David Ruano.

En tot cas, a partir d’aquella edició, no es van donar premis per sectors culturals si no simplement a persones rellevants de la cultura. Alguns vam mostrar el nostre desacord en perdre premis sectorials, doncs argumentàvem que segons quins camps de la cultura són més “visibles” que altres i que probablement es perdria la idea d’una visió amplia de la cultura on el Còmic, el Circ o el Disseny, es parlessin de tu a tu amb les Arts Visuals, la Literatura o el Teatre, històricament més reconeguts. El llavors Conseller de Cultura Ferran Mascarell va defensar que això no passaria ja que els jurats tenien una mirada transversal de la cultura.

L’any següent la joiera Elsa Peretti rebia un Premi, certament, malgrat se li donava per “una notable tasca de mecenatge cultural, científic, humanitari, educatiu i de defensa dels drets humans, des de la Fondazione Ferdinando Peretti, a Roma, i l’Elsa Peretti Foundation, a Sant Martí Vell, al Baix Gironès, sempre conjugant passat i present, tradició i innovació”, és a dir, no com a dissenyadora.

Han passat sis anys i el Jurat, que ja no són professionals independents sinó que està format pels membres del Plenari del CoNCA, no ha trobat cap creador/a de l’entorn del Disseny digne de ser guardonat amb la màxima distinció cultural del país. Ja és mala sort. Curiosament, cada any han trobat escriptors, actors i artistes mereixedors del guardó, que de ben segur que el mereixen. No poso en dubte el seu bon criteri, ni el seu coneixement del Disseny, entre les altres disciplines que opten al Premi, però no puc evitar pensar que si no hi ha un apartat per aquest sector, potser no hi pensen.

Per a molta gent el Disseny no és Cultura.

I perquè no hi pensen? Doncs perquè simplement per a molta gent el Disseny no és Cultura. En tot cas no és Cultura amb majúscules. No és l’únic sector professional en aquest cas, però jo parlo del Disseny, perquè és el que conec i pel que treballo des de fa trenta anys. I que no diguin que és perquè pertany al món de la industria, perquè ja em diran a quin món pertany el cinema, el sector editorial, les arts escèniques o l’arquitectura. Pensar que aquella disciplina que pensa i produeix la majoria del nostre entorn no forma part de la Cultura és, com a mínim, discutible. Des de que ens llevem fins que anem al llit, aquest inclòs, estem envoltats de disseny. Algunes vegades aquest disseny és funcional, discret, gairebé invisible, però bé que l’enyorem quan no compleix la seva tasca. Efectivament, el disseny es fa visible, justament quan no funciona.

També el veiem quan la bellesa o l’eficàcia de l’objecte que usem ens frapa. Quan un cartell o l’interior d’un restaurant o l’aplicació del nostre mòbil o la cadira on seiem o el diari que llegim o les ulleres que portem o les arracades que duem o les sabates que calcem o tantes altres coses ens arranca un somriure, ens fan sentir a gust, ens provoquen una pregunta o ens deixen bocabadats d’admiració, llavors és quan el disseny també es fa visible. I sembla que això no els ha passat als membres del CoNCA en sis anys. Renoi, quina vida més trista. Jo dec ser de somriure fàcil perquè recordo experiències força gratificants amb objectes, gràfiques, moda, interiors, joies durant aquest temps.

Aquest any se celebra el centenari de la Bauhaus, a Alemanya s’estan fent un seguit d’exposicions i activitats al seu voltant. S’ho han pres com un esdeveniment de país. S’han reeditat llibres, facsímils, objectes. S’han fet documentals i fins hi tot una pel·lícula sobre Alma Siedhoff-Buscher que s’estrena en breu i que posa de relleu la importància de les dones dissenyadores a la escola de Weimar i Dessau. El centenari està organitzat principalment pel Ministeri de Cultura. Sembla que allà no tenen dubtes sobre si el disseny és cultura.

Aquí no tenim un fenomen similar però tenim un llegat importantissim de creadors i creadores, que van ser pioners en el disseny, molts d’ells encara en actiu. És desolador que el Departament de Cultura de la Generalitat y el CoNCA, no considerin que el seu talent és mereixedor del Premi Nacional. Perquè el que està dient, de facto, és que no els importa la seva contribució a la nostra cultura, que creieu-me, no és menor.