Vaig treballar sis anys al costat de Rafael Santos Torroella (Portbou, 1914 – Barcelona, 2002) i encara el sento com una presència. És l’única persona a qui puc anomenar, sense cap mena de dubte, “mestre”.

Malgrat els anys que han passat des de la seva mort, veig moltes coses amb els seus ulls; pronuncio paraules ocultes que em va descobrir; entenc el món amb les eines que em va regalar. Quan el llegeixo, encara sento la seva veu.

D’esquerra a dreta: Emili Grau Sala, Salvador Dalí i Rafael Santos Torroella.

Una veu que era capaç de recitar –amb una prodigiosa memòria auditiva- de la manera que ho feien, per exemple, Rafael Alberti i Federico García Lorca. Una veu carregada d’emoció infantil tot anunciant-me un fragment de Josep Pla, Ramón Gómez de la Serna o Paco Umbral, on acabava de descobrir una paraula nova o un guiatge vital.

Vital. No és una paraula buida. Al seu costat vaig descobrir que l’art el feien artistes, ésser humans dels quals en Rafael havia estat company de viatge. M’explicava anècdotes viscudes amb Camilo José Cela, “Juanín” Hernández Pijuán, “Pepito” Llorens Artigas, Salvador Dalí, Joan Miró –el seu padrí de noces– o Sebastià Gasch. Com els artistes i pensadors de la generació del 27 passaven per la casa familiar a visitar el geni adolescent d’Angelita Santos. Com “Ramón”, amb les cametes penjant al sofà, l’aconsellava que per escriure bé tan sols calia escriure cada dia, del que fos… I les desventures de la seva germana, un ésser de llum i tenebra insondable en la seva mistèrica simplicitat.

Vaig entrar a treballar amb en Santos el novembre del 1990. Al gener, emprenia amb en Rafael i la seva esposa Maite el meu primer viatge a la Residencia de Estudiantes. Vam tornar a finals de febrer. En una aturada a posar benzina i berenar, a prop de Medinaceli, vam veure a la televisió com les tropes de Saddam Hussein es retiraven de Kuwait, hostigades per la coalició de Bush pare. Aquest fet de Telenotícies va despertar els fantasmes amagats d’en Santos. Ell havia viscut les llargues retirades de l’exèrcit republicà, havia sofert els atacs d’un hidroavió que anomenaven el “Zapatones”, havia patit la indefensió del foc enemic.

Ell havia estat, durant la guerra, comissari comunista de cultura.

Em va explicar, en aquell moment, la desfeta de la República a València. Com la gent es llençava al mar i s’ofegava, abans de ser capturada per les tropes de Franco. Com va amagar les armes a la platja de la Malvarosa, va ser capturat i conduit a la plaça de braus. Ell havia estat, durant la guerra, comissari comunista de cultura. I el van confinar al Penal d’Alacant, sota vigilància de tropes mores. Misèria, humiliació, polls i una visita del pare. Aquest, es va acomiadar tot dient-li: “si pasa lo que los dos creemos que va a pasar, pórtate como un hombre”… En Santos deia que si la literatura nord-americana tenia una “generació perduda”, la seva havia estat la “generació atropellada”.

Antonio Tovar, amic seu de Salamanca i falangista de primera fornada, va intercedir secretament i el van alliberar. Com no volia que el reinternessin en un altre camp –cosa habitual– va viure semiclandestinament a Saucelle (Salamanca), en una finca del seu pare no gaire lluny de la frontera amb Portugal; així podria fugir en cas de necessitat. Van ser anys de misèria i por fins que va tornar a Barcelona. En teoria, no podia exercir el periodisme, però Luys Santa Marina li va permetre de publicar a les pàgines de la “Soli”, antic diari anarquista laietà reconvertit en òrgan del nou règim.

Va viure un temps a Madrid, tot compartint habitació amb Carlos Edmundo de Ory, gran postista i onanista compulsiu. Freqüentava el cafè Gijón tot obrint-se pas en el món de la poesia, mentre era desheretat pel pare. Un pare terrible, castellà, i una mare comprensiva, empordanesa, que conformaran la seva condició d’home pont entre dues cultures que gairebé sempre han viscut d’esquena.

Amb la seva esposa, Maite Bermejo, va fundar la revista i les edicions Cobalto, a Barcelona. També el Club Cobalto 49. Sempre en precari, malvivint de les traduccions –anglès, francès, portugués–, redactant la secció d’art del Noticiero Universal, i encara ajudant artistes joves com Antoni Tàpies. No era fàcil viure a la Barcelona de postguerra, encara menys com a poeta i crític d’art.

L’anglès el va aprendre tot sol, llegint llibres a la biblioteca del seu pare, ajudant-se amb un diccionari. No el sabia escriure, tampoc el parlava. Però el traduïa tan bé que Ernst Gombrich deia que la seva versió espanyola de la ja canònica Història de l’art era la millor de totes. Quan, per la seva avançada edat, una malaltia li impedia gairebé de reconèixer els que l’envoltaven, encara era capaç d’agafar un llibre en anglès i de traduïr-lo de viva veu en “temps real”. La seva capacitat per copçar els secrets del llenguatge era sobrenatural.

El primer que em va ensenyar: “un historiador de l’art empra la paraula, de la mateixa manera que un rellotger treballa amb molles i rodes dentades. És fonamental que entenguis els mecanismes del llenguatge”. Tenia una biblioteca de diccionaris i qüestions d’idioma, i era capaç d’emocionar-se quan descobria una nova paraula. Recordo com m’instruía en els sentits de “acedía”, “enciso” o “estilo laña”.

Després van arribar els secrets de l’ofici. Em sentia com un jove aprenent de pintor que comença escombrant el taller, després aprèn a preparar la cola de conill, a allisar un llenç i a recollir la matèria dels pigments per acabar pintant. Em va deixar llegir els tresors de la seva immensa biblioteca. Compartíem passió per Unamuno i Eugeni d’Ors, però em va descobrir una miríada d’autors i de revistes del que avui dia coneixem com a “edat de plata” de la literatura espanyola: Rafael Sánchez Mazas, Alberto Insúa, Rosa Chacel, Guillermo de Torre, Cansinos-Assens, el millor Ortega y Gasset… avantguardistes catalans i obres gairebé inaccessibles dels surrealistes francesos. També María Zambrano i José Ángel Valente. En fi, em va aficionar a les llibreries de vell, un vici car que omple les cases de pols i, de vegades, de plaers savis.

Queden al seu arxiu els feridors epigrames que va dedicar a tants creadors.

Tenia un sentit de l’humor finíssim però demolidor. No va escriure, ni tan sols endegar les seves memòries. I no m’atreveixo aquí a repetir els seus comentaris sardònics sobre companys de professió i artistes. Queden al seu arxiu els feridors epigrames que va dedicar a tants creadors. Si un dia veuen la llum, hi haurà un escàndol dels grossos.

Però el que feia gran, immens, en Santos Torroella, era el seu sentit tràgic de la vida. Era un home que no creia en Déu, però que creia en els creients. Sempre portava al damunt el crucifix del seu amic íntim José Antonio Coderch. Va ser un obsequi que aquest, al llit de mort, li va oferir a canvi que deixés de fumar. I malgrat els tres paquets diaris de Ducados que es polia, va complir la promesa. L’amistat entre Santos i Coderch és un tema que caldria estudiar a fons. Eren com germans, esperits complementaris.

Amb la seva dona, anàvem sovint a Madrid, a la Residencia de Estudiantes. Allí treballaria Santos en la trilogia del “Dalí residente”. Fèiem torns al volant, i totes aquelles hores de camí esdevenien grans lliçons d’història viscuda. Topologia, sintaxi, mística, anècdotes i grans confessions. Recordo quan em va explicar la primera vegada que va tenir consciència de la mort. Tenia uns vuit anys i era en un camp, estès de cara al cel. Es va estrèmer davant la inabastable infinitud que s’obria als seus ulls, de la seva petitesa en un devenir impassible. Sense la mort a l’horitzó no hi pot haver veritable coneixement.

Per casa, en Santos sempre anava en batí i sabatilles. No me’l sé imaginar d’una altra manera. Un dia van venir a filmar per a la televisió i va demanar que l’enquadressin només de cara, que no volia vestir-se. En acabar la filmació, va recordar que havia quedat per anar a dinar i, davant l’equip de reporters, es va acomiadar tot empolainat…

Casa seva era el seu regne. Al pis hi havia viscut el grandíssim poeta Joao Cabral de Melo Neto, cònsul del Brasil i comunista de saló. Aquest li va cedir l’habitatge en haver de tornar al seu país. Els quinze mil volums de la seva biblioteca amenaçaven la llei de la gravetat. N’hi havia en estanteries, damunt tauletes i tot formant muntanyes a cada pam del terra. En algunes parets hi havia quadres increïbles del fons del galerista Dalmau, d’alumnes i d’amics com Joan Miró, Antoni Tàpies, Hernández Pijuan, Cuixart, Ramón Gaya; i de familiars com el seu cunyat Emili Grau Sala o la seva germana Ángeles.