La Nena morta (1930) d’Ángeles Santos presidia el menjador de Muntaner 448. És un quadre que sempre m’ha atret i m’ha inquietat. Quan va morir Teresa Bermejo, no totes les pintures de l’Ángeles van passar a Girona, algunes les van heretar els seus nebots madrilenys.

L’Angelita era un tema recurrent, a can Santos. Jo em delia per conèixer aquella adolescent rebel i turmentada, també mare abnegada del futur pintor Julián Grau Santos. I va arribar el dia.

Ángeles Santos, Nena morta, 1930. Col·lecció Santos Torroella, Girona.

En un piset de Sitges, l’Ángeles i la seva germana Anita prenien el te mentre gaudien, apassionadament, d’un serial mexicà. Estaven molt preocupades perquè un personatge atractiu, amb bigoti, volia ensarronar l’heroïna, una òrfena dissortada. Aquella escena em va recordar l’Abuelita Paz, dibuixada pel genial caradura Manuel Vázquez. Tan sols que la realitat superava la ficció. Una dona que havia tingut la seva vida de pel·lícula, s’havia casat amb en Grau Sala, que pintava com un geni romàntic… en fi, una llegenda viva, i resulta que té tota l’aparença d’una pensionista d’anunci d’assegurances.

Aleshores, li va consultar al seu germà sobre l’enquadrament d’un oli que havia pintat feia uns quants anys a Cadaqués. Jo l’havia vist reproduïda en llibres, aquella obra. Els dos germans van coincidir en què hi sobrava quelcom, van agafar una regla i un bolígraf, i van marcar una línia per on calia tallar el llenç. Després, em va ensenyar el dormitori, on hi havia apilats al terra tot de quadres seus, de diverses èpoques, que tan sols coneixia en fotografies, de vegades en blanc i negre.

Ángeles i Rafael Santos Torroella a Portbou, ca. 1916. Arxiu Julián Grau Santos.

De sobte, enmig d’una conversa intrascendent, aquella iaieta em va fer una observació i vaig notar com els seus ulls em cremaven l’ànima. Era la mirada més poderosa que mai havia sentit. Pura, gairebé inhumana, indescriptible. Li havia explicat que me n’anava a Egipte, i se’m va acomiadar tot demanant-me que li enviés una postal. En sortir del pis, per les escales, en Rafael es va posar a plorar. L’Ángeles no era d’aquest món, quan menys t’ho esperaves et capgirava com un mitjó.

Davant d’una reproducció d’Un món, em va explicar amb senzillesa infantil els elements de la seva obra mestra. Es tracta d’una barreja de genialitat i d’innocència. El món és quadrat perquè havia sentit campanes del cubisme. Fora del cub terrenal, hi sura la maternitat com a motor de l’univers. El Sol, però, és la figura del pare. No hi ha misteris, tan sols vivències. El tren, el paisatge, la família que dona caritat als pobres, els nens que juguen al carrer, les ànimes del cementiri… i inquietuds d’una ment desbordada, com els mons ocults rere les parets de cada llar.

Ángeles Santos, Un món, 1929. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.

Caldrà parlar aviat, en aquest mateix espai, de com les institucions catalanes van deixar passar l’oportunitat –aquesta i tantes d’altres– per adquirir per un preu irrisori les millors obres de l’Ángeles Santos. Per no parlar ja d’Un món, que va estar dipositat entre el 1977 i el 1992 al Museu de l’Empordà, a Figueres. Un dia el museu en va fer postals… i li van cobrar el tiratge!

En Rafael va crèixer en una llar on la germana era el geni, la preferida. La visitaven tots els intel·lectuals joves del moment; fins i tot va haver de rebutjar l’amor de Ramón Gómez de la Serna, i cremar una pila de missives seves amb aquella característica tinta vermella. La figura del pare era asfixiant i sobreprotectora. En Rafael va fugir de casa, per primera vegada, ja als quinze anys. La germana desapareixerà, també, abans de ser recluïda en una casa de repòs.

En Rafael va aprofitar les lliçons Celino Perotti, el mestre que havia contractat el pare per perfeccionar la tècnica de l’Angelita. I a cada roda de premsa, conferència o dinar oficial, no podia evitar prendre apunts ràpids, preferiblement retrats, de la gent que l’envoltava. També pintava aquarel·les, normalment quan sortia de viatge, a primeríssima hora del matí.

Em va ensenyar l’espai que havia comprat per al repòs etern.

Encara recordo el dia que vaig descobrir, al mig del passadís de casa seva, el llom d’un llibre que m’era familiar. Dormia a l’armari destinat a emmagatzemar una còpia de tot el que ell havia publicat. Es tractava d’una traducció de l’anglès, d’un volumet del Reader’s Digest: Historia de un anticuario. Memorias de Duveen, Rey de los anticuarios (1962). Però es tractava, també, del primer llibre que jo havia llegit a la meva vida, als set anys. Aleshores, com no sabia el que era un punt de llibre, em menjava el trocet de paper on hi havia el número de pàgina. En arribar a casa, ho vaig comprobar. Segurament es tracta d’una casualitat, una més. Però a mi em va semblar –encara m’ho sembla– una picada d’ullet del destí.

En Rafael em va fer aquest retrat (1991) i me’l va regalar. En sortir del despatx, la Maite em va dir que de cap manera, i es va quedar l’original… Em va permetre fer-ne una fotocòpia, però.

Podríem dir que Rafael Santos Torroella era un home polièdric: gran escriptor, un dels millors historiadors de l’art, excel·lent pintor i retratista, pedagog influent… Però, per damunt de tot, ell es considerava poeta. Mai podrem entendre’l sense copsar la seva dimensió poètica, fins i tot més enllà dels poemes que va escriure. A tall d’exemple, va començar a escriure poesia en català arran de la mort de la seva mare. La poètica de Santos Torroella és sempre un diàleg amb l’intangible, tot trascendint les paraules. Fem un cop d’ull a alguns títols dels seus poemaris –Ciudad perdida, Nadie, Sombra infiel, Hombre antiguo, Cerrada noche– i descobrirem les mateixes inquietuds d’aquell nen de vuit anys enfrontat al cel infinit.

Un dia vam anar a Portbou, on em va ensenyar l’espai que havia comprat per al repòs etern. En un poema –Hacia Walter Benjamin–, concloïa: “Allí me esperan todos: yo creo, como ellos, en algo más allá de las palabras”.

Més enllà de les paraules, la veu nua de Santos Torroella, indeleble en poemaris farcits de saviesa eterna, fruit d’una experiència transcendent que ens acompanya tothora. Jo me’n vaig; us deixo, sols, amb la seva veu:

No temáis, todavía

cabe mucho dolor en cualquier hombre.

No se enloquece así,

tan fácilmente. No se rompe

como vaso de vidrio el corazón,

al primer golpe. Estamos sabiamente

hechos para sufrir,

con materiales duros, por la fuerte

mano artesanal que hizo cada cosa.

Está tenso el cristal: por eso salta

tras su límite exacto. Mas al hombre

le quedarán sus gritos y sus lágrimas.