L’aparició el 17 d’octubre de 2019 d’una col·lecció de deu plafons en un finestral cegat de la seu de Girona, inesperats i desconeguts, ha causat expectació.

Algunes d’aquestes obres —perfectament individuals, concebudes com a esparses— estan considerades els vitralls figuratius més antics que conservem a Catalunya, segons els experts, ja que són visibles peces reaprofitades del precedent edifici romànic, datades a l’inici del segle XIII o el que és el mateix: de més de cent anys abans.

Nativitat. © Capítol de la Catedral de Girona. Foto: Gemma Martz.

Aquest costum de conservació o reciclatge, tan fàcil d’entendre avui per raons econòmiques i tan habitual en tot l’art medieval, coexisteix —de manera difícil d’imaginar i d’explicar-nos per als nostres ulls contemporanis— amb l’afany renovador i destructor que suposa el pas decidit del romànic al gòtic. Del que hem convingut en anomenar romànic i gòtic. O el que és el mateix, el pas d’un edifici que, en bona mesura, es desentén, es protegeix, de la llum exterior, a una altra construcció pensada per tot just el contrari: per exhibir, exaltar, el colossal potencial plàstic d’enormes quantitats de llum projectades sobre diverses obres arquitectòniques, escultòriques, pictòriques i més que s’han reunit en un determinat indret. Una llum meteorològica, sovint canviant i imprevisible, que aporta sorprenents possibilitats de suggestió dramàtica, de narració, de moviment, perquè permet incloure el pas del temps en l’obra artística, com després descobrirà amb profit el cinematògraf.

Crucifixió. © Capítol de la Catedral de Girona. Foto: Gemma Martz.

El vitrall medieval és clarament un dels precedents artístics del cinema. Aquest nou protagonisme de la llum dins la catedral gòtica vol dir, per descomptat, anar omplint de nous valors expressius i de noves tècniques la construcció de vitralls, de jocs de llum d’un formidable color. D’una forma més etèria i eficaç d’abstracció com mai no s’havia imaginat en els segles anteriors, com veurem després. És l’emoció de la llum. La catedral romànica, però sobretot la gòtica, és l’aplec més complet i divers de les múltiples formes de creativitat artística fins a l’aparició dels grans museus nacionals del nostre present. Implícita i subordinada per la crida espiritual de la fe, la catedral fa la seva pròpia crida al públic com avui la fa un gran museu. És un poderós reclam que interpel·la els sentits i estimula l’intel·lecte de l’espectador més simple i alhora el del més sofisticat.

“El devot s’endinsa, insignificant, dins la còsmica seu de Girona, una capsa de llums, d’artificis emotius.”

La seu gòtica de Girona és un esforç dels nostres medievals, deixant-se arrossegar per les infinites possibilitats d’una nova expressió plàstica. Unes possibilitats més dinàmiques que el rudimentari i implacable joc d’ombres dels asfixiants interiors romànics. Amb l’artifici gòtic es representa millor el matís, la mesura, la diversitat, la complexitat. Amb el vitrall, per descomptat. Prenen protagonisme les imatges de tots els sants intercessors entre el devot i el Déu absolut. Però, sobretot, és un art marià, que vindica la Mare de Déu com a intercessora ideal, com a divinitat gairebé humana, accessible, misericordiosa, íntima. Curiosament l’estètica del romànic apel·la a la religió d’una col·lectivitat mentre que la del gòtic s’adreça a la intimitat, a l’individu específic. El devot s’endinsa, insignificant, dins la còsmica seu de Girona, una capsa de llums, d’artificis emotius, camina d’Occident a Orient. Nadal i l’Epifania són festes cristianes de la llum, la festivitat de la Mare de Déu, a l’altre extrem del calendari és llum, una altra llum. El mateix podem dir de la Pasqua. El devot arriba a l’altar major, que és una evocació de la muntanya santa, de Sió, amb set llums, o ulls, la lluminària mística de l’altar. Per arribar-hi s’han de pujar uns graons. Està elevat, tothom el pot veure perquè n’ha de ser testimoni inequívoc. I ho pot veure tot perquè està envoltat de llum, sobretot la llum dels grans vitralls del presbiteri que l’envolten per darrere. A Girona els grans finestrals estan dedicats a Maria, és la llum de Maria la que exalta l’altar.

El vitrall descobert. © Capítol de la Catedral de Girona. Foto: Gemma Martz.

Des d’aquest punt de vista no ens ha de sorprendre gens que un dels plafons recuperats i de major qualitat artística sigui una Nativitat, i una Nativitat on la Mare de Déu ocupa gairebé tot l’espai, n’és la protagonista. El plafó té tanta personalitat i categoria creativa que destaca per damunt d’altres composicions del lot. Ofereix una disposició clàssica de l’escena, tan clàssica que immediatament tothom la podria relacionar amb la del Frontal d’Avià, també de la mateixa època, de finals del XII o començaments del XIII. Naturalment el preciosisme i detallisme de la fusta policromada té un altre llenguatge, tècnicament més sofisticat que el que el vitrall de la mateixa època pot oferir-nos. Un llenguatge que, en contrast, subratlla millor els estats d’ànim dels personatges, la mirada evasiva del pobre Josep, la fatiga física de Maria, la mirada del Nen Jesús, ja coronat amb el presagi de la creu, que sàviament sap identificar ja la seva mare. I també tenim la mirada pura, innocent, del bou i de la mula, dues bèsties aquí gairebé franciscanes que, en la seva simplicitat, reconeixen el Fill de Déu i ho celebren amb un posat tan innocent que recorda una bona il·lustració infantil de la nostra època. Jesús, com és habitual en les imatges de l’Edat Mitjana i posteriors, està ben lligat, potser amb una mena de corretja. Aquesta estranya momificació és un inequívoc tret d’època. Els infants acabats de néixer eren normalment faixats tot un any. Es creia, erròniament, que aquesta pràctica evitava l’aparició de qualsevol horrible deformitat a les extremitats i, sobretot, la possibilitat espantosa que esdevingués ni més ni menys que un quadrúpede. Ni el Fill de Déu s’escapava d’aquesta por.

Mestre del Presbiteri, El Nen Jesús i la Mare de Déu, c. 1348. Foto: Ramon Roca i Junyent.

Fins aquí els elements que semblen comprensibles —del cromatisme dels vitralls en parlarem també més avall—. El que ja no ho és tant és la fesomia de les cares, el dibuix dels ulls. No s’entenen. Són unes cares i uns ulls que s’assemblen molt, massa, a les que tradicionalment havien estat atribuïdes a un desconegut Mestre del Presbiteri. Un mestre que segons el gran erudit Joan Ainaud i de Lasarte hauria començat la seva participació al voltant de 1348. Un mestre que com a tret específic “els ulls marquen les parpelles amb dos traços en forma de peix resseguits encara amb un o dos traços més prims paral·lels als primers. Les celles són lleugerament arquejades, i una d’elles es continua dibuixant el nas amb una pinzellada en forma de u per dibuixar el nariu. La boca és feta d’un cop de pinzell rotund, en forma d’una ema oberta amb dues ratlletes paral·leles a sobre i a sota, dibuixant els llavis. (…) Les mans, de dits roms, marquen els sécs amb dues ratlletes paral·leles, i les ungles són en forma de u amb una doble ratlla a la part de baix…” (Els vitralls de la catedral de Girona p. 56) Sembla que estigui descrivint la Nativitat del segle XIII descoberta a finals de l’any passat que Ainaud no conegué. Com s’explica que s’assembli tant aquesta Nativitat a la majoria de personatges dels vitralls del Presbiteri? La figura d’una santa del vitrall Nord-III (a2) no és pastada a la nostra Mare de Déu? Com és possible que la Nativitat a la qual està dedicat tot el finestral Sud-III tingui tantes similituds i alhora discrepàncies amb la Nativitat tot just descoberta? El Nen Jesús i la Mare de Déu del vitrall Sud-IV (Adoració dels Reis) no són igualment idèntics? El mateix podem dir sobre la figura femenina (c2) del vitrall Sud-V (La presentació al temple) i altres personatges de la col·lecció del Presbiteri. Potser podré oferir una resposta en l’article de la setmana que ve.