Salvador Dalí és un d’aquells personatges mundials –a part de ser català- sobre els que hi ha tanta bibliografia que semblaria que ja s’ha dit tot sobre ell.

Però ara ens arriba tot un llibre de 335 pàgines que explica una història insospitada que enriqueix molt el retrat personal de l’artista, i de retruc de la seva musa perenne Gala, alhora que insereix aquesta història en l’esdevenir de tota la darrera època creativa de l’artista.

Imatge editada per a la coberta del llibre de Montañés.

El llibre s’intitula El niño secreto de los Dalí (Roca editorial, Barcelona 2020), i el seu autor és José Ángel Montañés, un d’aquells periodistes que prestigien el seu ofici, i que reivindiquen, sense formular-ho explícitament, que allò que en diuen “periodisme d’investigació” no té res a veure amb esbrinar amb qui se’n va al llit una actriu o una princesa, sinó amb coses molt més properes al noble ofici de l’historiador.

Montañés (Múrcia 1962), llicenciat en Prehistòria i Història antiga per la UB i diplomat en Restauració per la Diputació de Barcelona, és des de fa molts anys un referent de primer ordre en el periodisme cultural, des de les planes del diari El País. És algú que s’interroga, recerca, informa i opina, motiu pel qual té també els seus detractors, però mai per manca de competència sinó en tot cas per dissentiment de manera de veure les coses. Però en les societats madures, la gent més informada alhora pot ser la que més pot diferir de les certeses dels altres informats, i a la llarga ens hauríem d’acostumar a conviure en la divergència, sempre que sigui fonamentada i civilitzada. I Montañés és un home molt civilitzat.

La història és que un nen, fill de Jaume Figueras, aquell pintor dalinià de Cadaqués, veí i home de fer feines a can Dalí durant molts anys, va caure tant en gràcia a aquell matrimoni peculiar que acabà per entrar, sempre que volia, a la casa d’ells a Portlligat, per la porta de la cuina, sense demanar permís, perquè els amos de la casa havien dipositat en ell tota la seva simpatia, com si es tractés d’algú de la família. Joan Figueras i Oliveras, que era el nom del nen, havia fet de model de Dalí pel nen Jesús de les dues madones de Portlligat, olis importants del Dalí de maduresa, i per a d’altres obres. Però quan la seva tasca de model del pintor ja no era freqüent, ell continuava transitant per la casa sense deixar de ser desitjada la seva presència.

Dalí i Joan, camí de Portlligat a Cadaqués. Foto: Francesc Català-Roca. Fons fotogràfic F. Català-Roca de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

En Joanet havia aconseguit que quan Gala era als Estats Units –cada any la parella passava molts mesos residint a Nova York- li enviés postals escrites en un divertit català macarrònic reclamant-li quasi planyívolament que no deixés d’escriure-la; o que, quan ella era a Portlligat, li netegés a fons el cap quan tornava ple de polls de l’escola. Si el nen feia una malifeta infantil, els Dalí no el renyaven, comprensius com eren de la seva condició, cosa que molts pares de debò no solien ni solen tolerar.

Com ha dit Ricard Mas –el nostre gran expert en Dalí– en una ressenya sobre aquest llibre, davant l’estranyesa que pot provocar aquesta conducta dels Dalí cap a una criatura, és “com si tendresa, crueltat, amor, indiferència i tantes altres emocions humanes fossin incompatibles”.  Gala es mostrà molt més maternal amb Joanet que amb Cécile, la seva filla de debò, la que havia tingut del seu matrimoni amb Paul Eluard, a la que no volia literalment ni veure. Aquesta bona sintonia entre Gala i el nen, ningú l’entenia a Cadaqués, on la gent a qui no podien veure era a la muller del pintor, a causa del seu caràcter hostil i antipàtic, que s’havia guanyat a pols entre els seus veïns a excepció dels més propers, els que treballaven a la casa.

Joan a la platja de Portlligat. Foto: Francesc Català-Roca. Fons fotogràfic F. Català-Roca de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

Ningú parlava fins ara de Joanet Figueras, però no perquè els Dalí l’amaguessin. Apareix en infinitat de fotografies dels Dalí a la casa de Portlligat, en la intimitat o davant de tota mena de visites. Quan els Dalí anaven amb els Nicolas, els seus amics francesos, amics i no clients, ja que no li compraven pas pintures, en Joanet hi era present amb tots ells amb tota naturalitat. I és que les coses més evidents sovint no es perceben si algú no les observa amb un mínim d’intel·ligència.

Joan tampoc va fer cas a Dalí quan aquest volia que fes la carrera militar.

Dalí volia que Joan estudiés als Estats Units a càrrec d’ells, és clar, però els pares de la criatura no ho volgueren, i el noi arribà fins a fer el Batxillerat elemental, i Comerç, i era Dalí mateix qui l’anava a recollir a la sortida dels exàmens a Figueres. Joan tampoc va fer cas a Dalí quan aquest volia que fes la carrera militar(!), ves a saber per quin rar mecanisme mental. Quan el noi ja havia crescut, el pintor anuncià molts cops públicament, que estava planejant una pel·lícula en català, i trossets en castellà, que s’havia de dir El alma o La carretilla, i que el protagonista absolut havia de ser Joanet, pel·lícula que al final no trobà viabilitat malgrat la insistència que hi posà l’artista.

José Ángel Montañés.

Però als setze anys, Joan es posà a treballar amb el seu pare en la petita empresa de construcció i pintura domèstica que havia acabat formant, alliberant a aquest de feines que li permeteren tirar endavant la nova etapa d’artista-pintor de Jaume, carrera que faria amb la complicitat i recolzament absoluts de Dalí, tant a Catalunya com als Estats Units. Joanet, en la seva època de ser al davant del negoci familiar, col·laborà molt amb l’arquitecte Lanfranco Bombelli, responsable en certa manera del tomb positiu que l’arquitectura moderna donà a Cadaqués, basant-se en l’autenticitat de l’arquitectura marinera tradicional.

A l’època que Montañés en diu “dels secretaris”, quan Dalí en lloc de dirigir tot sol la seva vida i carrera controlat només per Gala, començà a dependre de persones externes –Moore, Sabater, Descharnes–, el tracte amb Joan s’anà diluint, i la compra de Púbol encara disseminà més el món dels Dalí de tota la vida, que es trastocà.

Tot i l’evolució que van fer les coses entre Dalí i Joan, el pintor, en endegar-se el gran projecte del Teatre-Museu Dalí va oferir-li reiteradament la direcció al noi, ja adult, que no l’acceptà. S’havia casat, tenia dues filles i no volia deixar el negoci familiar ni marxar de Cadaqués, ja que d’acceptar el càrrec hauria de passar moltes hores a Figueres.

Joan Figueras podia haver estat un “malcriat”, havent estat tan mimat pels Dalí, que eren gent del màxim nivell, però no va ser així. Haver estat portat en safata de plata per aquelles grans celebritats mundials no li va pujar al cap. Lamentablement morí jove, però havent demostrat, o així sembla, que era un home madur i ben centrat.

Al llibre potser només hi trobo a faltar alguna referència a la figura de Miguel Doménech, advocat del pintor, home fort de l’aleshores omnipotent UCD, i que segurament va tenir sobre Dalí més influència encara que els secretaris de torn. Potser aquest personatge no va tenir relació amb Joanet, però al llibre, en paral·lel a les peripècies del noi ja s’hi solen explicar moltes coses més de l’entorn de Dalí, i d’aquesta concreta hauria estat bé d’estirar-ne el fil, com Montañés hi ha fet amb tants aspectes més, a través de la consulta d’innombrables documents personals i de sentir tants testimonis directes que donen un retrat molt més ple de l’entorn d’aquell artista tan dens. Crec que el cas Doménech podria donar per tot un llibre monogràfic!