Després de l’exposició Ni aquí ni enlloc que es va poder veure al Macba l’any passat, Domènec (Mataró, 1962) torna a mostrar les tensions entre utopia i realitat en l’àmbit de l’arquitectura moderna en l’exposició Y la tierra será el paraíso, a la galeria ADN de Barcelona.

Ja fa dues dècades que l’artista mataroní ha esdevingut una mena de disseccionador dels factors ideològics, socials i econòmics que estan presents, de manera més o menys directa, en molts dels grans projectes arquitectònics i urbanístics.

Vista de l’exposició.

Domènec investiga tot aquest conglomerat de circumstàncies com si fos un historiador, un antropòleg, un sociòleg o un documentalista, per després fer-les visibles a través del llenguatge artístic. I és que darrerament l’art ha esdevingut el territori més honest per construir històries alternatives i paral·leles sobre la societat en la què vivim.

Però això s’ha de fer bé: amb claredat, rigor, sentit poètic i compromís social sincer perquè sinó l’art documental i polític acaba allunyant-se del seu objectiu primer i, el que és més freqüent, acaba allunyant una part dels espectadors, que llegeixen les obres d’art com alguna cosa críptica i super elitista. S’ha de dir que sense fer cap concessió, Domènec és d’aquells artistes que ho fan bé. Ho va demostrar a l’exposició del Macba i ara en aquesta mostra a l’ADN, que és com un complement perfecte d’aquella.

 

En els projectes de Domènec hi ha denúncia de moltes coses: de com les institucions polítiques abandonen les polítiques socials i d’habitatge; de les situacions d’esclavatge en ple segle XX, com es pot veure al projecte Arquitectura Española, amb plànols de grans edificis i monuments que es van aixecar amb presos republicans durant el franquisme; o de com des de poders de diversos colors, l’arquitectura d’habitatge social és sempre estèticament aberrant i poc funcional en tots els racons del món, per frustrar i impedir l’ascens social dels seus habitants, com es pot veure en el projecte Y la tierra será el paraíso, fet expressament per a aquesta exposició.

Domènec mostra com el control politicosocial té suggerents escletxes.

Però Domènec fa un pas més perquè no només denuncia sinó que mostra com el control politicosocial també té suggerents escletxes. En un dels projectes, l’artista explica com, després que les constructores i les institucions deixessin a mig acabar el complex residencial de Corviale, a la perifèria de Roma (un immens edifici de més d’un quilòmetre de llarg, que havia de tenir tot tipus de serveis, seguint el model d’habitatge col·lectiu de Le Corbusier), els seus habitants van convertir els espais que van quedar sense acabar en un “laboratori d’autogestió arquitectònic”.

 

Domènec ha fotografiat alguns dels habitants de l’edifici amb una maqueta d’un edifici de Le Corbusier a les mans. D’aquesta manera els empodera, a la manera d’aquelles imatges de pintures antigues on el donant sosté un petit edifici. Empatia, tendresa i un bri d’esperança.

L’exposició Domènec. Y la tierra será el paraíso es pot visitar a la galeria ADN de Barcelona fins al 16 de març.