Comencem amb un preàmbul, potser una mica ofensiu per a aquells que es creuen tenir bon criteri. Abans de preguntar-se: què és això?, caldria qëstionar-se ¿què hi ha de racional o de relacionat (són dos mots concatenats però d’origen i d’orientació ben diferent) a l’inconscient?

Perquè quan ens preguntem una cosa i no se’ns dona la resposta tot seguit és l’inconscient –aquella part nostra que no voldria trair-se– que cerca immediatament per què no encaixa a la nostra manera de percebre, veure o entendre el món, l’entorn, sigui el social o el natural.

Pablo Picasso, Grup d’homes i altres croquis, Horta de Sant Joan o Barcelona, 1898-1899. Museu Picasso, Barcelona. Donació Pablo Picasso, 1970. MPB 110.580R. Reproduccions fotogràfiques de Gasull Fotografia. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019.

Amb la seva obra plàstica, que la majoria de la gent considera sincera al cap dels anys de conviure-hi (sobretot des del Guernica), i la seva obra poètica –més recentment posada de manifest–, hem de dir immediatament que Picasso seria un d’aquells poetes –i, en general, artistes– que Plató, el gran filòsof de les realitats ideals segures, bandejaria de la seva República del benestar. Perquè Picasso pinta, escriu, sobre o amb objectes i estris que, quan són vistos, oïts, t’impulsen, et sacsegen, però no has de saber de què va perquè només és per la poètica plàstica o escrita que són tolerables; el món de Picasso és el món de la frenètica, de la inquietud, sigui, inicialment, d’una justícia social amagada sota la caritat, o d’una brutalitat existencial insadollable, sigui per l’erotisme (en tota la seva magnificència procreativa o de desgast de la força del cos), sigui per les ànsies de poder i/o de domini dels uns sobre els altres al marge de tota ètica, perquè no hi ha altra ètica que aquella que estableix qui la pot imposar.

Pablo Picasso, Corrida: la mort de la dona torera, Boisgeloup, 6 de setembre de 1933. Musée national Picasso-Paris. Dació Pablo Picasso, 1979. MP144. © RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / Mathieu Rabeau © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019.

Plató no admet la disbauxa perquè creu que el món és un paradís pel coneixement i goig tranquil de la meravella que pugui ser aquest univers amb n números, amb un ordre i un compàs mesurador.

Davant de la irrealitat platònica Picasso se’ns apareix com el gran tràgic, aquell que, innocent, ha de complir les atrocitats més menyspreables, tot sabent, tanmateix, que per aquesta drecera només arribarem de la realitat a tenir esment del dolor i del goig. Picasso és el gran traïdor social perquè de tot només ens fa patent el dolor del desig o la bellesa i esplendor sensible i refinat (la línia, aquella línia, aquell garbuix de línies o de taques, aquells plans que no conclouen però que albiren vers qui sap què i on) magnificència tot plegat de l’indesitjable. Però, pels humans, ¿qui sap com han de ser les coses si, amb la sinceritat se’ns mostren tal com ens les fa patents Picasso? Els artistes i els poetes, els bandejats, saben que ell – i alguns altres sincers absoluts – són en el cert.

Pablo Picasso, «les tableaux sont des folles», 4 de gener de 1936, facsímil a la coberta de Cahiers d’art, n.° 7-10 (1935), París, 1936. Museu Picasso, Barcelona. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019.

Picasso ha dit, pintat i escrit que si fos xinés només s’expressaria amb els caràcters gestuals de l’escriptura dels poetes d’unes contrades en les que el dolor real s’havia d’amagar i només mostrar el dolor-joia vital sensual, cert, però que només era tolerable com imatge, mai com objectivitat.

Pablo Picasso «Trozo de almibar» París, 9 de juny de 1939. Pablo Picasso, El entierro del conde de Orgaz. Museu Picasso, Barcelona. Donació de Raimon Noguera Guzmán, 1985 MPB 112.818 Museu Picasso, Barcelona. Reproduccions fotogràfiques de Gasull Fotografia © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019.

De ben jove Picasso s’assabentà que als seus entorns socials barcelonins hi havia un poeta que feia l’”elogi de la paraula” (en Joan Maragall), perquè entenia que la paraula que ragés de la vida i la intenció neta no traïa. I això és el que Picasso començà a cercar –a través de la brutícia quotidiana–  en el món de les formes: mostrar-les sense segones intencions, que no amaguessin res, que mostressin l’estructura subtil de la realitat (pensi’s que aleshores començàvem a aplicar un racionalisme sense embuts ni preconceptes en tots els àmbits de la vida quotidiana). A la netedat de l’”elogi de la paraula” maragalliana Picasso hi albira el que podria ser un nou horitzó no previst.

Pablo Picasso, Banyista a la caseta i paisatge de Juan-les-Pins Juan-les-Pins, 19-21 d’abril de 1936. Musée national Picasso-Paris. Dació Pablo Picasso, 1979. MP1157 (v.) © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019.

Però se succeeixen les guerres més atroces, les salvatgeries més insòlites, els menyspreus més radicals del que pugui ser una ànima, una persona abandonada. I ja hi hem arribat; el 1942 Picasso ens surt amb un text absolutament absurd, amb una cal·ligrafia d’una lletgesa plàstica tal que es converteix en una obra mestra de la ràbia, de l’energia executiva desesperada i d’un horitzó anul·lat. No cal dir que el text des del punt de vista social establert és absolutament incoherent o només amb la coherència que el pugui lligar amb la realitat ambient: guerra, fam, fred, mort; el que es viu sota l’ocupació nazi de la França. Hom no acaba ni de comprendre ni d’entendre i, del text, més endavant en sortirà el primer happening, representat sota forma d’acció del collage radical, intencional i corporal, pels intel·lectuals més inquiets aleshores presents a París. El títol del text és l’expressió del racionalisme irracional, com la mateixa realitat de la que ha sorgit: Le désir attrapé par la queue.

La vida és acció, frenesí, continuïtat, però, per configurar què?

Seguiran altres textos amb intencions similars; Picasso ja no és plàstic, només, sinó que, com es manifesta a Le désir attrapé…, és poeta i, a més, poeta de l’acció –com ja va iniciar a L’homme au mouton, del 1943–. El 1947-48, en circumstàncies ja diferents, Picasso torna a escriure, Les quatre petites filles, obra que, acabades les guerres principals sembla que hom pogués permetre’s plantejar un altre futur que aquell que s’havia viscut, però, tanmateix, com vident o temorós, l’absurd també s’hi fa present de tant en tant. És que el drama de l’existència no s’ha esvaït de l’horitzó. Si repasséssim l’obra plàstica simultània ens trobaríem amb la mateixa impressió: de la joia del cos a l’inextricable entramat que és una existència que, ja, ens l’han donada feta. L’artista, el poeta tràgic, continua present: la vida és acció, frenesí, continuïtat, però, per configurar què? Una altra obra, socialment positiva per aleshores però contraposada a Le désir… Ens la presenta segons l’estructura teatral clàssica, indici de que Picasso viu radicalment el seu temps, el sent i el voldria amb altres trets que els que encara continua mostrant-se.

Pablo Picasso, El entierro del conde de Orgaz (facsímil del manuscrit original del llibre), Barcelona, 25 d’octubre del 1969. Fons Gustau Gili i Anna Maria Torra. Museu Picasso, Barcelona. Adquisició, 2017 MPB 114.083.15 © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019.

Finalment, escrit entre 1957 i 1959, apareixerà El entierro del Conde de Orgaz (ara escrit amb llapis de grafit i de colors varis, amb emmarcats, enquadrats i disbauxa lineal a pleret). Tot plegat ve a ser una mena de “romanç de cec”: un desori d’esdeveniments, fets i facècies que potser voldrien significar que no hi ha res a fer; que no hi ha altra sortida que la que cadascú s’estableixi i que amb empentes hom concreti pel seu compte, si pot; perquè al final, com deia el clàssic: qui se’n surt sa i estalvi, salut!; dels altres, res de res.

Tot plegat amb un espetec de poesies en les que sembla que la cal·ligrafia hi sigui tan important com la literatura i, a aquesta, el que hi val són els mots que hi figuren. Tota altra cosa oscil·la sempre entre poesia i tragèdia.

L’exposició Picasso poeta es pot visitar al Museu Picasso de Barcelona fins al 1 de març de 2020.