Sis anys després d’obrir portes, el Museu del Disseny de Barcelona incorpora el modernisme al seu relat expositiu. Com abordar, però, un dels grans moments de l’art català des del disseny, marcar distància amb relectures prèvies, i fer front a d’altres exposicions permanents sobre modernisme, com la del MNAC?

Pilar Vélez, directora del museu, i Mireia Freixa són les comissàries d’una exposició de tesi “de voluntat provocadora” que desdibuixa les fronteres entre modernisme i noucentisme fins a enllaçar amb l’avantguarda, tot fixant-se en la noció de disseny que comença a aparèixer a finals del segle XIX. I en el paper que van jugar-hi les indústries artístiques.

Lambert Escaler, Cap de dona i mirall, Barcelona, 1901-1903. BD Ediciones de Diseño, S.A., 1974-2007. Col·lecció particular.

Modernisme, cap a la cultura del disseny arrenca amb un primer tram cronològic dedicat als tres moments del modernisme i al seu intent regeneracionista: el modernisme de regust historicista, que arriba a Barcelona a partir de l’Exposició Universal de 1888; un segon modernisme, marcat per l’evocació de la natura que proposava l’Art Nouveau; i un tercer episodi, de reconnexió amb l’art popular i l’interès pels oficis artístics.

Antoni Gaudí, Penjador, Barcelona, 1899-1901. Produït pel Taller Casas i Bardés. Prové de la Casa Calvet. Comodat Càtedra Gaudí CGEX0022.

La peça que obre la mostra és el banc de rebedor del taller de José Ribas e hijo, un moble “parlant” on llegim la màxima “Art e industria fou la Esencia y lo nort dels fills de nostra Terra”. I, a prop, localitzem el penja-robes original de la casa Calvet, obra de Gaudí, que retrobarem més endavant en recreació contemporània.

José Ribas e Hijos, Escó de Sant Jordi, Barcelona, c. 1895. Museu del Disseny de Barcelona.

El segon àmbit atorga protagonisme a les indústries i tallers, processos de producció i materials relacionats amb les arts decoratives i aplicades. I el relat permet desplegar la col·lecció del museu (el 90% de peces són pròpies). Hi ha mobles, ceràmica, vitralls, forja, objectes utilitaris, publicacions i cartells, gravats i teixit –malauradament, la presentació no ho fa lluir tot, algunes peces passen desapercebudes dins de calaixos.

Rigalt, Granell y Cia., Projecte de vitrall, Barcelona, 1903-1923. Museu del Disseny de Barcelona. Fons Rigalt i Granell.

Hi ha els noms més populars i habituals (Gaspar Homar, Puig i Cadafalch, Antoni Rigalt, Alexandre de Riquer, Josep Llimona) i d’altres de menys coneguts (Joan Busquets, Mateu Cullell, Ramon Sunyer, Cristina Ribera). I destaquen les donacions recents, com el fons de la casa de mosaics hidràulics Escofet i Cia –se n’exposa el catàleg comercial–, els dibuixos preparatoris per a la marqueteria de mobles de la Casa Lleó Morera, obra del dibuixant Josep Pey, el fons del qual també s’ha dipositat al museu; peces del comodat Càtedra Gaudí; i el vistós menjador del mestre d’obres Jeroni Granell.

Si bé la historiografia ha apuntat el trencament entre modernisme i noucentisme, hi ha senyals de continuïtat.

El modernisme es va consolidant com a estil, fins a convertir-se en una moda assumida també per tallers anònims. I el moviment, curt en el temps, a poc a poc es va diluint. Les comissàries insisteixen que, si bé la historiografia ha apuntat el trencament entre modernisme i noucentisme, hi ha senyals de continuïtat, com la valoració de l’artesanat i la recerca d’un art popular que s’acabarà consolidant institucionalment. Artísticament, hi jugarà un paper fonamental l’Escola Superior de Bells Oficis, creada el 1914 a Barcelona.

Butaca model GATCPAC, Barcelona, 1936. Museu del Disseny de Barcelona.

Avancem entre peces noucentistes (els gots esmaltats de Xavier Nogués i Ricard Crespo) i obres d’aires déco (el paravent de Francesc Galí) i destaca el dibuix projectat per Antoni Badrinas per al “Concurs per a la bellesa de la llar humil”, fins arribar a la cadira GATCPAC, element que connecta tradició, avantguarda i objecte, que les comissàries assenyalen com la frontissa amb l’exposició permanent Del món al museu.

Josep Maria Jujol, Taula Jujol 1920, Barcelona, 1920-1927. Mobles114, 2019.

Les exposicions dirigides per Joan Ainaud de Lasarte el 1964 i el 1969 van ser decisives en la formació de les primeres col·leccions municipals de modernisme. Una altra fita seria la mostra que el MOMA va dedicar a Gaudí el 1957. El nou gust pel modernisme no trigaria a traduir-se en reedicions com les que tanquen la mostra: els primers van ser BD Ediciones de Diseño als 70, reintroduint el Cap de dona i mirall de Lambert Escaler i la cadira de Gaudí per a la Casa Batlló. Mobles114 ha recreat la taula Jujol 1920. Les joies Masriera, d’altra banda, mai s’han deixat de produir.

La mostra Modernisme, cap a la cultura del disseny es pot visitar al Museu del Disseny de Barcelona des del passat 12 de novembre, i té un caire semipermanent.