Si volguéssim escriure un “Codi da Vinci” ambientat a Catalunya, l’escenari principal hauria de ser, per força, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú.

Imagineu la Vilanova del 1884. Fa tres anys que hi arriba el ferrocarril. Alguns “indianos” han tornat amb grans fortunes i inverteixen en un territori conegut com l’”Havana Xica”.

Jan Brueghel de Velours, Els arxiducs Isabel Clara Eugènia i Albert al palau de Tervuren a Brusel·les, c. 1621. Dipòsit del Museo Nacional del Prado.

Un personatge força especial, el polític progressista, historiador i cronista barcelonès, escriptor romàntic i destacat maçó és diputat les Corts espanyoles per la demarcació de Vilanova i la Geltrú. Es diu Víctor Balaguer.

En agraïment, Don Víctor fa bastir, al costat de l’estació del ferrocarril, un veritable temple del coneixement. La Biblioteca Museu Víctor Balaguer, del mestre d’obres Jeroni Granell, està construïda amb forma de temple entre neogrec i neoegipci, farcit de picades d’ullet a la maçoneria. I hi dona 25.000 volums de la seva biblioteca, més unes 400 peces d’art. Com són poques, esprem la seva xarxa de contactes –ha estat dues vegades ministre– i aconsegueix donacions d’amics i personatges il·lustres –com Eduard Toda, l’Indiana Jones català–, però també un important dipòsit del Museo del Prado.

Un copista davant d’obres procedents del Museo del Prado.

Imagineu-vos, doncs, un museu imponent a Vilanova, anys abans que a Barcelona ocupessin els palaus buits de l’Exposició Universal del 1888 amb les primeres col·leccions dignes d’aquest nom.

Actualment, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer hi ha, apart del llegat bibliogràfic, una magnífica col·lecció d’art català del segle XIX, pintura de grans artistes nascuts o residents a Vilanova, com Joaquim Mir o Enric Cristòfol Ricart, el bo i millor de l’art català del primer terç del segle XX en petit format –el llegat 56, amb una història digna de novel·la romàntica– i les restes d’un naufragi cultural contemporani: el fons del Museu d’Art Contemporani fundat el 1960, a iniciativa de la societat civil, a la Cúpula del Teatre Coliseum de Barcelona.

El Greco, cap al 1880, era una abominació artística.

També hi ha art precolombí, filipí, xinès i egipci –la petita mòmia Nesi crida l’atenció–, però el dipòsit del Prado, que en el 200 aniversari de la institució madrilenya compleix 135 anys no té rival: obres de Doménikos Theotokópoulos “El Greco”, Bartolomé Esteban Murillo, Josep Ribera, Jan Brueghel de Velours, Juan Andrés Ricci… fins a 38 obres que actualment s’exposen a la mostra commemorativa La presència del Prado. Episodis d’una història.

Però el dipòsit actual del Prado és relativament recent, del 1986. I és que al dipòsit fundacional hi havia una llaminadura exòtica: L’Anunciació del Greco (1597-1600).

Doménikos Theotokópoulos “El Greco”, La Sagrada Família amb Santa Anna i Sant Joan, c. 1600. Dipòsit del Museo Nacional del Prado.

El Greco, cap al 1880, era una abominació artística. Un artista estrany que pintava les figures de manera –innecessàriament– allargassada, amb uns colors inapropiats. Però alguns artistes modernistes el van redescobrir i van fer tot el possible per donar-lo a conèixer. Santiago Rusiñol, per exemple, anava a Vilanova a admirar L’Anunciació quan, des del tren, va descobrir Sitges i s’hi va quedar. Tampoc va parar fins aconseguir el seu propi Greco.

Doncs bé, la nit del 30 al 31 de gener del 1981, la banda d’Erik el Belga va entrar i va saquejar el museu, especialment les obres del Prado. Com a mostra de bon gust, van barrar la porta amb un dels volums de la monumental Le Antichità di Ercolano (1757-1792). I no van tocar el Greco perquè van confondre un termohigògraf que hi havia al costat amb l’alarma.

Bartolomé Esteban Murillo, Sant Jeroni llegint, 1650-1652. Dipòsit del Museo Nacional del Prado.

Els quadres van ser recuperats per la policia, però no van tornar a Vilanova. Es van quedar a Madrid. I el 1986, una vegada dutes a terme una sèrie de millores en la seguretat i les condicions de conservació del museu, es va pactar un nou dipòsit, l’actual.

Habitualment, hi ha una sala on s’ensenya una tria del dipòsit del Prado. Però amb ocasió del bicentenari d’aquesta pinacoteca de fama mundial, s’han habilitat dues sales per a encabir-hi el dipòsit sencer, amb unes cartel·les que detallen les circumstàncies i continguts de cadascuna de les obres. Aviat podrem veure aquests estudis en el corresponent catàleg.

Josep Ribera, Sant Felip, 1630-1635. Dipòsit del Museo Nacional del Prado.

La majoria de les obres del dipòsit són d’autor espanyol i flamenc, i pertanyen al segle XVII. Domina la temàtica religiosa, però també hi ha paisatge i retrat. Destaquen un meravellós Sant Jeroni llegint (1650-1652), de Bartolomé Esteban Murillo, i un tenebrós apòstol Sant Felip (1630-1635) de Josep Ribera. Es nota l’abisme que hi ha entre el manierisme del Greco –aquí amb La Sagrada Família amb Santa Anna i Sant Joan (c. 1600) i Sant Francesc d’Assís i el germà Lleó meditant sobre la mort (1600-1614)– i la revolució del contrallum en Murillo i Ribera.

Hi ha dues extraordinàries composicions de Vicente Carducho sobre la vida del fundador de l’ordre trinitari: Retorn de Sant Joan de Mata amb els esclaus alliberats a Tunísia (1634-1635) i Sant Joan de Mata s’acomiada dels seus pares (1634-1635).

Juan Andrés Ricci, Sant Benet destruint els ídols, c. 1662. Dipòsit del Museo Nacional del Prado.

Una altra peça de temàtica religiosa extraordinària és el Sant Benet destruint els ídols (abans de 1662), de Juan Andrés Ricci. No fa gaire va formar part de la mostra sobre Velázquez que va organitzar el CaixaForum Barcelona.

I un paisatge amb arquitectura de Jan Brueghel de Velours, Els arxiducs Isabel Clara Eugènia i Albert al palau de Tervuren a Brusel·les (c. 1621) explica molt bé com aquesta filla de Felip II va acabar governant els Països Baixos. Dels Països Baixos hi ha també un Paisatge amb esquiladors (1613-1616) de Jan Wildens, i una Faula de la llebre i la tortuga de Franz Snyders.

El dos de mayo de Sorolla a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Completen aquest magnífic dipòsit obres de Juan Pantoja de la Cruz –Dama desconeguda–, Juan Carreño de Miranda –Carles II, 1673–, Juan García de Miranda, Juan Bautista Maíno o Ramon Bayeu.

Per cert, l’única obra del primer dipòsit que no va retornar al Prado és la monumental tela La defensa del parque de Monteleón (1884), de Sorolla, popularment coneguda com El dos de mayo. Mesura 400 x 580 cm i, és clar, es fa difícil de transportar.

L’exposició La presència del Prado. Episodis d’una història es pot visitar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, fins al 13 d’octubre.