Un cotxe a gran velocitat recorre els Alps. No hi ha temps a perdre. Els viatgers volen arribar com més aviat al seu domicili a Torí per poder gaudir de la singular joia que han comprat, una de les obres mestres de l’etapa de joventut de Salvador Dalí. Però el quadre no arribarà en les millors condicions al seu destí final.

La peça es titulava Natura morta. Invitació a la son i va ser realitzada el 1926. En aquesta, el pintor va voler retre homenatge al seu millor amic de joventut, Federico García Lorca, en aquell moment una jove promesa literària que encara no havia aconseguit els èxits que el convertirien en un dels més grans poetes de segle XX. S’havien conegut una mica abans, a la Residencia de Estudiantes de Madrid, i aquesta trobada els va marcar per sempre, influint-se mútuament, cosa que ha estat estudiada amb detall especialment per Rafael Santos Torroella i Ian Gibson.

Federico García Lorca estirat a terra a la platja des Llané, Cadaqués. Foto: Anna Maria Dalí. Arxiu particular.

El quadre està presidit per un gran retrat de Lorca amb els ulls tancats, la invitació a la son de la qual ens parla el títol. És un dels molts jocs practicats a la Residencia pel granadí: representar la seva pròpia mort. El poeta, com recordarien alguns dels seus amics, intentava recrear-ho tot: des de l’acurada col·locació del seu cos sense vida al taüt, passant pel passeig del fèretre pels carrers empedrats de Granada, fins a la descomposició final del cadàver a la tomba. Era la seva particular manera de burlar-se d’allò que tant temia. El 1925, durant la seva primera estada a Cadaqués convidat pel pintor, Lorca es va endur fins a cals Dalí, al costat de la platja d’Es Llané, aquest joc. La historiadora Mariona Seguranyes, al seu llibre Els Dalí de Figueres. La família, l’Empordà i l’art recupera diverses imatges d’aquesta diversió a la que van acompanyar Lorca els germans Salvador i Anna Maria Dalí. Va ser aquesta última la que afortunadament va captar amb la seva càmera tot allò, un document que avui podem definir com a imprescindible. Una d’aquestes fotografies va ser en efecte la base per poder pintar Natura morta. Invitació a la son sense haver de comptar amb el model posant.

El cap del poeta queda fusionat amb el que sembla una lluna plena, una lectura més onírica del joc fúnebre. Però aquí és on es percep la genialitat del jove Dalí, que pren com a referència una taula al vetllador de la casa familiar, degudament bolcada a terra per crear aquest efecte. Això ho sabem gràcies, precisament, a la fotografia realitzada per Anna Maria i que devia agradar-li molt al poeta. Tant és així que se les va emportar amb ell, el 1929, a Nova York, potser per recordar aquests dies feliços a Cadaqués. Lorca les hi va lliurar a l’editor Ángel Flores, el qual les va publicar en el número 3 de la revista novaiorquesa Alhambra, a l’agost d’aquest any.

Catàleg de l’exposició de Dalí a les Galeries Dalmau, amb la reproducció de Natura morta. Invitació a la son. Col·lecció Santos Torroella. Arxiu Municipal de Girona.

El quadre va ser exposat a les emblemàtiques Galeries Dalmau, de Barcelona, on va formar part de la important mostra dedicada a la producció daliniana d’aquest temps, i que va tenir lloc del 31 de desembre de 1926 al 14 de gener de 1927. El seu preu era de 700 pessetes i no va atreure cap col·leccionista. Va ser el marxant Josep Dalmau qui va acabar guardant aquella tela de gairebé un metre per un metre.

Però aquesta història començava amb un cotxe a tota velocitat. El condueix un peculiar col·leccionista italià anomenat Giuseppe Albaretto i s’ha convertit en els anys 60 en un sorollós admirador de Dalí. Amb la seva dona Mara han invertit molts diners en el pintor empordanès, encarregant-li il·lustracions per a edicions de clàssics com Les mil i una nits o L’Odissea. Per a Dalí són diners fàcils perquè són obres que en la majoria de les ocasions –gairebé sempre aquarel·les– realitza de manera ràpida, gairebé per complir l’expedient. Un cop acabat i imprès el volum, els Albaretto es queden els originals. Per a Salvador Dalí i la seva dona Gala aquests col·leccionistes són també algú a qui poder recórrer quan hi ha algun problema. Per exemple, quan Gala trenca la seva relació sentimental amb un noi anomenat William Rothlein, ells seran els encarregats de comprar-li les cartes d’apassionat amor a el jove per evitar l’escàndol de la publicació en la premsa.

Gràcies al crític d’art Rafael Santos Torroella, els Albaretto coneixen els principals galeristes i col·leccionistes que hi ha a Catalunya, i que poden tenir obra de Dalí a la qual es pugui accedir. D’aquesta manera és com s’assabenten que la vídua de Josep Dalmau guarda a Barcelona una peça de primer nivell: Natura morta. Invitació a la son. Per a Giuseppe i Mara és la forma de poder tenir un dels principals treballs del Dalí jove, adquirit sense trair l’artista perquè aquest els ha prohibit que comprin res a l’Anna Maria Dalí, dipositària de quadres i dibuixos dels anys vint.

La versió “restaurada” de l’obra, reproduïda en el catàleg “Salvador Dalí. La vita è sogno”.

Els Albaretto paguen el quadre i el col·loquen a la baca del seu cotxe. Va ser el mateix Santos Torroella qui em va detallar fa anys que l’obra va ser mal embolicada i a la zona dels Alps, amb un gran vent com a enemic, el quadre va volar. Els Albaretto van trigar a adonar-se’n de que el que havien comprat ja no era al cotxe. Quan la van recuperar, la tela havia patit molt severs danys, alguns d’irreversibles. El que quedava de la composició va ser portat a Torí, on es va intentar salvar al taller dels salesians. Santos Torroella els va proporcionar l’única imatge que es tenia fins al moment de Natura morta. Invitació a la son en color, procedent del catàleg de l’exposició de Dalmau del 1926-1927. Es va repintar el perdut i es va cosir l’esquinçat, encara que el crític d’art va admetre a l’autor d’aquestes línies que no estava molt conforme amb el resultat final.

Precisament aquest resultat final va acabar decorant els salons del domicili torinès dels Albaretto, juntament amb composicions dalinianes com El Crist del Vallès o Twist, a més d’altres sobre les quals ha planat el dubte respecte a la seva autenticitat. Els col·leccionistes van decidir no mostrar el quadre públicament, i fins van rebutjar deixar-lo a l’exposició que sobre Dalí i l’arquitectura que es va celebrar a la Pedrera el 1996. No obstant això, en aquest any sí que va formar part de “La vita è sogno”, una mostra a Torí en la qual es podia veure bona part de la col·lecció Albaretto. Allà va aparèixer Natura morta. Invitació a la son a tot color, brillant, gairebé com si estigués acabada de restaurar.

Captura del catàleg raonat de pintures de Salvador Dalí, amb la fitxa de Natura morta. Invitació a la son.

Quan a principis d’aquest segle la Fundació Gala-Salvador Dalí va poder per fi estudiar i avalar el guardat pels Albaretto, algunes de les seves obres van ser destruïdes per ser considerades com no realitzades per la mà de l’artista. Pel que fa al quadre que ens ocupa, la institució daliniana va decidir inscriure’l com a “en localització desconeguda”. I és que a força de retoc i retoc, els pigments originals de Dalí s’havien anat esfumant.

Però amb els Albaretto sempre hi ha girs de guió inesperats. En la millor línia d’una pel·lícula d’embolics, el quadre va arribar a Nova York la primavera de 2012 per formar part d’una subhasta a Sotheby’s. Venia afavorit per un certificat d’autenticitat de Nicolas Descharnes, però sense el suport de la Fundació Gala-Salvador Dalí. Sotheby’s es va cuidar molt de no nomenar els Albaretto en el catàleg i en la seva fitxa indicava erròniament que era propietat del descendent d’un col·leccionista japonès que havia aconseguit la tela el 1969. No era veritat. El que sí és cert és que el seu preu de sortida va ser de 400.000 dòlars. El 3 de maig de 2012 algú va pagar 1.010.500 dòlars més la comissió de la casa de subhastes. No se sap si el propietari anònim va arribar a conèixer el cas d’aquest peculiar viatge en cotxe dels Albaretto. Al catàleg raonat de la fundació segueix sota l’etiqueta de “localització desconeguda”.