Si alguna cosa pot dir-se de l’expo Vampirs. L’evolució del mite (CaixaForum Barcelona), és que fa honor al mite en la seva versió vuitcentista perquè sedueix, escalfa la sang i en surts amb el coll torçat.

Si el xuclasang –com en digueren l’antropòleg escocès James George Frazer a La branca daurada (1890), o Joseph Campbell en els seus estudis sobre religions, màgia i mites– és una constant cultural o, com ho qualificà el mateix Jung, un arquetip present a l’imaginari col·lectiu, la veritat és que cada visitant reflexiu hauria de sortir d’aquí essent interpel·lat des de la perspectiva de la víctima, de la del dominador o d’ambdues alhora.

Béla Lugosi i Helen Chandler a Dràcula, de Tod Browning, 1931. Universal Pictures/WolfTracerArchive/Photo12/ agefotostock. Imatge de Béla Lugosi reproduïda amb el permís de Lugosi Estate (www.belalugosi.com).

Però la mostra és molt més que una col·lecció de seductors de coll enlaire, estètica gòtica, eterns i vanitosos joves que renuncien als miralls, i anarquistes de dubtosa moral amb sinergies nietzscheanes. L’exhibició proposa un recorregut panellat i intuïtiu, en el ja inevitable serpentejar estil “Ikea”, articulat pels diferents documents cinematogràfics que ha parit el cinema des del seu mateix origen fins a l’actualitat: Murnau, Dreyer, Browning, Tourneur, Polanski, Herzog , Coppola, Burton, Bigelow, Weerasethakul… perquè també per al cinema, el mite del vampir ha estat una constant des de la seva gènesi. Però no només és cinema. A més d’una gran quantitat de documents annexos a les pel·lícules, fins 362, des de disseny de vestuari, decorats i producció com els d’Albin Grau per a Nosferatu, guions mecanografiats i obres que han inspirat d’altres artistes que posen les dents llargues a qualsevol mitòman del ram, la mostra no oblida el fonament romàntic literari que hi ha a Poe, la sexualització del mite de Stocker, la seva utilització com a crítica política en caricatures, la seva incursió en la cultura pop com personatge manga i en videojocs, i la gènesi del propi mite en una arcaica cultura de masses.

James Dean, Fairmount, Indiana, USA, 1955. © Dennis Stock / Magnum Photos.

I és que hi va haver un temps, allà pel segle XVIII, en el qual la febre pels vampirs va arribar a ser considerada com un fenomen d’histèria col·lectiva. És clar que encara no eren lacònics ni es vestien de dandis, sinó que eren una mica descuidats amb la higiene personal i feien olor de resclosit, però, com a contrapartida, tampoc els donava per aprofitar-se de incautes jovenetes. Pocs personatges o successos de la història, reals o ficticis, han gaudit de semblant atenció social i han causat no poques i embogides flashmobs com les hordes de llauradors alienats presos d’una obsessió comunal, maldats per escampar alls, enterrar dalles, empunyar creus, clavar estaques en cossos inhumats i arrencar cors de cadàvers sospitosos. El tarantisme medieval, els judicis de Salem, la Lisztomania, el crac del 29, o la febre ie-ie beatlelera comparteixen símptomes socials de bogeria col·lectiva amb el vampir d’origen balcànic. I, per ser honestos amb els consanguinis del comte Dràcula, podríem dir que el nostre mort vivent ha despertat en els mortals els sentiments més oposats, ja siguin d’ira, arravatament amorós, pànic i veneració, segons el moment.

Friedrich Wilhelm Murnau, Nosferatu, una simfonia del terror, 1922. Cortesia de Friedrich-Wilhelm-Murnau-Stiftung.

Nosferatu, del grec, portador de malaltia, el jiang shi oriental, el strigoi romanès, l’upir eslau, el vampyrus occidental… Els seus múltiples noms són ja un indici d’allò polièdric de la seva figura i la seva personalitat, que vénen a encarnar els més brutals instints reprimits d’atàvic bestialisme i supersticions primitives relatives al poder vital i soteriològic de la sang que també el cristianisme assumirà, el mite de la depredació, el trauma pel procés de la desintegració del cadàver, la possibilitat de comunicar amb els morts i la fascinació per la immortalitat, que comparteix amb altres mites com el de Don Joan i el Faust, però a diferència d’aquests, sense moralitat. També els enterraments prematurs van poder haver alimentat les creences en vampirs quan alguna persona informava de l’emissió de sons provinents d’algun taüt que, amb el temps, seria descobert amb esgarrapades des de l’interior.

Joseph Apoux, Le Vampire, 1890. Col·lecció particular, París.

Durant l’Edat Mitjana, el mite va sobreviure aferrat a les formes paganes conservades de manera marginal i proscrita, al marge de la religiositat oficial ja que l’escolàstica medieval, bel·ligerant amb el catarisme i les diferents heretgies de tall gnòstic i maniqueu, negava la idea del mal com a entitat substancial oposada al bé, assegurant que era tan sols l’absència de bé. Es negava així el poder d’acció i la mera existència entitativa de les suposades forces del mal. Serà a partir del segle XVI que el vampir començaria a ser objecte d’estudi per part d’erudits i polímates renaixentistes com l’eslovè Janez Vajkard Valvasor, autor del primer tractat, seguit de molts més. L’alquímia, la cabalística, la superstició i la possibilitat de la màgia van repuntar amb gran força i, com apunta Silvia Federichi, serà aleshores i no abans quan es produirà la major crema de bruixes i la persecució de vampirs.

Michel Landi, Cartell francès per Dracula A.D. 1972 (Drácula 73), d’Alan Gibson, 1973. © Michel Landi, VEGAP, Barcelona, 2020.

Una altra cosa que no podem passar per alt és que, des de l’inici del vampir modern, això de mossegar colls no només era cosa d’homes brutalitzats i dominadors, encara que no pugui dir el mateix del gènere de les víctimes, per norma, càndides i púbers fèmines, sempre passives, tractades com a objecte de caça. S’explica que, al segle XVI, l’hongaresa Isabel Bathory, anomenada la “Comtessa Sagnant”, tenia la poc empàtica mania de segrestar noies per beure els seus fluids i romandre així bella eternament, història que inspiraria el relat de Sheridan Le Fanu, amb el títol de Camilla, que anys més tard seria la base de pel·lícules com Vampyr, la bruixa vampir de Carl Theodor Dreyer o La novia ensangrentada de Vicente Aranda, i el germen de tot el gènere lèsbic-vampíric.

El vampir com a representació de l’opressor que s’aprofita de les seves víctimes, fent-se amb el seu treball vital i els seus béns per a enriquir-se.

Moltes de les epidèmies de vampirs que assolaven Europa central, van cessar per la via executiva quan l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria va prohibir estrictament l’aixecament de tombes i el robatori de cadàvers, exemple que va estendre a altres llocs, després d’un informe del seu metge personal, Gerard van Swieten, que negava la possibilitat de l’existència de vampirs. Ni tan sols els erudits del segle de les llums havien aconseguit opacar les creences més pelegrines malgrat l’obstinació del mateix Voltaire en assegurar, al seu Diccionari filosòfic, que més xupòpters que l’onada de vampirs dels últims anys eren el clergat i els buròcrates, que viuen en palaus i no en cementiris. L’entrada del volum, on n’hi ha per sucar-hi pa i reparteix estopa fins i tot als Jesuïtes, és el tret de sortida per a la utilització de la figura del vampir com a representació de l’opressor que s’aprofita de les seves víctimes, fent-se amb el seu treball vital i els seus béns per enriquir-se.

Wes Lang, Fuck the Facts, 2019. Cortesia de V1 Gallery i Wes Lang, Copenhague.

Segons Marx, “el capital és treball mort que, com un vampir, viu només de xuclar treball viu, i com més viu, més treball xucla”, tot i que l’oscaritzada Paràsits ens va ensenyar que si alguna cosa no té classe són els xupòpters. Una inversió de termes similar passa a El fill del vampir de Cortázar, publicat sota el pseudònim de Julio Denis el 1938 i que Lacan va tractar també en un dels seus seminaris, afirmant que és el nen i no la mare el que es dedica a vampiritzar. Per a Zizek, Hollywood distingeix, en una lluita ancestral, entre vampirs, de classe il·lustrada i amb autonomia moral, i zombis, desclassats i maldestres que representen els alienats.

Cartell francès per Nosferatu, Phantom der Nacht (Nosferatu, vampiro de la noche, 1979), de Werner Herzog. Production Gaumont (France) / Werner Herzog Filmproduktion (Alemanya). David Palladini © Werner Herzog Film GmbH.

Si el primer vampir literari va ser poeta, dut al paper el 1819 per John William, metge personal de Byron, com refinats serien els de Sheridan le Fanu, Maupassant, Gautier, Stoker, Poe o el poc conegut Deixa els morts en pau d’Ernst Raupach, els últims són tan sols adolescents de la saga Crepuscle als que l’únic que els importa és el ball de fi de curs, o malvats, com els de Blade II de Guillermo del Toro, l’única preocupació visceral dels quals és la seva posició en la cadena alimentària.

Potser les pròximes relectures del mite vinguin de la mà de pel·lícules com Només els amants sobreviuen (2013), de Jim Jarmusch, amb irritants joves de gustos exquisits en ambient underground, o el vampir arribat a estrella de rock que imagina Ramón Paso per al teatre en el seu Drácula. Biografía no autorizada, però no cal oblidar que Michael Jackson, el rei del pop, va optar per identificar-se amb un zombi i no amb un vampir.

L’exposició Vampirs. L’evolució de el mite, coorganitzada amb la Cinémathèque Française, i comissariada per Matthieu Orléan, es pot visitar al CaixaForum Barcelona fins al proper 31 de gener.