Quan pensem en Juan Ramón Jiménez, ens ve a la memòria el retrat que d’ell va fer Daniel Vázquez Díaz, un dels grans artistes de les avantguardes anteriors a la Guerra Civil.

Aquesta imatge es va convertir en icònica en ser durant anys la que trobàvem en els bitllets de 2.000 pessetes, amb aquell to vermellós que donava una força especial a la imatge del poeta de Moguer. No obstant això aquest dibuix, el que el pintor va regalar a qui va ser Premi Nobel de Literatura, porta una mica més de vuitanta anys desaparegut.

Bitllet de 2.000 pessetes amb el retrat de Juan Ramón Jiménez dibuixat per Vázquez Díaz.

L’última vegada que va ser vist, l’abril del 1939, estava penjat en una de les parets del domicili de Juan Ramón i la seva dona Zenobia Camprubí, al madrileny carrer Padilla. Què va passar per a què una cosa així succeís?

L’abril del 1939, una vegada que al quarter general de Franco es va dictar l’últim comunicat de guerra, eren molts els que havien fugit sense saber que no tornarien mai o que trigarien molt a tornar a fer-ho. Els habitatges d’escriptors i d’artistes van quedar en molts casos amb escassa protecció i no van ser pocs els que van veure en tot això la possibilitat d’aconseguir diners ràpids venent allò robat. Un dels casos més cridaners és el del poeta del 27 Adriano del Valle, el qual no va dubtar a presentar-se a les oficines de Cruz y Raya, la revista i editorial de José Bergamín, i carregar caixes amb el que hi havia, especialment material bibliogràfic. En aquest fons es trobaven algunes col·leccions de les més importants revistes literàries publicades a Espanya en els anys anteriors a la Guerra Civil, com les editades tan exquisidament pel mateix Juan Ramón Jiménez. Adriano del Valle va vendre alguns d’aquests tresors al jove crític d’art Rafael Santos Torroella anys més tard. Avui formen part de l’arxiu Santos Torroella, el mateix que va ser adquirit per l’Ajuntament de Girona i que ara és impossible poder consultar.

D’altres arxius van córrer millor sort en aquest Madrid, com el de Federico García Lorca a la casa familiar del carrer Alcalá, encara que alguns documents van sortir d’allà sense l’autorització dels hereus del poeta. Això és el que va denunciar la seva germana Isabel en el seu llibre de memòries, Recuerdos míos, on acusa Rafael Martínez Nadal, amic i confident de Federico, d’haver passat per aquella llar mentre va durar la guerra, i haver-se endut alguns papers. Aquest fet explicaria que Nadal fos el propietari d’algunes cartes privades de Lorca, com una postal escrita per Dalí o una missiva redactada precisament per Isabel.

És en aquest ambient de saquejos i de campi qui pugui que queda desprotegit l’habitatge de Juan Ramón i això és quelcom que sabien tres tipus pertanyents al món de les lletres, uns caçafortunes que intenten aconseguir la seva a base de ficar-se on no hi queda ningú. Els nostres tres sospitosos són Félix Ros, Carlos Martínez Barbeito i Carles Sentís, i sabem que van ser ells perquè els va reconèixer Luisa Andrés, la criada dels Jiménez-Camprubí a la casa del carrer Padilla número 38.

Fotografia del retrat de Juan Ramón Jiménez realitzat per Daniel Vázquez Díaz el 1916.

És el mateix poeta l’encarregat de donar-nos la pista i explicar els fets en un llibre que no va arribar a veure la llum en vida de Juan Ramón Jiménez. Es tracta de Guerra en España, reconstruït amb paciència i diligència per Ángel Crespo i Soledad González Ródenas. És allí on podem trobar-hi un relat més o menys aproximat d’allò succeït a la llar del poeta. La història, que es basa en el que li va arribar a Juan Ramón, ens explica que “engañaron a mi pobre y honradísima criada Luisa (…) le dijeron que iban a recojer mis (…) para guardarlos mejor, y ella cayó en la trampa. Fueron varias veces. Se llevaron todos mis paquetes de manuscritos, cartas, (…) y además, por si hubiera alguna duda, la máq[uina] de escribir, el gramófono, los discos”.

Juan Ramón es basava en les cartes que li van arribar a l’exili des d’Espanya on es donava compte detallat d’allò succeït. Per aquest epistolari sabem que els lladres van arribar a Madrid des de lluny: “Ros vino de Barcelona para consumar la hazaña”, anota el poeta probablement a partir d’una carta del seu bon amic i confident Juan Guerrero Ruiz. L’autor de Platero y yo sospitava equivocadament que tot formava part d’una operació preparada per dos dels seus enemics literaris, Pedro Salinas i José Bergamín, abans que aquests marxessin a l’exili. No obstant això, tot era molt més propi de la picaresca, de la recerca de quatre duros fàcils venent i mal venent un patrimoni literari de grandíssim valor. Per aquell temps, l’escriptor també mantenia correspondència amb Clotilde Mas, secretària del Consolat de França a Alacant. Va ser ella qui li va comunicar que “visitamos a Luisa que estaba muy disgustada porque Félix Ros y Carlos Martínez Barbeito se habían llevado muchos trabajos inéditos para guardarlos ellos, según dijeron. Esperamos que pronto serán reintegrados, pues buenos amigos han intervenido en el asunto de que sólo son responsables aquellos compañeros de Pedro Salinas”.

Sentís tenía l’habilitat de “jugar totes les cartes de la baralla, i això incloïa fer la pilota als falangistes i franquistes purs i durs”.

Fins ara hem vist que només apareixen citats dos responsables del pillatge, Félix Ros i Carlos Martínez Barbeito, però en els papers personals de Juan Ramón sorgeix un altre nom amb força i és el de Carles Sentís. De fet, les autoritats franquistes estaven ben informades del paper que aquest periodista havia tingut. En aquella època Sentís, el qual se sentia un dels vencedors i encara estava allunyat de la imatge d’aliadòfil amb la qual va voler vendre’s al món amb posterioritat, es movia entre Barcelona i Madrid, sentint un especial interès per aquesta segona ciutat, centre del nou ordre polític a Espanya. Com ha apuntat un dels biògrafs de Sentís, Francesc Vilanova, el personatge tenia l’habilitat de “jugar todas las cartas de la baraja, y eso incluía hacer la pelota a los falangistas y franquistas puros y duros, y ofrecer un perfil más moderado, más aceptable, a los consejeros del conde de Barcelona y al mismo pretendiente, cosa, por otro lado, nada difícil”.

Al març de 1946, Juan Ramón havia aconseguit recuperar algunes coses, però quedava una part important encara en mans dels que van assaltar casa seva. Juan Guerrero Ruiz havia aconseguit fer algunes gestions davant José María Pemán, probablement l’intel·lectual amb més influència en el règim en aquell moment. Guerrero informa de tot en una carta al poeta, amb dades tan interessants com una confessió de Fèlix Ros “que le ha escrito [a Pemán] avisándole de la devolución de 27 volúmenes que afirma son los que tenía en su biblioteca procedentes de Padilla. Me parecen muy pocos, pero él ahora trata de cargar las culpas sobre Carlos Sentís por estar en el extranjero, y creerle más a salvo por haber sido secretario particular de Rafael Sánchez Mazas, cuando éste era ministro”.

Carles Sentís assisteix, amb els ulls tancats, al casament de Carlos Barral, 1954.

L’escriptor no va dubtar a demanar-li ajuda al mateix Sánchez Mazas, un dels homes forts de la dictadura, recordant que “yo no he ofendido nunca en nada al Sr. Sentís ni al Sr. Ros, ni ninguno de sus compañeros de robo”. En el seu prec, Juan Ramón preguntava a Sánchez Mazas si “le sería desagradable conseguir que el Sr. Sentís devolviera a D. Juan Guerrero Ruiz, editor de la ‘Hispánica’ de Madrid, los libros y todo lo íntimo mío que él tiene en su poder”. L’autor de Españoles de tres mundos va acabar dirigint-se al mateix Sentís en un to meditat i respectuós en, al menys, dues ocasions. Sabem del seu contingut per la còpia que va fer el mateix Juan Ramón de les cartes, com la primera en la qual li diu que “por F[élix] R[os] he sabido que usted tiene en su poder la mayor parte de los libros que sacaron de mi piso de Madrid en 1939. Y me dirijo a usted como un compañero de letras. (…) Todos hemos tenido malos momentos en nuestra vida. C[arlos] S[entís] yo no le guardo rencor. Reaccione bien límpiese de este [error] momentáneo devolviendo los libros y lo demás que tiene”.

Finalment Sentís va contestar i ho va fer sense cap esment al fet que era el propi Félix Ros qui reconeixia la seva identificació com un dels responsables del robatori: “Sólo le mando estas líneas para informarle de que, si Vd. piensa seguir diciéndolo -yo esto no podría evitarlo- sepa categóricamente que está pronunciando una total calumnia. Si en lugar de ser Vd. un poeta, fuese otro ser menos depurado y más dado a las pasiones políticas, no me habría tomado la molestia de mandarle esta carta”.

Ros i Martínez Barbeito van anar retornant part d’allò robat. Mai li va arribar tot a Juan Ramón Jiménez com li havien promès, malgrat l’obstinació de Guerrero Ruiz i Luis Felipe Vivanco. Entre aquestes peces segueix avui dia sense aparèixer el retrat que el 1916 va realitzar Vázquez Díaz a Juan Ramón, i que tant estimava el poeta. Sentís va negar fins a la seva mort, el 2011, haver participat en el robatori, encara que avui ningú dubta de la seva participació en aquests fets.