La represa del Teatre-Museu Dalí de Figueres, després del seu tancament forçat per la COVID-19, arriba marcada per l’exposició temporal “El Surrealisme soc jo!”. Paisatges fora de temps.

S’hi exposen 12 delicioses petites teles de l’etapa surrealista del pintor, procedents dels fons del museu, que van des del 1926 fins el 1937. Amb el salt temporal de Poesia d’Amèrica, del 1943, com a cloenda de la mostra, que evidencia la permanència de l’estètica surrealista en l’obra del geni empordanès.

Salvador Dalí, Singularitats, c. 1935. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.

Tal com explicava la directora dels Museus Dalí i comissària de l’exposició, Montse Aguer, “és el moment de reivindicar el surrealisme de Dalí”. Juntament amb Carme Ruíz, comissària adjunta, va escollir 12 obres, les més significatives del pintor, i va partir d’Home amb el cap ple de núvols (1936), que és un exemple de “simbiosi entre l’home i el paisatge”. Així és com presenten els diversos paisatges que expliquen fins a quin punt Dalí fou tota una revelació per als surrealistes francesos, tal i com manifestava André Breton el 1929 en el text del catàleg de l’exposició inicial del pintor a París: “És potser amb Dalí, la primera vegada que les finestres mentals s’obren de bat a bat…”

Salvador Dalí, Home amb el cap ple de núvols, c. 1936. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.

Tot una invitació, en plena post-pandèmia de la COVID-19, a obrir les nostres pròpies finestres mentals, deixant-nos seduir pels paisatges onírics, paranoics, pintats a mà, enigmàtics o d’invencions imaginàries, tal com les lliga el fil conductor de la mostra. L’espectador té la llibertat absoluta d’endinsar-se en aquestes obres, i per un instant hom es pot sentir com un dels visitants a la galeria Pierre Colle de París, on Dalí exhibia les seves obres als anys trenta, tot observant tela a tela, amb els seus petits detalls preciosistes, i submergint-nos en la recerca d’una sabata perduda al bell mig del paisatge, un nen agafat de la mà del seu pare, o bé la torre vermella enfilant-se vers el zenit, recordant el Molí de la Torre de la família Pichot, a El Far d’Empordà. Es convida l’espectador a perdre’s al bell mig d’horitzons infinits, manllevats de la pintura metafísica de De Chirico, i a experimentar la malenconia espai-temporal que tant angoixava Dalí.

Salvador Dalí, L’espectre del Sex-Appeal, c. 1934. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.

És tot una proposta d’evasió avant la lettre, en aquests moments enigmàtics del nostre present. De fet, per a Dalí i per a tots els membres del cenacle artístic surrealista, l’univers interior dels somnis, les interpretacions del subconscient de Freud i Lacan, foren una gran i meravellosa evasió.

El títol de l’exposició parteix d’una de les frases més conegudes de Dalí, que expressa quan ha estat expulsat del grup surrealista per André Breton, i es reivindica com la manifestació absoluta d’aquest moviment. De fet, avui, en ple segle XXI, el surrealisme en bona part s’identifica amb la seva obra, ell n’és una peça imprescindible i transcendent d’aquest moviment. Els seus textos són avui claus per entendre l’essència del surrealisme, el seu sistema de pensament creatiu, el mètode paranoic-crític.

Mai s’havien vist juntes aquestes 12 obres.

Es tracta d’un final contundent a la visita del Teatre-Museu Dalí, que molt possiblement ens farà veure Dalí amb uns altres ulls. Certament, tal com afirmaven les comissàries, haver desplaçat algunes de les teles dels seus llocs habituals, com L’espectre del sex appeal o bé Poesia d’Amèrica, fa que les copsem amb una altra mirada, i dialoguin entre elles. Mai s’havien vist juntes aquestes 12 obres, tal com indicava Aguer i possiblement no se les hi torni a veure mai més, 8 de les quals han estat adquirides per la Fundació Gala-Salvador Dalí en aquests darrers anys i sota el criteri de l’anterior director i amic del pintor Antoni Pitxot. Observant-les hom percep l’angoixa existencial de Dalí, que expressava en les ombres allargassades del cap vespre, l’hora del crepuscle atàvic, en els xiprers böcklinians, en els núvols de Mantegna, i les petites esferes, hereves de Cranach, i el ying i el yang, reposant en l’horitzó infinit.

Salvador Dalí, Estudi per a La mel és més dolça que la sang, 1926. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.

Estudi per a “La mel és més dolça que la sang” (1926) conté l’inici del periple de la creació del seu alfabet artístic, que esdevé la base per a la seva obra posterior, amb els ases putrefactes, la sang, els aparells, i el cap tallat en al·lusió al seu bon amic poeta Federico García Lorca. A Elements enigmàtics en un paisatge (1934), o bé a Figura i drapejat en un paisatge (1935), es fa referència a les aparicions, els fantasmes i espectres, que són en essència simulacres, i als jocs que feien plegats amb René Crevel i Gala a Portlligat els estius de principis dels anys trenta.

La presència de Gala és intensa com inspiració en algunes d’aquestes obres, amb la signatura del pintor, com en El sentiment de velocitat (1931), que conté la inscripció “olive salvador Dalí”, i sis de les obres exposades són signades com “Gala Salvador Dalí”. Singularitats (c. 1935), un oli i collage amb un rellotge tou pintat pel mateix artista i superposat a la tela, conté una densa càrrega iconogràfica relacionada amb el projecte de la pel·lícula La dona surrealista per als Germans Max. A Paisatge pagà mitjà (1937) emergeixen les dobles imatges, el rostre de Sigmund Freud a la part esquerra de la tela, en les formes de les roques, i la nena que salta a corda, que és la seva cosina, la Carolineta, transformada en una campana. També hi és present la dida, el nen vestit de mariner i el pensador català amb la barretina catalana, reclòs en sí mateix, molt probablement un element referent al seu admirat Francesc Pujols.

Salvador Dalí, Poesia d’Amèrica, 1943. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP/Figueres, 2020.

Tanca el periple Poesia d’Amèrica (1943), ja realitzada des dels Estats Units, on cerca paisatges similars als de l’Empordà en el desert californià, i representa l’inici del classicisme del seu surrealisme, amb la seva inspiració en l’obra de Rafael Els desposoris de la Verge, i fent referència, amb el mapa d’Àfrica, als conflictes racials que es succeeixen en els Estats Units. En les seves paraules: “del rellotge de la història penja la vella pell de l’Àfrica, metamorfosi de la plana de l’Empordà”.

Des de milers de quilòmetres, Dalí seguia pensant en l’Empordà, en el seu entorn natural, on avui, podem admirar i gaudir de la seva obra, tal com va ésser voluntat del geni empordanès, quan va decidir crear el seu darrer gran objecte surrealista, el Teatre-Museu Dalí, a Figueres, un patrimoni de gran vàlua de país i universal. Aquest estiu cal redescobrir Dalí més que mai, perquè el somni segueixi viatjant amb tota la seva intensitat.