Tot just quan Estats Units torna a demostrar el seu afany d’ingerència mai emmudit en els assumptes interns d’Amèrica Llatina, i quan Pedro Sánchez reconeix i legitima un president autoproclamat a Veneçuela (aquell Guaidó que va ser el primer a felicitar Bolsonaro quan va guanyar les eleccions al Brasil), el Macba inaugura la necessària i encertada exposició Territoris indefinits. Perspectives sobre el llegat colonial.

La mostra, comissariada per Hiuwai Chu, posa de manifest una pràctica roïna que es perpetua des de fa segles fins avui dia: la manipulació de la realitat, la falsedat del relat hegemònic, que esborra i reescriu el que vol i quan li convé.

Superflex, Kwassa, Kwassa, 2015.

Ho demostra gràficament Alan Carrasco amb Chinkachiy (eliminar o esborrar en quítxua, una de les llengües autòctones del Perú), un retrat de Túpac Amaru, el cap indígena que va liderar la major rebel·lió contra la dominació espanyola al segle XVIII. Dècades després de la seva cruel execució, Túpac Amaru es va convertir en una icona de la lluita per la independència i els drets dels nadius, fins al punt de figurar en les monedes peruanes (si bé amb abillament hispà). No obstant això, després que el seu nom fos adoptat per grups armats a Perú, Uruguai, Veneçuela i Argentina, la seva figura s’ha anat esborrant fins a desaparèixer de la narrativa oficial del Perú on, des de 1991, totes les monedes porten l’efígie de blancs o criolls. Per això el delicat retrat mural del Macba sembla a punt d’esvair-se i només s’aprecia des de determinades perspectives.

Alan Carrasco, Chinkachly, 2019.

Així com els conqueridors han eliminat la memòria de personatges il·lustres, també han esborrat la seva cultura, confirmant una vegada més l’arrogància i la ignorància del poder. Ho demostra Maria Thereza Alves a This is not an apricot, una aquarel·la que il·lustra vint tipus de fruits diferents que els indígenes anomenaven amb el mateix nombre de noms, relegats a l’oblit després de dècades d’imperialisme lingüístic, que els ha reunit tots sota l’única i reductiva denominació d’albercoc.

Mariana Castillo Deball, Nuremberg Map of Tenochtitlan, 2013.

“La colonització no va ser només territorial i econòmica, sinó també cultural a través de la imposició d’estructures de coneixement i formes de representació”, assegura la comissària, que obre el recorregut amb l’espectacular ampliació de Mariana Castillo Deball del mapa de la capital asteca Tenochtitlan, que Hernán Cortés va enviar al rei d’Espanya el 1520, encara que ja a l’any següent l’havien destruïda.

Pala Pothupitiye, Colombo Fort, 2016.

A través de les obres seleccionades, Chu aborda els elements que han vertebrat i justificat el relat de les grans potències colonials: l’empresonament i execució dels líders autòctons (Carrasco), la destrucció de les llengües natives (Alves, Lothar Baumgarten), la construcció de monuments (Daniela Ortiz i Xose Quiroga), la partició i annexió del territori (Munem Wasif), la transformació de la cartografia política (Pala Pothupitiye) i el nacionalisme com a excusa per justificar règims totalitaris (Dana Wabira). Excloent tal vegada l’ús de la natura morta com a eina per imposar una mirada occidental (Sandra Gamarra), resulta sorprenent com tots els altres elements que contribueixen al desempoderament de les poblacions autòctones es podrien llegir també en clau contemporània.

¿Fins a quin punt les noves nacions han mantingut l’estètica i els sistemes dels seus antics colonitzadors?

El més trist és una mena de síndrome d’Estocolm que afecta els països colonitzats. Ho demostren els nens ghanesos que en la pel·lícula de The Otolith Group afirmen que els hagués agradat que els seus avantpassats haguessin estat esclaus, perquè ara ells podrien ser tan rics com els americans; el vídeo de Superflex que explica la història de Mayotte, una de les Illes Comores, que va triar ser recolonizada pels francesos el 2011; o les fotografies de Maryam Jafri de les celebracions del Dia de la Independència en antiga colònies, que posen de manifest fins a quin punt les noves nacions han mantingut l’estètica, el protocol i de vegades els sistemes dels seus antics colonitzadors.

Sandra Gamarra, Mercaderia I, 2018.

És cert que els vencedors escriuen la història, però també que el temps dóna veu als vençuts, encara que de vegades l’espera resulti insuportable.

L’exposició Territoris indefinits. Perspectives sobre el llegat colonial, es pot visitar al MACBA, a Barcelona, fins al 20 d’octubre.