El millor de l’exposició sobre la revista El Víbora que presenta el MNAC a Barcelona és el simple fet que s’hagi arribat a celebrar. El Víbora. Comix contracultural és una mostra petita, com un aperitiu que ens obre la gana de futures i més completes exposicions de còmic en el mateix museu.

La bona notícia és que el còmic ha començat a formar part del programa expositiu i del projecte del Museu Nacional d’Art de Catalunya, que dirigeix Pepe Serra. Amb aquesta iniciativa s’afirma la voluntat de “patrimonialitzar i donar visibilitat al còmic, un gènere artístic que ha entrat a les sales del Museu per quedar-s’hi”. Aquesta declaració d’intencions s’inclou en el text del cartell desplegable, protagonitzat per un monstre dibuixat per Martí Riera per una coberta de El Víbora. És un personatge d’aspecte diguem-ne gairebé “normal” i també sàdic, de tons verdosos, que representa L’ORDRE en majúscules, tal com es pot llegir a la seva negra boca. Això –un monstre gairebé normal– era el Taxista de Martí. Sorprenentment i per desgràcia, és un monstre encara vigent en l’actualitat sociopolítica espanyola i internacional de l’any 2019.

Martí, Coberta del núm. 35 d’El Víbora, (Eds. La Cúpula, octubre de 1982).

El Víbora es va fundar a finals de 1979 i aquesta mostra –comissariada per Antoni Guiral amb la col·laboració d’Àlex Mitrani–, es presenta com un homenatge amb motiu del seu 40 aniversari. La veritat és que aquesta revista mensual –que va arribar als 300 números l’any 2004– va sorgir d’un esperit més aviat dels anys setanta, que es destaca en aquesta mostra, on es recorda el paper pioner que va jugar Jaume Fargas com a llibreter a Zap 275 i com editor.

No obstant això, el primer número d’El Víbora portava data de gener de 1980 i la seva primera i més brillant etapa va abastar des del 1980 fins al 1989. La seva aparició va significar un punt de partida per a la generació d’autors que s’havia iniciat o educat en els anys de l’underground barceloní, entre 1973 i 1978. Crumb, Shelton, Swarte, Steinberg, Burns, Spiegelman, Chester Gould, Herriman i Vázquez van ser alguns dels mestres que van influir en aquesta brillant generació que va sorgir principalment a Barcelona i que incloïa a dibuixants originaris d’altres ciutats, com el sevillà Nazario, el valencià Mariscal o el madrileny Ceesepe.

Nazario, Original per a la coberta del núm. 1 d’El Víbora, 1979 © Nazario, VEGAP, Barcelona, 2019.

Inicialment la revista s’anava a dir Goma-3: un temerari homenatge als explosius terroristes que van acabar amb l’aspirant a neodictador Carrero Blanco. Va ser fundada per Josep Maria Berenguer, amb el suport econòmic de Josep Toutain. Berenguer volia fer una revista d’arts visuals, en cert sentit una alternativa complementària de la revista Star, però Toutain el va convèncer que s’havia d’especialitzar en el còmic. I segurament tenia raó, ja que –sobretot a Barcelona– en aquell moment acabava de sorgir una nova generació de dibuixants i guionistes que s’havien donat a conèixer primer en publicacions underground (autoeditades i clandestines), i ja a la segona meitat dels setanta , en revistes legals i molt modernes com Star o Disco Exprés. Aquesta generació es va expressar des del 1980 a El Víbora, des del 1981 també a Cairo i més tard en d’altres publicacions, com Makoki, la subvencionada Madriz o les edicions de la valenciana Arrebato.

En aquells anys –especialment a la fi dels anys setanta– el còmic i la música sovint anaven junts, de manera que a la mateixa revista un podia trobar-hi una aventura quinqui de Gallardo i Mediavilla i una historieta estiuenca de Mariscal al costat d’un text de J.M. Martí Font sobre Talking Heads o un de meu sobre Brian Eno, sense oblidar les batalletes hippies i maleïdes de Pau Malvido, ni aquells informes gairebé proselitistes sobre les possibilitats psicodèliques de certes drogues. En la fase que va seguir a la hippie-anarco i a l’anarco-punk, es va imposar una ona new wave que preferia gaudir elegantment dels licors i els estimulants per a noctàmbuls, abans que d’aquells porros que deixaven la gent endormiscada o amb rialles ximples . El cas és que als anys vuitanta es treballava molt i se sortia molt de nit. I no hi havia control antidòping.

La major part dels relats pretesament històrics que s’han publicat sobre aquesta època i els seus vessants “contraculturals” han estat parcials o egocèntrics.

Encara no s’ha explicat per escrit i plenament el que de veritat van significar, en ciutats com Barcelona, Madrid i d’altres, aquells anys d’alliberament i d’eclosió creadora, en les seves dues fases, del 1973 al 1978 i del 1979 fins al 1989. La imatge veritable seria un mosaic plural i, fins ara, la major part dels relats pretesament històrics que s’han publicat sobre aquesta època i els seus vessants “contraculturals” han estat parcials o egocèntrics, o –molt pitjor– “d’oïdes” i ficant la pota: consultant internet i donant per bons els seus errors, sense preguntar ni escoltar els que van o vam viure allò directament.

Els qui no ho van viure solen confondre’s de data i fins de dècada. Sovint s’ha volgut mitificar la dècada dels setanta en detriment dels vuitanta. En l’àmbit del còmic és cert que als setanta es van iniciar els més veterans (Nazario, Mariscal, etc.), però la gran eclosió de la nova historieta es va produir el 1980 i el 1981 i la plenitud creadora es va donar al llarg de tota aquesta dècada. Va ser una espècie d’Edat de Plata que es va esvair amb la crisi dels noranta i la invasió del manga i dels nous superherois neuròtics.

Max, Coberta del núm. 13 d’El Víbora, 1980.

Als seus primers anys El Víbora va reunir els millors autors barcelonins, els quals proposaven continguts i participaven en les decisions editorials. Els primers herois de El Víbora eren personatges com Anarcoma (Nazario), Taxista (Martí), Gustavo i després Peter Pank (Max), El Niñato (Gallardo i Mediavilla) o Los Garriris (Mariscal). I hi havia lloc per a les esplèndides paranoies de Calonge o per als cerebrals crims de Tornasol i Roger. El conjunt era un còctel explosiu de transsexuals aficionats a les polles enormes (com anacondes), activistes antisistema, adolescents heroïnòmans, cervells torts, gent perdulària i… En fi, el bon rotllo mariscalià dels Garriris es reservava per a les vacances d’estiu. La resta de l’any predominava el rotllo dur.

Però la paraula clau que ho conjuminava tot era llibertat. Una llibertat crítica, amb o sense responsabilitat respecte al propi instint de conservació… però aquesta és ja una altra qüestió. Aquesta mateixa actitud lliure la vaig trobar la nit d’inauguració al MNAC en parlar amb alguns supervivents d’aquell “comix per a supervivents”, com Onliyú i Marta, igual que amb Isa Feu o amb Martí qualsevol altre dia o nit. El fet és que aquella actitud lliure i antihipòcrita sembla l’any 2019 més excepcional que el 1978 o el 1987, i això no és bo.

Manel Esclusa, Col·laboradors d’El Víbora pintant el còmic en viu Amor en Vallvidrera, 1980. © Manel Esclusa, VEGAP, Barcelona, 2019.

L’exposició del MNAC només mostra alguns grams dels molts quilos de talent que es van publicar –amb una impressió i un paper deficients– en els primers anys de El Víbora. Exposa només 38 originals i es completa amb publicacions, fotos i documentació diversa. Recordaré que l’exposició VLC. València Línia Clara que va presentar l’IVAM Centre Julio González al 2016 incloïa 200 dibuixos originals, a més de publicacions. I que l’exposició La Nova Historieta que vaig comissariar per al Centre d’Art Santa Mònica el 1989, reunia més de 430 dibuixos originals de trenta dibuixants.

El Víbora podia ser llegida cada mes per desenes de milers de persones.

Crec que es podria justificar conceptualment que la mostra del MNAC hagi prescindit dels autors estrangers que van publicar a El Víbora (Crumb, Swarte, Burns, Spiegelman, Mattotti, Liberatore, Veyron…), però m’estranya una selecció d’autors espanyols d’El Víbora que prescindeixi d’alguns dels grans, com són Guillem Cifré i Vallés a la primera etapa o Mauro Entrialgo a la segona.

Mariscal, Una noche particular. Original per al núm. 65 d’El Víbora, 1985 © Mariscal, VEGAP, Barcelona, 2019.

En el que portem de segle XXI la distracció o alienació global ha estat multiplicada per una proliferació interessada de pantalletes, però als anys vuitanta del segle passat no existien encara les addiccions digitals, i per això una revista publicada en paper com El Víbora podia ser llegida cada mes per desenes de milers de persones, tal com havia passat als àcrates anys setanta amb revistes també barcelonines i suposadament marginals com Star i Ajoblanco. Serien marginals, però la veritat és que als quioscos de les Rambles de Barcelona les piles del mensual Star eren més altes que les del diari més llegit a Catalunya (La Vanguardia). I se sap a més que cada exemplar era llegit per bastantes persones, al pis d’estudiants, a la comuna o a la presó. Em consta que El Víbora, com abans el Star, era molt llegit en unes presons espanyoles on s’hi podia engarjolar qualsevol consumidor d’alguna droga.

Max, Coberta de l’especial Toda la verdad sobre el golpe, 1981.

A partir del número especial El Golpe, publicat al març de 1981 per iniciativa d’Onliyú, després del cop o pseudocop militar del 23 F perpetrat per feixistes nostàlgics del franquisme, la revista va començar a ser respectada en cercles més amplis. Socialdemòcrates, per exemple. El públic va créixer, les vendes van augmentar i els autors van demanar un millor tracte laboral. El director d’El Víbora va aprofitar aquesta reivindicació per acabar amb el “bon rotllo” col·lectiu, i a partir de llavors ell va ser més cap. No se sol comentar, però, per als que vam seguir amb atenció l’evolució d’El Víbora, és clar que cal distingir dues etapes. La primera és la millor, abasta des del 1980 fins al 1989 i coincideix amb la fase en què Onliyú (àlies de José Miguel González, Josemi per als amics) va ser el redactor en cap d’El Víbora.

Laura Perez Vernetti, Original d’Extraños en un tren. El Vibora núm. 63 (1985).

Als anys noranta, aquest mensual va perdre el rumb. Es publicaven encara algunes historietes molt bones (de Daniel Clowes, entre d’altres), però la revista ja havia buscat i trobat un altre públic. I semblava no adonar-se que així perdia el seu públic inicial. Predominava una mena de sensacionalisme morbós on el sexe se solia adornar amb violència masclista. La sèrie Pequeñas viciosas apareixia signada per presumptes autores femenines (Mónica i Bea), però era d’autors masculins. Recordo una taula rodona on el dibuixant Pere Joan i jo ens vam quedar sols criticant aquesta nova ona sòrdida que havia escombrat la part més moderna i avantguardista d’El Víbora. Al debat predominaven els tipus cínics com Santiago Segura –més tard Torrente– el qual considerava molt divertides aquestes històries de sexe amb violència. L’exposició del MNAC prescindeix d’aquesta etapa i d’aquest material, que en termes artístics és irrellevant.

Als anys noranta Berenguer va buscar i va trobar un públic de “ties en pilotes” (l’expressió és seva) i amb això El Víbora va perdre els lectors que sabien apreciar una bona historieta de Joost Swarte, Guillem Cifré o Charles Burns. S’ha dit i redit que el “neotebeo” Cairo representava “la línia clara” inspirada en Hergé i el “comix” El Víbora “la línia chunga” i trencadora. La realitat és més rica i menys simple que aquests dos lemes publicitaris. La veritat és que bastants autors van publicar a les dues revistes (Gallardo, Montesol, Roger, Daniel Torres, Sento, Cifré i fins i tot jo mateix com a guionista). I el tòpic no té en compte que les obres més avantguardistes, que es van poder publicar amb fluïdesa al Cairo dirigit per Joan Navarro (de Micharmut, Cifré o Pere Joan), espantaven a El Víbora, una revista més partidària del realisme brut que de la imaginació surrealista i encara pop d’aquells tres dibuixants, que van fer pop surrealism molt abans i molt millor que els nord-americans que van inventar aquesta etiqueta.

L’exposició El Víbora. Comix contracultural, organitzada per FICOMIC, es pot visitar al MNAC, Barcelona, fins al 29 de setembre.