Fa uns dies ens va deixar Luís Eduardo Aute, un home d’aquells que fan que un encara pugui mantenir la fe en la humanitat a pesar de tot. Aute tenia l’hàbit de ser amable, atent i sol·lícit amb les persones del seu voltant. I són molts els que ho poden testificar.

Amb mi sempre es va comportar d’una manera exquisida. I en virtut de la seva encomiable generositat vaig poder mantenir amb ell una relació epistolar que va durar uns quants anys. Vam compartir gairebé una dècada intercanviant idees, divagacions, poemes, il·lusions i desencants.

L’autor, amb Luis Eduardo Aute.

L’interès va ser mutu, perquè si a mi em va captivar el seu món musical, literari, pictòric i cinematogràfic des de l’adolescència, a ell de seguida el van atreure els meus escrits sobre Dalí. Uns escrits que jo li anava enviant, a poc a poc, per no atabalar-lo. Aquestes trameses meves van atiar una passió comuna pel surrealisme que va ser objecte de moltes de les nostres converses. Un bon dia li vaig dir que volia escriure alguna cosa sobre la seva obra, i a ell li va semblar una bona idea. Fins i tot vaig albirar en els seus comentaris un cert entusiasme. Em vaig posar a la feina i vaig començar a ordenar una ingent quantitat de notes que havia anat prenent des de temps immemorials, pràcticament des que tenia ús de raó. A l’hora de la veritat, però, en el darrer moment, en el moment de concretar en un escrit tot allò que tantes vegades havia pensat, meditat i construït en la meva imaginació, vaig ser incapaç de dur-ho a terme. Segurament perquè, com deia Barthes, “on échoue toujours à parler de ce qu’on aime”. Em devia passar com a Stendhal, que estava tan enlluernat per la bellesa d’Itàlia que va ser incapaç d’expressar amb paraules tot allò que li suggeria el seu objecte de passió. Sigui com sigui, el fet és que no vaig saber o no vaig poder distanciar-me prou d’allò sobre el que havia d’escriure. I malgrat l’esforç que hi vaig posar en aconseguir el moment precís i l’estat més adequat per a la plasmació d’un text mínimament elaborat i substanciós que pagués la pena, no me’n vaig sortir. I amb l’arribada d’altres projectes i altres avatars professionals, les notes van quedar apartades a l’espera d’una propera ocasió que mai no va arribar, cosa que ara lamento profundament. Perquè m’hauria agradat compartir amb ell tot allò que hagués escrit, sobretot coneixent la seva acusada propensió a participar en el debat de les idees, i a entrar al drap quan li plantejava qualsevol qüestió polèmica que estigués relacionada amb el món de l’art i la literatura, ja fos de caràcter tècnic o conceptual.

Com tot creador de gran talla, Aute és un artista d’una enorme complexitat, encara que no ho sembli a primera vista. La seva imatge de cantautor –una paraula que detestava– no va jugar al seu favor en aquest sentit, encara que sí que li va permetre d’arribar al gran públic. Si tenim en compte l’obra musical, plàstica i literària en la seva unitat podrem començar a intuir la densitat de contingut que s’estableix en la relació de les diferents parts que conformen el conjunt. Fins ara, però, no hi ha hagut cap publicació que hagi explorat amb una certa profunditat aquesta espessor temàtica en totes les seves variants expressives. Sens dubte, el llibre més complet que s’ha escrit sobre Aute és el de Luis García Gil, Lienzo de canciones (2016) una extensa monografia que, sent al mateix temps una documentada biografia i una rigorosa aproximació a l’obra d’Aute, no passa de ser una visió impressionista del seu cançoner. Necessària, encomiable però insuficient. La millor exegesi de l’autor madrileny tal vegada es trobi en els nombrosos catàlegs de la seva pintura –que, per cert, va tenir l’amabilitat d’enviar-me personalment a casa- on la imatge del cantautor queda superada i on podem veure com aflora en el seu lloc la figura d’un artista més complet i incisiu. Una figura molt més sofisticada de la qual donen compte altres autors com ara Gonzalo Suárez, Arturo Ripstein o Carlos Edmundo de Ory, per posar només uns exemples. Habitants tots ells, com Luis Eduardo, d’un món de simulacres i fantasmes on la realitat ha estat abatuda per les forces de la desraó.

 

La voluntat de transgredir la realitat i anar més enllà sempre va estar en el seu punt de mira. “Fuga” no és solament el títol d’un dels seus millors treballs discogràfics sinó també un leitmotiv de tota la seva carrera. El neguit de sentir la contrarietat de la vida i l’escull que suposa la convivència amb l’Altre el van portar a qüestionar-se el fet d’existir i a expressar les seves inquietuds de les maneres més diverses. La seva sempre va ser una sensibilitat a flor de pell que es va traduir en un acusat sentimentalisme de doble tall, perquè va repel·lir a uns però va encisar a molts d’altres amb qui va establir una forta connexió afectiva. Aquesta capacitat de tocar la fibra i arribar als estrats més profunds de l’ésser humà, convivia amb una altra faceta seva més cerebral que consistia a jugar amb les paraules, forçant el llenguatge verbal, esprement-lo fins al límit, a través d’un mecanisme ultra-racionalista que ell en deia —em deia— “transrealismo reflexivo”.

 “Una sèrie de constants es van repetint al llarg de tota la seva obra: l’obsessió de la mort, la sacralització del sexe i els efectes devastadors del pas dels temps”.

I així, des de la hiperestèsia més commovedora a la reflexió més racional, va anar entreteixint tot un imaginari de figures i paraules on es despleguen una sèrie de constants que es van repetint al llarg de tota la seva obra: l’obsessió de la mort, la sacralització del sexe i els efectes devastadors del pas dels temps. Eros, Cronos i Tànatos. Res de nou en el fons, però sí en la forma. Tres eixos vertebradors que de vegades es disgreguen per agafar protagonisme separadament, i de vegades es condensen en una sola imatge o en una sola idea. Tres eixos que també deriven en altres assumptes o temes adjacents no menys recurrents com podrien ser la consciència aterridora del no-res, la concepció del jo com a miratge, la revelació de l’amor en tant que artifici imaginari destinat a tapar el gran forat per on s’escola l’existència, l’autoironia i la distància crítica que aquesta exigeix, la imposició del dubte sobre la certesa i la consegüent tendència a l’escepticisme —sense que això li impedeixi d’exercir la protesta constant i la crítica al poder–, o la contínua divagació escatològica arrelada en una idea atea de Déu… Tot un ventall d’interessos i motivacions que graviten al voltant d’un anhel de coneixement tan irrefrenable com estèril, atesa la impossibilitat d’aclarir i dissipar la incògnita de la vida.

En el món de la creació es poden trobar autors creixents i decreixents, els que van de menys a més i els que passen de l’abundància més prolífica a una certa degradació qualitativa o a la pura esterilitat. Sens dubte, Aute és dels primers, i per això va poder gaudir d’una maduresa creativa excepcional. Els seus últims treballs són realment portentosos i admirables, i els podem considerar com un testament concorde amb una trajectòria artística intensa, autèntica i honesta. El niño y el basilisco (2012), la seva última pel·lícula de dibuixos animats —que també adopta la forma de cançó— és una faula corprenedora que sembla no tenir altre objecte que el de penetrar encara més en l’enigma de la condició humana. Aute ens hi parla d’aquesta contradicció que comporta habitar el món des de l’ambivalència que nia en el fons de cada home. La veritable batalla és la que lliura el subjecte amb ell mateix. El “miratge del jo” a què es refereix en altres poemes i cançons, reapareix aquí novament i troba el seu desenllaç definitiu a través d’una confrontació especular entre l’autor, el nen i el monstre. Tot un intricat joc de miralls que a mi em porta a pensar en el títol del seu primer poemari: La matemática del espejo (1975). Un epígraf ben suggestiu que reflecteix d’una manera molt il·lustrativa el doble vessant que abasta la seva obra: d’una banda, la propensió irracional a enlairar-se cap al somni i la imaginació, i de l’altra, la tendència a la reflexió més racionalista i crítica.

Que aquestes paraules, escrites a corre-cuita en el silenci de la pena, serveixin per retre el més sentit homenatge a l’amic i a l’artista.