Abans de la necessària retrospectiva que la Fundació Vila Casas obrirà el dia 24 de gener a l’Espai Volart de Barcelona, la galeria Joan Prats s’ha afegit a la commemoració del desè aniversari de la mort de Josep Guinovart (Barcelona, 1927–2007) amb una exposició que accentua els aspectes més subtils i poètics de l’artista.

Una dècada després de la seva desaparició, s’ha fet més evident que mai la necessitat de revisar l’obra de Guinovart, molt prolífica, i que en els últims anys de la seva vida va estar molt present en els espais expositius.

Josep Guinovart, S/T, 1978.

Malgrat això, pel seu esperit heterodox i desbordat, l’obra d’aquest artista central de l’art de postguerra a Catalunya, mereix nous punts de vista, nous focus i noves reinterpretacions.

Malgrat l’etiqueta de ser una figura central de l’informalisme català, més que res per la importància de la matèria a la seva obra, Guinovart té un segell inconfusible que el fa únic, molt lligat a la natura i la terra. Guino vivia l’art de manera apassionada i empès per la seva passió va esdevenir un explorador nat, que no es conformava mai, tant en l’àmbit de la recerca formal com en el compromís social. Matèric, sí, però Guinovart pot ser també pop a la manera de Rauschenberg, conceptual i fins i tot un artista del graffiti.

Josep Guinovart, 1980-5, 1980.

Aquests aspectes estan molt presents en l’exposició de la Joan Prats, galeria amb la què Guinovart va estar sempre molt vinculat. La mostra, doncs, també rememora la relació de l’artista amb la seva galeria barcelonina, en concret a partir de la primera exposició del pintor a la sala, la primavera del 1979, simultània a dues exposicions més: a la veïna (i desapareguda) galeria Trece, i Matèria-suport-estructura a la Fundació Joan Miró.

Josep Guinovart, S/T, 1978.

La dècada que abraça l’exposició, del 1975 al 1985, va ser crucial en l’obra de Guinovart, sobretot per la utilització del fang com un material essencial, que actuava com a base en el suport de la pintura, aportant els colors terrossos que tant sovint s’associen a l’obra del pintor. Un viatge a Algèria  i al Marroc a finals del 1976 va ser definitiu perquè Guinovart incorporés el fang i les formes de l’arquitectura popular del desert a la seva obra, que en certa manera connectaven amb tot allò de rural i àrid que ja formava part del llenguatge del pintor, sobretot per la influència de les terres d’Agramunt. Els paisatges nord-africans, tan mediterranis com els catalans, van reforçar els trets formals de l’obra de Guinovart. Això sí, a l’exposició no falta alguna obra amb el blau esplendorós de la mar Mediterrània, color que ell assegurava no haver trobat mai ni que trobaria mai.

Guinovart desplega un món fantasiós de retalls de paper i cartró, taques i sorra.

Si el fang i el blau, barrejat amb sorra i llavors, acaben aportant un component poètic en el paisatge de Guinovart, és en una sèrie d’una dotzena d’obres de petit format en la què el refinament és extrem. Molt poc vistes fins ara, en aquestes peces Guinovart dibuixa en una senzilla plana de bloc d’espiral, des d’on es desplega un món fantasiós de retalls de paper i cartró, taques i sorra. Són les petites joies d’aquesta exposició, així com altres fetes amb papers arrugats. El contrast entre aquestes petites peces i una obra amb suport de fibrociment, tan perillosa com aparatosa i basta, que s’exposa a la sala gran de la galeria, és una prova de l’esperit lliure de Guinovart i de la seva poètica oberta i contradictòria.

Guinovart. Matèries en erupció: 1975-1985 es pot visitar a la galeria Joan Prats de Barcelona fins al febrer.