Hi ha vida més enllà del Pavelló. L’escena artística catalana a Venècia es filtra en projectes institucionals per a la Biennal i en iniciatives paral·leles.

Paul B. Preciado és el comissari de l’extraordinari Pavelló de Taiwan i David Armengol ha comissariat el projecte de Yamandú Canosa per al Pavelló d’Uruguai, mentre que Lorenzo Quinn busca repetir l’èxit mediàtic de 2017 amb un pont de mans monumentals. Tampoc falten els galeristes: Senda amb Tavares Strachan i NoguerasBlanchard amb Ad Minoliti a la mostra central de la Biennal, i ADN amb Kendell Geers al Giudecca Art District. I per rematar-ho l’exposició dedicada als Fortuny pare i fill.

Durant un breu període el Macba va albirar la possibilitat de trobar el seu camí i convertir-se en un museu realment obert a les pràctiques artístiques del present. Va ser quan Bartomeu Marí va fitxar Valentín Roma i Paul B. Preciado, com a caps de col·leccions i programes públics respectivament. La història és prou coneguda: un aplec de censura, pressions, ignorància i nul·la visió que va conduir al seu acomiadament, un greu error reconfirmat per cada projecte que realitzen.

Paul B. Preciado és el comissari del projecte de Shu Lea Cheang per al Pavelló de Taiwan, que ocupa el Palazzo delle Prigioni, on van ser empresonats personatges il·lustres com Giordano Bruno o Giacomo Casanova, “no el trencacors de la llegenda, sinó el primer promotor del condó “, diu Preciado. El projecte va de vigilància des de la presó històrica fins al control digital contemporani, i de repressió i punició per qüestions de gènere, sexualitat, diferència i actituds no convencionals.

Shu Lea Cheang. Foto: @Arte.Edad.Silicio.

Autora de Brandon, el primer treball de net.art adquirit per un museu americà (el Guggenheim), sobre la història d’una transsexual assassinada, que després va servir d’argument per a l’oscaritzada Boys don’t cry, Shu Lea Cheang es va donar a conèixer amb pel·lícules de ciència ficció feminista porno digital, com I.K.U., el primer film pornogràfic admès al Festival de Sundance, i projectes interactius que exploren la representació física i virtual de la identitat, el gènere, la sexualitat i la raça en la societat digital a través de múltiples mitjans artístics.

Shu Lea Cheang. Foto: @Arte.Edad.Silicio.

3X3X6, el títol de la qual es refereix a l’arquitectura de les presons modernes de 3 metres per 3, vigilats per 6 càmeres, consta d’un panòptic invertit i deu curtmetratges que plantegen una reflexió a partir de deu històries reals de persones condemnades per presumptes delictes de naturalesa sexual . Casanova, el Marquès de Sade (empresonat per sodomia durant 32 anys!), Foucault, la dona que va tallar el penis del marit (sentenciada a presó permanent) o l’home que va acordar matar i menjar-se un altre home després de mantenir relacions sexuals, són alguns dels protagonistes d’aquests relats audiovisuals trans-temporals que atrapen al visitant en una dimensió aliena a les normes, on es barregen visió queer, estètica ciber, videojocs, còmic, mites antics i fake news. Tothom pot participar descarregant l’app http://3x3x6.com/app  i enviant un vídeo-selfie ballant en solidaritat amb un jove iranià detingut per publicar a Instagram ballant.

La casa empática és la casa de les fronteres trencades.”

Catalunya és terra d’acollida. Ho sap bé qui això signa i també Yamandú Canosa, que va arribar des de la seva Montevideo natal el 1975 i es va quedar. Canosa representa l’Uruguai de la mà del català David Armengol i Patricia Betancur. El seu projecte La casa empática concentra la història de les cultures, les trobades i les migracions que caracteritzen la societat mestissa i al·luvial uruguaiana. És la casa que reivindica la identitat híbrida, diversa i transfronterera del propi Canosa, que a través de pintures, dibuixos i murals (recentment en va crear un per a La Infinita de l’Hospitalet) crea una cartografia subjectiva no lineal dels desplaçaments, “La casa empática és la casa de les fronteres trencades”, expliquen els comissaris.

Lorenzo Quinn, el fill de l’inoblidable actor Anthony Quinn, veí de Castelldefels des de fa més de 25 anys, intenta repetir l’èxit mediàtic obtingut el 2017 amb les gegantines mans que subjectaven un edifici venecià, tot construint un pont amb sis parells de mans de 15 metres que s’apleguen en posicions diverses. No obstant això, aquesta vegada la peça no es troba en un lloc privilegiat com el Canal Grande, sinó que està amagada darrere dels amarratges i els contenidors de l’Arsenal Nord, de manera que es veu bé només si hi arribes des del mar.

Tavares Strachan a la Bienal.

Entre els nombrosos galeristes barcelonins a Venècia, dos tenen artistes amb importants espais a la mostra principal de la Biennal: Senda amb el conceptual Tavares Strachan, que aviat exposarà a Barcelona, i NoguerasBlanchard amb Ad Minoliti, que acaba de presentar a la seva seu de l’Hospitalet . En canvi, ADN exposa al Giudecca Art District, a l’illa homònima, una peça contra la violència i l’opressió del sud-africà Kendell Geers, les obres del qual es poden veure a Barcelona fins aquest dissabte (18 de maig).

El Palazzo Fortuny.

Com a cirereta al pastís contemporani, el Palazzo Fortuny commemora el 70è aniversari de la mort de Mariano Fortuny i Madrazo amb una mostra que reuneix la seva polifacètica producció artística i la del seu pare Marià Fortuny i Marsal. La seva passió per la pintura i encara més pel col·leccionisme i els teixits preciosos, emblemàtics del gresol de cultures i tradicions que els fascinava, es fa evident en les obres arribades de diversos museus inclòs el Prado. Més enllà de les peces, el que resulta fascinant són els objectes personals i l’ambient sofisticat i luxós de que va ser habitatge i taller dels Fortuny, fins al 1975, quan la seva vídua el va donar a la ciutat. La mostra, com la 58a Biennal, es clausurarà el 24 de novembre.