Els déus de l’Olimp són entre nosaltres. Encara que ara no els adorem ni els demanem favors, com a Grècia i a Roma, els déus de la mitologia grecorromana no han mort.

Són dins de les històries dels culebrots televisius, des de Joc de Trons fins a Nissaga de poder; i en la base dels guions de les grans superproduccions cinematogràfiques com Star Wars, Matrix i els films de la Disney, i a les llargues nissagues dels superherois de Marvel.

José de Ribera, Tici, 1632. © Museo Nacional del Prado.

Romanen intactes dins de les planes de Shakespeare. Han donat nom a comportaments com el narcisisme gràcies a Narcís, fill d’un déu i una nimfa, que es va enamorar d’ell mateix i ho va pagar car caient al riu de tant mirar-s’hi i convertint-se en una flor de curta vida. I sobretot, déus, semidéus, herois, nimfes i muses habiten dins de les obres d’art.

Primer, l’art servia per a la representació dels déus mentre el paganisme era vigent. Després, les històries mitològiques van servir als artistes cristians per escapar dels temes bíblics i de sants, i poder parlar amb més llibertat i expressivitat sobre les passions humanes; i sobretot per tenir l’excusa perfecta per pintar i esculpir cossos nus, escenes eròtiques i moments de violència i metamorfosi més enllà del textos bíblics i dels martiris dels sants.

Jan Cossiers, Narcís, 1636-38. © Museo Nacional del Prado.

L’art que ha representat escenes mitològiques té un alt contingut narratiu, perquè aquests déus eren tan esclaus de les passions humanes com els mateixos mortals. Eren històries per explicar el funcionament del món, però també per entendre’ns a nosaltres mateixos. Descobrir algunes d’aquestes fascinants narracions a través de l’art és l’objectiu principal de l’exposició Art i mite. Els déus del Prado, que es pot veure al CaixaForum Barcelona. Es tracta d’una versió ampliada de l’exposició que ja s’ha vist anteriorment a d’altres ciutats de l’Estat, gràcies a l’acord que fa una dècada la Fundació “la Caixa” té amb la pinacoteca madrilenya.

Rubens, El rapte d’Europa, 1628-1629. © Museo Nacional del Prado.

Aquesta no és, però, una exposició centrada només en exposar obres mestres del Prado. Qui busqui aquesta intenció en la mostra podria quedar un xic decebut. És una exposició sobre com l’art explica les fabuloses històries mitològiques. Amb la mateixa intenció s’ha concebut el catàleg de la mostra. I tampoc no és casualitat que l’exposició hagi estat concebuda per Fernando Pérez Suescun, cap de continguts didàctics del Prado. L’objectiu és explicar una història de les històries mitològiques que han perdurat al llarg dels segles, i com 64 obres del Prado les ha representat.

Jean-Baptiste-Marie Pierre, Diana i Cal·listo, 1745-1749. © Museo Nacional del Prado.

Però no és que l’exposició no inclogui moments estel·lars des del punt de vista artístic. Hi trobarem obres mestres indiscutibles com l’esplèndida còpia que Peter Paul Rubens va fer d’El rapte d’Europa (1628-1629), de Tiziano. Aquest Rubens se sol exposar al Prado al costat de Las hilanderas de Velázquez, ja que el sevillà hi va pintar al fons un tapís on apareix aquesta escena.

Francisco Collantes, L’incendi de Troia, segle XVII. © Museo Nacional del Prado.

També s’han de destacar els dos majestuosos i immensos olis que José de Ribera va pintar el 1632 per al palau del Buen Retiro de Madrid, i que representen dues de les anomenades Fúries, és a dir, les venjances que els déus infligien als que no obeïssin les seves ordres o capricis. Aquí, Ribera va tenir l’excusa perfecta per pintar cossos masculins nus retorçats de dolor. A Tici, encadenat, una au rapaç li devora el fetge per haver intentat violar una amant del seu pare, Zeus; i Ixió, un mortal a qui Zeus havia concedit la immortalitat, està encadenat a una gran roda que gira eternament per -ai, las!- haver traït la seva confiança i intentat seduir Hera.

Hi ha sang i fetge i violència en aquesta mostra perquè els déus no perdonaven mai, però també sexe a raig.

Hi ha sang i fetge i violència en aquesta mostra perquè els déus no perdonaven mai, però també sexe a raig. El desig era una força motora fonamental a l’Olimp, però el consentiment sovint solia brillar per la seva absència. Els “raptes” que hi veiem són de fet actes amb força i violacions. Les seduccions utilitzen sovint l’engany: Zeus pren la forma de la seva filla Àrtemis-Diana per tenir relacions amb la nimfa Cal·listo, que mai havia mostrat interès per cap mascle. Al segle XVIII el pintor Jean-Baptiste Marie Pierre il·lustra l’escena amb la sensualitat típica del rococó. En una tela bessona Pierre representa Zeus, que va de sàtir per seduir Antíope.

Taller neoàtic, Èxtasi dionisíac, 50-40 aC. © Museo Nacional del Prado.

I evidentment l’amor, en aquest cas sense forçaments ni enganys aparents, apareix a l’exposició personificat en el déu Eros-Cupido. El veiem representat en una obra de Guido Reni, al·legoria de l’amor conjugal perquè sembla que ha decidit deixar de disparar fletxes, i en una de Guercino, que simbolitza l’amor desinteressat perquè llença al terra les monedes d’or.

Aquest passeig per la mitologia s’inicia amb un bust romà d’Homer, l’escriptor grec més antic conegut, l’autor que en certa manera comença a sistematitzar tot aquest batibull de narracions, sobretot amb l’Odissea i la Ilíada. Hi ha altres obres antigues a la mostra molt remarcables com la Musa pensativa, també romana, del 50-90 d.C., o el relleu de marbre Èxtasi dionisíac, de taller neoàtic, del 50-40 a.C. El passeig acaba amb un dels culebrots més monumentals i complets de la mitologia grecoromana: la guerra de Troia, que ha inspirat nombrosos artistes per realitzar obres tan detallistes com L’incendi de Troia, de l’artista del segle XVII Francisco Collantes.

L’exposició Art i mite. Els déus del Prado es pot veure al CaixaForum Barcelona fins al 14 de març.