En John Huston (1906-1987) coexistien moltes personalitats diferents: el director de cinema autoexigent i rigorós, l’admirador de Joyce i de Rothko, el pare amorós i exigent… però també l’actor amb aspecte de brivall o aventurer, l’amant de la gresca, el divorciat, el boxejador…

De fet, va decidir ser director de cinema perquè això li permetia expressar i representar tots els personatges que volgués, fins i tot més que sent actor i “vividor” en el millor sentit de la paraula.

Anjelica Huston a Els dublinesos.

De no haver arribat a realitzar Els dublinesos, el seu comiat cinematogràfic hagués tingut un to molt diferent: el de la comèdia negra amb mafiosos El honor de los Prizzi (Prizzi’s Honor, 1985). I ara potser diríem que la seva millor pel·lícula va ser Vides rebels (The Misfits, 1961), un extraordinari post-western crepuscular, esqueixat i vitalista, també existencialista, que comptava amb un magnífic guió d’Arthur Miller concebut per a una Marilyn Monroe esplèndida. En aquella pel·lícula es bevia molt de whisky, com en la divertida aventura La reina d’Àfrica (The African Queen, 1952), on Huston va incorporar el to jocós d’algun diàleg que havia mantingut amb Humphrey Bogart durant el rodatge a la selva, tots dos bastant sadolls de Jack Daniel ‘s, al voltant dels emprenyadors mosquits: “A mi no em pica res. Un sòlid mur de whisky manté al seu lloc els insectes… Qualsevol cosa que em piqui, cau morta immediatament.”

Huston entenia la vida com una aventura i va saber filmar algunes aventures memorables, com El tresor de Sierra Madre (The Treasure of the Sierra Madre, 1948, protagonitzada pel seu pare) i L’home que volia ser rei (The Man Who Would Be King, 1975 ). Però el to de la seva última obra va ser radicalment diferent.

John Huston, Anjelica Huston i Donal McCann, durant el rodatge d’Els dublinesos.

La primera vegada que vaig veure Els dublinesos (The Dead -els morts- en el títol original) vaig experimentar una rara sensació durant gairebé tota la pel·lícula. El relat transcorria a Dublín, durant un sopar d’amics i familiars, a la festa de l’Epifania, el 6 de gener de 1904. La narració es limitava a una successió de converses i actes quotidians, en aparença trivials, i no obstant això hi havia en la manera de contemplar tot allò una rara fluïdesa, una saviesa cinematogràfica i vital fora d’allò comú, un visible amor al cinema, a la vida i a la gent diversa, feliçment real, amb els seus excessos i defectes, no adornada ni massa jutjada. Tot això suggeria una possibilitat d’alguna cosa diferent i millor. I aquesta possibilitat s’acomplia d’una manera prodigiosa en els últims actes del relat.

Primer, en l’escena en què apareix la cançó que és la clau de tot, que exerceix de llum reveladora, de record i de fil d’unió amb un episodi del passat de la protagonista. És en el moment del comiat, baixant les escales, quan Gretta (Anjelica Huston) s’atura en escoltar The Lass of Aughrim (La jove de Aughrim), una cançó irlandesa antiga que sona des del saló i la commou. Aviat descobrirem, alhora que el seu marit Gabriel (Donal McCann), que aquesta balada la solia cantar el jove Michael Furey, el primer amor de Gretta. I després arriba el desenllaç, que en realitat és també el veritable nucli de la història. Els dos monòlegs –parlat el d’ella, pensat el d’ell– resumeixen en pocs minuts, amb intensitat, precisió i profunditat, el que l’autor del relat literari –James Joyce– i els autors de la seva versió cinematogràfica –John Huston i el guionista Tony Huston, fill del director– van voler expressar sobre alguns temes que són essencials en l’existència humana: l’amor i la mort –i l’amor que mor–, la passió i els obstacles que troba, el matrimoni, el contrast entre desig i realitat , la precarietat i la fugacitat de tot.

Els Dublinesos ens recorda la diferència entre allò que creiem que som per als altres i allò que realment signifiquem per a ells.

Tot d’una, a partir d’una música i els seus versos, s’havia produït una imprevista connexió amb un passat intens, amb un amor d’adolescència que aleshores va significar, per a ella i per l’absent Michael Furey, la vida veritable, encara que fràgil i fugaç. I aquest sol record, desconegut pel seu marit després de molts anys de vida en parella, significava una revelació capaç de transformar la percepció que Gabriel havia tingut fins aleshores de la seva pròpia existència. Així doncs, Els dublinesos ens recorda la possibilitat d’experimentar estranys redescobriments, i també la diferència que pot haver-hi entre allò que creiem que som o representem per als altres i allò que realment signifiquem per a ells, o per a elles. Per a la pròpia parella, en aquest cas. I aquest tipus de descobriments poden deparar desil·lusions. Però en la part final d’Els dublinesos hi ha molt més que això.

 

No vull ser exhaustiu en la descripció i l’anàlisi per si algun lector no ha vist encara la pel·lícula ni ha llegit el llibre. Només apuntar que Gabriel, després d’escoltar el relat de Gretta i mentre contempla des d’una finestra la caiguda de la neu, se n’adona i es diu a si mateix que ell mai ha estimat d’aquesta manera. I entenem que tampoc ha estat estimat d’aquesta manera.

El més sorprenent de la pel·lícula és que aquesta revelació i elevació final que dóna sentit a tot allò anterior succeeix d’una manera que no sembla la pròpia de John Huston. Aquest desenllaç que l’espectador pot experimentar com a sublim, en un to propi del millor romanticisme possible –contingut, modulat i per això més intens–, i que sorgeix a partir d’allò més quotidià, em recorda les millors pel·lícules de Yasujiro Ozu, que tenen aquesta mateixa estructura inusual. A aquests relats fluids que a la fi desemboquen en una mena de plenitud de sentit i d’il·luminació íntima, insospitada, després de tantes accions comunes o fins i tot anodines.

Durant molts anys, les persones conscients de les esplèndides possibilitats expressives i narratives del cinema hem percebut el desdeny d’un gran nombre d’escriptors i crítics convençuts que el cinema és un mitjà incapaç d’expressar amb profunditat, subtilesa i plenitud allò que la millor literatura sí que ha aconseguit d’expressar. Davant de qualsevol adaptació d’una obra literària important, la frase favorita i rutinària d’aquest tipus de persones era: “la pel·lícula no està a l’altura de la novel·la”. I la veritat és que sovint tenien raó. De vegades el problema era fonamentalment una qüestió de metratge: no té sentit intentar resumir en cent minuts, ni en dos-cents, novel·les com Guerra i pau o A la recerca del temps perdut. I, ja en el segle XXI, quan les sèries de televisió aborden relats extensos, resulta que tendeixen a esprémer i allargar massa, per interès comercial.

Però el que és rellevant és que després d’Els dublinesos ja ningú ha pogut afirmar, sense córrer el risc de passar per un ignorant, que el cinema és incapaç d’aconseguir allò que pot aconseguir la literatura. I, afortunadament, des d’aleshores altres autors han realitzat pel·lícules a l’altura dels celebrats relats literaris que les van inspirar. Per exemple, Martin Scorsese a L’edat de la innocència (The Age of Innocence, 1993) i Anthony Minghella a El pacient anglès (The English Patient, 1996) –a partir de les novel·les d’Edith Wharton i de Michael Ondaatje–, així com David Fincher a El curiós cas de Benjamin Button (The Curious Casi of Benjamin Button, 2008), a partir d’un relat de Scott Fitzgerald.

Els dublinesos és una pel·lícula que millora el relat literari original de Joyce. I no era fàcil aconseguir-ho, ja que aquest es sostenia mantenint un to subtil, molt afinat, que al més petit descuit es podia destruir. No obstant això, els Huston i els seus col·laboradors van demostrar que això era factible. És cert que, per ser Els morts un relat breu, la versió cinematogràfica no havia de patir retallades empobridores. En aquest cas la durada no era un desavantatge. I un altre avantatge decisiu de la pel·lícula respecte del text de Joyce és que el mitjà audiovisual permet als espectadors d’escoltar i emocionar-se amb la cançó The Lass of Aughrim, que en el llibre només és al·ludida amb tres versos.

També, d’una manera general, en la narrativa cinematogràfica un gest subtil o un matís de la veu diuen i suggereixen més que un llarg diàleg o que les explicacions psicològiques que abunden en tantes novel·les. I una aparició o una presència cinematogràfica ben filmades poden substituir amb avantatge aquestes descripcions prolixes, pesades, que s’escrivien abans que existís el cinema. A Els dublinesos John Huston empra i dosifica amb saviesa tots els elements i recursos expressius propis de cinema, des del càsting fins a la música (d’Alex North), passant per la distància i la continuïtat de les preses. I com en altres pel·lícules seves, obté el millor de cada actor i cada actriu, especialment de la seva filla Anjelica, que encarna, més que interpreta, el personatge de Gretta.

Però hi ha un altre factor clau menys evident i poques vegades assenyalat, que es troba en el guió que signa Tony Huston. És possible de millorar el text de Joyce i, a més a més, mitjançant un monòleg?… Doncs sí: això succeeix en la part final d’Els dublinesos, que reescriu i destil·la el text original, convertint la narració en tercera persona del llibre en una sola veu meditativa, associada a unes imatges nocturnes, d’intempèrie. Aquesta destil·lació verbal i aquesta relació de les paraules amb els paisatges foscos i nevats, aconsegueix sumar a la claredat i subtilesa del relat de Joyce un vol poètic a l’alçada dels millors passatges de Finnegans Wake. La bona prosa, sense deixar de ser-ho, es converteix de sobte en poesia.

Els dublinesos va significar un acte d’amor en diversos sentits. En primer lloc, de John Huston als seus fills Anjelica i Tony, amb els quals va voler compartir la creació de la seva darrera pel·lícula, també com una afirmació de relleu generacional i de continuïtat vital i creadora. Amor, també, d’aquests al seu pare, el qual la va filmar molt malalt, poc abans de morir. I, finalment, declaració d’amor de John Huston a la vida que anava a abandonar, al seu escriptor favorit –James Joyce– i a la música, la gent i els paisatges d’Irlanda, la terra dels seus avantpassats.