Quan pensem en religiositat durant la Setmana Santa, a molts, la primera imatge que ens ve al cap són els passos processionals d’escultures profusament il·luminades, aixecades per pietoses confraries arreu del país.

D’altres pensen en les repeticions de les arxiconegudes pel·lícules clàssiques de Ben-hur o Els Deu manaments protagonitzades per un èpic Charlton Heston. Tanmateix, sovint oblidem que, en aquestes dates i durant segles, tenien lloc, dins les esglésies, algunes de les més sumptuoses cerimònies del calendari cristià.

Escultures de Josep Sunyer i del seu fill, per al monument de la catedral de Barcelona (1735). Foto de l’autor.

Entre Dijous i Divendres Sant, molts dels nostres temples religiosos decoraven els seus interiors amb unes sumptuoses estructures que tenien per objecte fer d’espai de reserva de l’Eucaristia, entre la missa de Dijous Sant i la seva combregació l’endemà.

Aquestes estructures, anomenades “monuments”, es caracteritzaven per ser obres efímeres; és a dir, estaven ideades per a ser muntades i desmuntades en poques jornades. Durant el temps d’exposició, aquests altars no permanents es transformaven en singulars espais de culte que focalitzaven la pregària dels fidels.

La paraula “monument” prové del llatí monumentum i es podria traduir com a “instrument de la memòria o del record”. Una altra de les seves accepcions és la que el defineix com un sepulcre d’importants proporcions. Aquesta dualitat ha dotat de complex simbolisme aquestes peces litúrgiques.

Des del punt de vista religiós, el monument funciona com un templet que allotja i exhibeix l’urna, col·locada en distingit espai de culte, on es guarden les Formes consagrades en la missa de Dijous Sant. També se l’ha interpretat com la tomba de Crist després de la seva Crucifixió.

Túmul dins la catedral de Barcelona en honor a les exèquies fúnebres de Carles II (1700).

Aviat farà seixanta anys de la celebració del Concili Vaticà II (1962-1965). Un de la multitud de temes tractats en aquesta assamblea, fou l’assumpte de la litúrgia durant la Pasqua que, ras i curt, quedà dràsticament simplificada. La major austeritat i la implicació dels fidels van ser alguns dels elements abordats en el concili.

Així, per exemple, es va decidir suprimir una de les cerimònies catòliques més teatrals, l’anomenat “Ofici de Tenebres” que, el Dissabte de Glòria, deixava a les fosques l’interior de les esglésies i que prosseguia amb un enèrgic cop de campanes, que simbolitzava la Resurrecció de el Senyor.

Després del Concili Vaticà II, el culte als monuments va perdre part del seu encant. Avui costa d’imaginar, però fa segles, els colossals monuments que decoraven l’interior dels temples eren una de les obres plàstiques més esplendoroses del poder simbòlic de l’Església i del seu multitudinari èxit social. No hi havia ermita, parròquia, basílica o catedral que no reservés un fons dels pressupostos a aixecar aquestes fàbriques i embellir-les amb profusió de llums i teatrals muntatges.

Tot i que disposem de documents d’alguns primitius monuments d’època gòtica, no n’ha sobreviscut cap. Durant el Renaixement, aquests acostumaven a seguir la tipologia de planta centralitzada, essent probables les interferències del món dels túmuls que, en ocasions extraordinàries, s’erigien dins dels temples amb motiu de canonitzacions, beatificacions i exèquies reals.

Litografia de Villegas, de mitjan segle XIX, del Monument de San Lorenzo de l’Escorial. Foto de l’autor.

Tampoc es descarta la influència del món de les arts decoratives i l’orfebreria, sobretot dels tabernacles d’or i plata, així com les custòdies curosament guardades en els Tresors de les esglésies. El monument de Sant Lorenzo de l’Escorial va ser una obra important. Dissenyat per l’italià Giovanni Flecha el 1587, estava destinat al creuer de l’església dels Jerònims en època de Felip II, i consistia en una estructura amb un sòcol de planta rectangular al qual s’hi accedia mitjançant quatre escalinates que aixecaven un primer cos clàssic format per columnes dòriques, que allotjava l’arca sagramental, i es coronava per dalt amb un templet de planta octogonal rematat en una cúpula i un chapitel acabat en esfera. Realitzat en fusta de pi amb policromia i daurats, era una peça clàssica i elegant.

Monument de la catedral de Sevilla. Fotografia anterior als anys 70.

El monument de la catedral de Sevilla és, probablement, una de les obres cimeres de l’art del monument. Inaugurat el 1594, dissenyat per Ascensio de Maeda sota l’assessorament iconogràfic del tractadista i pintor sevillà Francisco Pacheco, l’estructura va anar agafant alçada en el segle següent fins arribar als 25 metres (!). De tipus turriforme, utilitzava un llenguatge d’ordres clàssics i es coronava gràcilment amb una piràmide esgraonada, unes columnes, un arc rebaixat i una cúpula calada. La fàbrica s’acompanyava de vint-i-tres escultures de Summes sacerdots, apòstols, profetes i al cim una escena del Calvari.

«es de tanta sumptuosidad, que merece título de octava maravilla del mundo».

El militar i cronista del segle XVIII Mesía de la Cerda va afirmar: «por ser tan sumptuosa obra digna de no menor alabanza, que las çelebradas de los antiguos griegos y romanos… es de tanta sumptuosidad, que merece título de octava maravilla del mundo». En dates properes al Concili Vaticà II es deixà de muntar, fet que no ha deixat de suscitar polèmica, ja que avui molts devots reivindiquen la seva instauració.

L’estètica barroca, donada a l’exuberància i la complexitat escenogràfica, va portar a la construcció de monuments més elaborats. Es van continuar aixecant fàbriques centralitzades, però la recerca de la sorpresa per tal de commoure l’espectador va fer erigir monuments de nau profunda o perspectiva, amb muntatges de bambolines, trompe l’oeil, telons, etc.

Monument en perspectiva de la Seu de Saragossa.

Obres que, acompanyades de figures al·legòriques com les Virtuts cristianes, escenes de la Passió, atributs com els Arma Christi i una cohort d’àngels, produïen efectes impactants. Bon exemple n’és el monument de la Seu de Saragossa (catedral de San Salvador), entès com una successió de teles amb perspectives que centraven l’atenció en l’urna dipositària de l’Eucaristia. Després del Concili de Trento (1545-1563), la potenciació del Sant Sagrament ajudà a elevar la seva importància. Realitzat cap al 1711 pel pintor Joan Zabalo, s’exhibia a la capella del Santíssim (on encara es munta en versió reduïda).

Un exemple més proper el trobem en el monument de la catedral de Barcelona. Construït entre 1734-1735 per l’escultor Josep Sunyer Raurell i el seu fill, policromat per Agustí Viladomat i Pere Rigalt, i amb la col·laboració del pintor Antoni Viladomat, va funcionar de manera continuada fins al 1863. La fàbrica es muntava als peus del temple, ocupant tota la nau central, i consistia en un gran arc de mig punt avançat i descobert, que donava accés a un temple circular rematat per una cúpula en quart d’esfera.

Monument de la Mare de Déu de Tura, Olot. Foto d’Albert Domènech.

Tot i no haver conservat ni l’arquitectura ni les pintures, disposem d’un preciós dibuix (MNAC) que va usar-se a la manera de traça, i jo mateix vaig descobrir en la meva tesi doctoral les vuit grans escultures de talla, d’àngels i virtuts, conservades avui al Museu de Sant Sever (lamentablement, amagades de la vista dels curiosos). Aquesta peça influiria en el preciós monument de la Mare de Déu de Tura (Olot), obra de Joan Carles Panyó (1803).

Colossal Monument de la Catedral de Toledo.

El monument del monestir de Sant Martín Pinario (Galícia), mostrava més de trenta imatges; el de Santa Maria de Tui (Pontevedra) era permanent; l’elegant monument de la catedral de Cadis, en talla i pedra, obra de Torcuato Cayón (cap a 1780) era una obra italianitzant d’allò més elegant… No podem tancar aquest llistat sense esmentar el major monument construït a Espanya, el de la catedral de Toledo, sufragat pel cardenal Lluís Maria de Borbó, el cost del qual va pujar a més d’un milió i mig de rals.

Inaugurat el 1807 i instal·lat al rerecor de la nau principal del temple, tenia una amplada de quaranta metres i una alçada propera als trenta-cinc. Dissenyat per l’arquitecte Ignacio Haan, comptà amb la col·laboració dels escultors Mariano Salvatierra i Antonio Folch, i consistia en una llarguíssima escalinata que desembocava en un tabernacle rematat en cúpula, amb la figura de la Fe i un dosser que penjava de la volta del sostre atorgant gran teatralitat.

Pintura al tremp d’un Monument indeterminat, obra dels italians Galli Bibiena.

A l’hora de dissenyar d’aquestes obres, es tenien en compte tractats clàssics d’arquitectura d’Alberti, Serlio, Vignola, Palladio… a més d’estampes franceses de Le Pautre o llibres com Perspectiva pictorum d’Andrea Pozzo, a més de tractats escenogràfics de la nissaga dels Galli Bibiena, etc.

Malgrat la seva condició d’obres efímeres, no eren pas menys important que d’altres de permanents. La seva pervivència, i l’ús continuat durant segles, constaten la seva acceptació. Prova d’això és el llistat de reconeguts artistes, nacionals i internacionals, que des d’època gòtica fins al segle XIX, van treballar en la seva creació i disseny. Autors com Gian Lorenzo Bernini, Pietro da Cortona, Andrea Pozzo, Galli Bibiena; pintors gòtics com Jaume Huguet, Bernat Martorell, els Credença; artistes barrocs com els Rizzi, Valdés Leal, Viladomat, Tramullas, etc.; sense oblidar pintors, escenògrafs i arquitectes del segle XIX i XX com Lluís Rigalt, Francesc Soler i Rovirosa, Josep Vilaseca, Enric Sagnier, etc.

 

(Per a més informació: Santiago Mercader Saavedra, Els monuments de Setmana Santa de la catedral de Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, col. Textos i estudis de la cultura catalana, Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-9883-810-7).