Això de comprar en subhasta obres d’art amb la pintura encara fresca, o amb el cadàver del pintor encara calent, és una pràctica molt nova.

El mercat de l’art contemporani es va disparar a la dècada del 1980. Fins aleshores, ningú qüestionava que un Greco o un Rembrandt valgués més que un Picasso o un Pollock. Això canvia quan el capital que mana és el financer, que no respon a la realitat física. Un selecte grup de magnats financers és capaç de fer el mateix amb el petroli o el blat que amb l’art. I aixequen i ensorren valors segons els interessa.

Van Gogh, Iris, 1989.

El 1987, el magnat australià Alan Bond va comprar a Sotheby’s NY els Iris de Van Gogh, per 53 milions de dòlars. Sotheby’s, per inflar preus, li havia prestat la meitat d’aquesta quantitat a Bond; en no poder tornar el préstec, l’obra va acabar al Getty de L.A., per una quantitat encara desconeguda però força inferior. El 1989 el magnat japonès de les assegurances Yasua Goto va comprar els Girasols de Van Gogh per 39 milions de dòlars. Volia que l’hi enterressin amb ell, com els antics faraons… Els hereus s’hi van negar.

Des que va esclatar la crisi del 2008, els preus han assolit xifres mai vistes. Els compradors, són sempre bilionaris (amb b) del sector financer (fons d’inversió, capital privat, etc.) o gent vinculada al capitalisme d’estat, com oligarques russos o magnats àrabs.

Leonardo da Vinci, Salvator Mundi, c. 1500.

El quadre més car de la història… fins ara. Adquirit per un consorci el 2005, per tan sols 10.000 $. Estava considerada com una còpia, mal restaurada i sobrepintada. El 2013, el bilionari rus Dimitry Rybolovlev va adquirir l’obra per 127,5 milions de dòlars, a través del marxant suís Yves Bouvier. Finalment, el 2017 es va subhastar a Christie’s de Nova York, on fou adquirit per 450 milions de dòlars –més 50,3 milions de comissió–. El nou propietari és el príncep hereu saudita Mohammed Bin Salman, que té el quadre al seu iot de luxe. Experts en Leonardo, com Charles Hope, pensen que l’obra no és de la mà del geni florentí, i que tot plegat és fruit d’una “astuta” campanya de màrqueting.

Willem de Kooning, Interchange, 1955.

Una venda del magnat de l’entreteniment David Geffen –Asylum Records, Dreamworks, etc.– al bilionari dels fons d’inversió de Chicago Kenneth Griffin, el 2015: 300 milions de dòlars. En la mateixa operació també es va vendre, per 200 milions, la pintura informalista Number 17A (1948) de Jackson Pollock. O sigui, en un sol dia Geffen va facturar 500 milions.

Paul Gauguin, Nafea Faa Ipoipo (Quan et casaràs?), 1892.

Aquest Gauguin, propietat de l’home de negocis suís Rudolf Staechelin, va estar dipositat al Kunstmuseum de Basel durant cinquanta anys. Fou adquirit, el 2014, per l’estat de Qatar en una venta privada organitzada pels hereus de Staechelin.

A Qatar li va sortir més barat adquirir aquest Gauguin (210 milions de dòlars) que no pas fitxar Neymar (222 milions d’euros). Entre posar els diners en art o en futbolistes, ho tenen clar… Dit això, tampoc estaria malament que els grans col·leccionistes catalans dipositessin obres d’aquest nivell als nostres museus i que, després de fruir-los una pila d’anys, les venguessin on volguessin.

Pablo Picasso, La Rêve, 1932.

Us ha passat mai que entreu en una botiga de souvenirs, o de plats i, sense voler, amb un cop de colze, trenqueu una figureta o un got de vidre? I què heu de fer? Pagar-lo i passar vergonya. Però els rics són diferents…

El 2001, el bilionari de Las Vegas Steve Wynn –casinos i immobiliàries– va comprar La Rêve (1932) de Picasso al banquer d’inversió austríac Wolfgang Flötti, per uns 60 milions de dòlars. El 2006, Wynn va acordar vendre La Rêve a Steven A. Cohen –propietari del hedge fund SAC Capital Advisors– per 139 milions de dòlars. Per què? La postura francesa contraria la invasió d’Iraq (2003) va motivar que Wynn es volgués desprendre de totes les seves pertinences d’origen o títol francès. No oblidem que als Estats Units havien rebatejat les patates fregides, que van passar de dir-se “french fries” a “liberty fries”.

Mentre Wynn estava ensenyant aquest retrat de la jove Marie-Thérèse Walter a uns amics, va posar el colze damunt la tela i li va fer un “set”. Després d’una restauració de 90.000 dòlars, l’obra es va revaluar en 85 milions. Winn va reclamar els 54 milions de pèrdues a Lloyd’s de Londres, on tenia l’obra assegurada. El cas es va resoldre i el 2013 Cohen va comprar l’obra a Wynn per 155 milions de dòlars.

Com s’ho fa aquesta gent, que passi el que passi sempre hi surt guanyant?

Edvard Munch, El Crit, 1895.

Venut el 2012 per l’armador noruec Petter Olsen, a través d’una subhasta a Sotheby’s NY, al bilionari de capital d’inversió (private equity) nord-americà Leon Black, per 120 milions de dòlars. N’hi ha quatre versions, les dues pintades a l’oli han estat robades. Aquesta és al pastel.

Es tracta de l’única obra d’art, fins ara, que té una emoticona pròpia: 😱. Vosaltres teniu una emoticona de la Mona Lisa, d’un rellotge tou o d’un quadre cubista? Poca conya.