Els darrers temps hi ha hagut una certa polèmica arran de l’encàrrec d’un retrat del rei d’Espanya al pintor Hernán Cortés Moreno, especialista en aquest tipus de tasques.

Cortés és un bon retratista, i si no una historiadora de l’art tan acreditada com Lola Jiménez Blanco no hauria acceptat ser comissària d’una exposició de la seva obra. Tanmateix el pintor te el tremp mesurat d’un Vicente López, que traduïa les efígies dels seus retratats amb pulcra noblesa, i no la grapa de Francisco Goya, que malgrat ser també pintor oficial com l’altre, en els seus retrats traspuava vulguis que no el caràcter dels seus models encara que sovint oferís aspectes poc afalagadors.

En la valoració de la pintura clàssica el retrat era un dels gèneres més valorats, i és lògic ja que en ell es pot demostrar la capacitat del pintor per reflectir el més important de la humanitat que és el caràcter de les persones. Així ho entenien les regles clàssiques de l’Acadèmia, que situaven al capdamunt de l’apreciació dels gèneres pictòrics precisament aquells que representaven persones. I no tothom és capaç d’aplicar els seus coneixements tècnics per a fer un bon retrat.

Vicent Rodes, Retrat de Damià Campeny, c. 1838. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Sense anar més enrere, a partir de la Il·lustració, entre nosaltres podem trobar retratistes tan dignes com Francesc Rodríguez o com Vicent Rodes, de qui Maurici Serrahima deia que “hi hagué un temps [la primera meitat del segle XIX] que tots els barcelonins de bon gust es feien retratar per en Rodes”. Tots dos enriquiren la galeria d’intendents dels quals depenia la Junta de Comerç de Catalunya, encara avui conservada a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. I aquest tipus de galeries –com les de rectors de la Universitat, degans de col·legis professionals, presidents de Societats de tot tipus, etc.- foren les clientes principals dels retratistes de compromís. A Barcelona fins i tot l’Institut Jaume Balmes, l’únic d’Ensenyament Mitjà que hi hagué durant molts anys a la ciutat, des del 1845, té una galeria pictòrica de directors.

Dels retratistes catalans de la generació romàntica sobresurt Claudi Lorenzale, però més especialment Pelegrí Clavé i Joaquim Espalter, que retrataren respectivament la societat mexicana i la madrilenya del seu temps, amb un grau de refinament i d’agudesa dignes de grans referents forasters com J.A. Dominique Ingres o Federico de Madrazo. És clar que el que potser tingué més èxit fou Josep Galofre, que sense ser tan subtil com els seus col·legues esmentats, arribaria a pintar al papa.

Sense anar gaire lluny, la galeria de degans del Col·legi d’Advocats de Barcelona conté mostres excel·lents d’aquest gènere, i malgrat que un dels autors que hi intervingueren fos el patriarca de la pintura realista catalana, Ramon Martí i Alsina, cap dels seus retrats allà té la força del de Manuel Duran i Bas, obra d’Antoni Caba (1893), que sense un bri de retòrica segurament va ser el millor retratista català de la segona meitat del segle XIX.

D’aquesta generació, tot i ser Martí i Alsina un pintor molt més determinant, són més convincents com a retratistes Francesc Torras Armengol o Pere Borrell del Caso, que tot i no separar-se gens de la convenció del gènere solen tenir un alt grau de veritat en les seves obres. Jaume Pahissa, deixeble de Martí i Alsina i molt més conegut com a paisatgista, té mitja dotzena de retrats de metges a la Facultat de Medecina, on el del catedràtic Carlos Siloniz surt de la norma quan l’autor el presenta no, amb muceta i medalla com la majoria, sinó ensenyant, amb rostre expressiu, a la taula de dissecció.

La perícia dels pintors es donava per descomptada, però l’objectivitat plena molt sovint no era benvinguda.

Especialment significativa és la Galeria de Catalans Il·lustres, iniciada el 1871 per part de l’Ajuntament de Barcelona, i que ara està instal·lada a la seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Els autors són pintors entre els més significatius de cada moment, però els retrats no responen a una execució del natural, sinó indirecta, a partir d’altres documents gràfics, ja que cap d’aquells personatges era viu en el moment en que es decidí entronitzar-lo. És el mateix problema que passa amb la col·lecció de retrats de personatges que hi ha a l’Ateneu Barcelonès, fets també post mortem; però malgrat això el retrat de Josep Yxart pintat per Lluís Graner (1895), voltat de canelobres encesos que donen un especial contrast lumínic a la pintura, és un dels retrats catalans més dignes de menció de l’època.

Lluís Graner, Josep Yxart, 1895. Ateneu Barcelonès.

Molts pintors d’aquella època tingueren encàrrecs d’aquest tipus – Francesc Masriera, Francesc Torrescassana, Modest Teixidor, Dionís Baixeras– i alguns com l’hiperrealista Cristòfol Montserrat s’hi dedicaren gairebé en exclusiva. Però aquella feina tenia les seves limitacions, i és que era molt complicat generar aquell tipus de retrats sense deixar-se endur pel convencionalisme. La perícia dels pintors es donava per descomptada, però l’objectivitat plena molt sovint no era benvinguda: els retratats, a part d’anar d’etiqueta, havien d’aparèixer embolcallats amb una aureola de dignitat que no sempre desprenien de cert.

Els modernistes, per definició, s’escapaven d’aquestes servituds, però a mida que passaven els anys tot un Ramon Casas, en deixar enrere rebel·lies de joventut, podia retratar l’empresari Charles Deering (1914, Maricel de Sitges) o el degà Joan Josep Permanyer (1917, Col·legi d’Advocats) amb tota la professionalitat que ell tenia, però també amb una factura que aleshores ja no es distingia gens de la de qualsevol especialista pompier en aquell tipus de retrats.  Alguns coetanis de vegades s’esforçaven en treure un bri de vida de les imatges dels seus retratats, com Fèlix Mestres quan feu l’efígie de Prat de la Riba (c1918), a qui copsà pòstumament com si el sorprengués fortuïtament llegint, sense que fossin massa evidents els atributs de toga i medalles.

Els postmoderistes en general no es dedicaren a aquestes coses, i si Isidre Nonell o Marian Pidelaserra retrataren algú va ser a gent amiga, sense cap solemnitat, igual que Joaquim Mir. Ricard Canals, en canvi, alguns cops es deixà convèncer, i els seus retrats quan no eren de gent de la seva confiança sonaren artificiosos (Alfons XIII, 1929, Barcelona, Capitania General), i pràcticament tan convencionals com els retrats fets per pintors sense les seves inquietuds estètiques. Eveli Torent, autor d’un extraordinari retrat del músic Enric Morera (c1910, Museu de la Música de Barcelona), de gran sabem que exercí de retratista solemne als Estats Units.

En canvi Hermen Anglada-Camarasa, quan personatges del gran món hi acudien atrets per la seva gran fama internacional, ell en lloc d’adaptar-se als estilemes encarcarats del gènere, reconvertia els encàrrecs en exponents encara més personals i desbordats del seu estil més característic, com quan retratà la Comtessa Sonia de Klamery (c1913, Madrid, MNCARS), que esdevé curiosament una de les seves obres mestres absolutes.

El valencià Francesc de Cidón, que a Barcelona com a grafista va ser un modernista destacat, en canvi com a pintor seria un realista d’arrel ben vuitcentista: la Facultat de Medecina de Barcelona posseeix uns quants retrats de metges eminents de la seva ma. Eduard Flò, José Maria Vidal-Quadras, Lluís Garcia Oliver o Víctor Moya foren altres pintors que es dedicaren amb escreix a aquest gènere. D’ells sobresurt Vidal-Quadras, que practicà un retratisme aristocratitzant, d’aire britànic, que quan vol sortir del tòpic és molt atent a l’atmosfera que envolta al personatge, i que no té gaires referents semblants en el context català. El seu nebot Alejo Vidal-Quadras, més cosmopolita però menys refinat que el seu oncle, retratà en directe a Grace Kelly, Maria Callas o Marilyn Monroe.

José María Vidal Quadras, Retrat de Juan-José Ferrer-Vidal Güell. Col·lecció particular.

Els noucentistes no eren propensos a aquesta mena de retratisme. Quan Torres-Garcia, Sunyer, Xavier Nogués o Francesc d’A. Galí feien retrats eren lluny del formulisme dels retrats d’encàrrec. Es pot dir que vivien al marge d’aquest mercat artístic. Un noucentista particular molt valuós com era Feliu Elias, però, va fer amb el seu peculiar estil sec i precís el retrat –post mortem– de Mossèn Gudiol el 1932, per a la Galeria de Vigatans Il·lustres, que va ser destruït poc després, durant la Guerra Civil pels “rojos”, mentre el retrat imaginari que va fer de Pau Clarís per a la Generalitat cap el 1933, el meu pare va veure com els “nacionals” se’l volien carregar en entrar a la Generalitat quan l’ocupació franquista de Barcelona.