A mesura que anava avançant el segle XX, el retrat anava quedant, al menys entre nosaltres, com un gènere arraconat, quan no maleït.

Es deia que en l’època de la fotografia era un anacronisme continuar retratant a l’oli, i que els nous corrents de l’art no anaven per aquí.

No es tenia en compte que el mateix Pablo Picasso havia fet grans retrats cubistes d’Ambroise Vollard (1909-10) o de Daniel H. Kahnweiler (1910), ni que Salvador Dalí, entre els surrealistes, no desdenyaria fer retrats de compromís, però donada la seva enorme fama, ningú li discutia que els fes a la seva manera, com el de Dorothy Spreckels (1942, Fine Arts Museums of San Francisco), entre tants altres, tot i que en alguns d’ells surrealisme i llagoteria cap al retratat no estaven renyits.

Un dels nous tòtems de l’avantguardisme local, Antoni Tàpies, de jove va fer uns quants retrats gairebé hiperrealistes, com el de Pere Mir Martorell (1950, Barcelona, Cercle del Liceu), però amb el mateix concepte també en va fer de les persones del seu cercle més íntim, obres de les que acabaria renegant.

Molts creuen que tots aquests pintors són equiparables i se’ls desqualifica per “passadistes”.

Fos com fos, de vegades es buscaven alternatives a l’academicisme quan calia encarregar un retrat de compromís. A Espanya aquest paper el jugava sovint Álvaro Delgado, amb les seves figures respectuosament expressionistes. A Catalunya hi havia un ampli elenc d’especialistes per fer retrats destinats a galeries de consells d’administració o de presidents de corporacions de tota mena, públiques o privades. Armand Miravalls Bové va ser-ne un dels millors, ja que conjugava l’ofici amb la serietat; sovint il·luminava els fons en diagonal. Diversos rectors de la UB tenen el seu retrat allà pintat per ell. José Bascones fou també omnipresent en aquesta especialitat, i un andalús trasplantat uns anys a Catalunya, Félix Revello de Toro fou potser el que s’endugué més encàrrecs de retrats del rang més alt de l’escala social, reialesa inclosa. Però segurament el millor de tots sigui Joaquim Torrents Lladó, català –format al costat de Nolasc Valls, com Tàpies- radicat a Mallorca, amb clientela internacional de gran alçada social.

Joaquim Torrents Lladó, Retrat de Trinidad Campins. Col·lecció particular.

Molts creuen que tots aquests pintors són equiparables i se’ls desqualifica per “passadistes”. Però dintre del “passadisme” hi ha també nivells. Una cosa és el retratisme encartronat d’alguns i una altra la fluïdesa àgil de Torrents Lladó, mort en la quarantena, un nostàlgic de l’estil de Sargent o Boldini, sí, quan “no tocava”, però amb una factura sovint extraordinàriament subtil, que pocs contemporanis seus podia igualar.

De vegades algun pintor reconegut fora del camp del retratisme, és cridat a plasmar la imatge d’algun personatge i ocasionalment fa de retratista de compromís, com ara Julián Grau Santos quan retratà el rector de la UB Santiago Alcobé, amb un peculiar traç vibrant i reflexos de color. És una cosa molt semblant a la que succeí en deixar el Ministeri de Sanitat i Consum Ernest Lluch i es decidí que el seu retrat el fes Montserrat Gudiol (1986), que no hi va renunciar al seu estil eteri i delicat. Per internet circula la contesta del govern espanyol al Senat sobre el preu que va costar aquell retrat, que fou d’un milió i mig de pessetes, a través de la Sala Gaspar. Era un exercici que la pintora no era el primer cop que el feia, com abans els retrats del Dr. Corominas Pedemonte (1969, Acadèmia de Medicina) o de l’escultor Frederic Marès (1980, Acadèmia de Sant Jordi).

Montserrat Gudiol, Retrat d’Ernest Lluch, 1986. Ministerio de Sanidad, Madrid.

Els darrers temps sovint es substitueixen les galeries de retrats pictòrics per fotografies. Així, per exemple és la galeria de rectors de la UAB. Però en altres llocs subsisteix la pintura. Al deganat de Geografia i Història de la UB, per exemple, hi ha diversos retrats fets per Miquel Quilez Bach, pintor que també havia estat degà de la mateixa UB, però de la Facultat de Belles Arts. Algun d’aquests retrats trenca el costum inveterat de fer-los verticals i ho fa en canvi horitzontal.

Molts més pintors, sens dubte, practicaren intensament entre nosaltres aquest gènere, professionalment lucratiu, en el que tanmateix habitualment ni el pintor volia explorar res de nou ni el client tampoc ho pretenia en absolut. D’habitud el retratat anava de fosc, estava assegut, se’l veia de tres quarts i mirava cap al pintor mentre tenia entre les mans alguna cosa més o menys al·lusiva a la seva activitat professional o més característica. Com més semblant fos el resultat als models precedents millor per tothom. Algun dia tocarà que aquest gènere amb trets i limitacions especials sigui estudiat, entre nosaltres, en tota la seva extensió, després d’haver-ne fet, però, el cens més complet en el possible. Les conclusions ben segur que podrien donar molt de sí.