Vaig conèixer l’Arnau Puig de la mà del crític Pep Vallès, quan ens trobàvem preparant l’exposició del seu germà, el pintor Evarist Vallès al Museu de l’Empordà el 1999. L’Arnau va establir amistat amb els germans Vallès en els anys cinquanta a través de l’intel·lectual Vicenç Armendárez, i va venir diverses vegades a Figueres per retrobar-los. L’Evarist Vallès amb el seu germà Pep i el pintor Bartomeu Massot van visitar-lo quan es trobava vivint a París.

La seva lluita a la trinxera és, ha estat un gran exemple per a tots nosaltres; el no defallir mai, l’energia per tirar endavant i la seva coherència intel·lectual fins el final. El seu exemple és diàfan; el seu pensament, les seves paraules, lúcides, i la seva generositat –mai tenia un no, la porta del seu despatx sempre oberta, fins i tot en moments complicats. És i era un gran mestre per a tots nosaltres.

L’Arnau Puig al seu despatx, 2013. Foto: Mariona Seguranyes.

En una de les darreres converses que hi vaig tenir, em va desvelar parts de la seva vida, que avui són història del nostre petit país, i em va fer entendre fins a quin punt l’art és “la part inconceptualitzable de l’existència”, una “fase prèvia del coneixement que existirà sempre”. Aquest misteri de l’art és precisament el que el fa tan gran.

Els orígens de l’Arnau Puig expliquen el seu periple, perquè tal com sostenia “la micro-història és transcendental per a la macro-història”. Un avi obrer taper de Calonge que va batejar als seus fills amb els noms de “Justícia”, “Lliure”, “Milton” i al seu pare “Arnaldo, en record a l’Arnaldo de Brescia, personatge del segle XIII que vol instaurar la república a Roma. A mi em posen per mimetisme Arnaldo, amb la consciència republicana”.

Els anys quaranta són molt durs, i afirma contundent: “La situació econòmica de la família és molt dolenta. No em faig nen de la falange”. Inicia estudis a l’Acadèmia Cots, i de camí veia els quioscos amb “llibres, i diaris, com el Destino; valia 0,70 cèntims i amb el cost de quatre viatges del tramvia em podia comprar el Destino”. Un dia llegeix un article sobre la Ilíada, i descobreix que era obra d’un conjunt de poetes, no només de l’Homer: “L’esperit dels pobles, el volksgeist, trobar les llegendes. El Hegel, decantació de la força dels pobles. A partir de llavors vaig deixar el peritatge mercantil. La família era comprensiva”. A la rica biblioteca de l’advocat Josep Maria Pàmies, per a qui treballava, va començar a llegir Voltaire, entre molts d’altres, i després va passar a la Biblioteca de Catalunya, coneguda abans com la Biblioteca Central a llegir, consultar un seguit d’obres fonamentals.

Coneix Joan Brossa el 1942 a través d’un amic de Salamanca, i el 1946 ja són tres, el Brossa, el Joan Ponç, i ell mateix, que es reuneixen a la Plaça Molina i després apareixen el Cuixart i el Tàpies. El 1947 amb Brossa, Joan Ponç, Jordi Mercader, Francesc Boadella i Enric Tormo editen la revista Algol. Un any després fan el Dau al Set amb l’Antoni Tàpies, el Modest Cuixart, el Joan Ponç i el Joan-Josep Tharrats. El 1949 se’ls hi uneix Juan Eduardo Cirlot. El Tharrats “tenia una impremta perquè el seu pare era un poeta gironí que s’imprimia els sonets, era un home que tenia aquesta sensibilitat, catalanista. Una Boston manual. I podia tenir paper, perquè el paper anava per cupos, tot era dificilíssim”. El Dau al Set “s’allarga entre el 1948 i el 1951 amb problemes interns”. I afirma : “El Dau al Set és una convergència que esdevé divergència. L’únic que no ha trencat amb ningú he sigut jo, perquè no molestava a ningú. La primera ruptura és Tàpies-Cuixart, per competitivitat del territori, segona amb el Joan Ponç per competitivitat del territori, tercera amb el Tharrats per competitivitat, però ell va continuar amb la revista. Si tenim una ressonància als Estats Units és gràcies al Tharrats, perquè la enviava a fora, com al MOMA”.

“Vaig aconseguir subsistir vivint a les golfes, a la chambre de bonne, sense aigua ni res.”

Les notícies de l’avantguarda que rep tota aquesta generació són molt escasses, durant la postguerra, sobrevivint al bell mig d’una dictadura. I l’Arnau Puig destaca el número de la revista D’ací D’Allà de l’hivern del 1934 amb articles del Sebastià Gasch, J.V. Foix, el Magí Albert Cassanyes, que venien de l’Amic de les Arts: “Hi ha articles del Dalí, que encara pontifiquen, com els de fotografia a l’Amic de les Arts. Foix escriu l’article sobre el surrealisme. I nosaltres rebem aquestes revistes catorze anys més tard. Del que fa Dalí als Estats Units, no em sabem res, només els rumors.” Puig va visitar Dalí amb el poeta Foix des del Port de la Selva, amb barca fins a Port Lligat, el 1948. “Jo hi vaig anar amb 22 anys.” L’unia un gran respecte i admiració amb el poeta Foix: “Foix ha estat per a mi un gran mestre, però no comparteixo les seves idees filosòfiques. Una cosa és el formulisme i l’altra el contingut.”

El surrealisme al Dau al Set era autòcton, “la definició del surrealisme del Breton ja ho diu tot: ‘Automatisme psíquic pur, sense control ni censura de cap tipus’. Ja ho vam llegir en els  manifestos surrealistes. El Dadaisme ja el practicàvem; és dir no, en contra de tot el que et rodejava. La imatge de la Mona Lisa, com una puta. L’actitud dadaista ja ens anava bé. Anem a veure el Dalí com un creador, tenia un element una mica empipador, nosaltres érem anti-sistema, però ell era un home del sistema”.

Pel que fa a Joan Miró, “el mes de febrer o març del 1949 anem a veure el Miró en Brossa, el Tàpies, el Ponç i el Cuixart, al passatge del Crèdit. A mi m’agrada l’altre Miró, el del Sabatot, d’un expressionisme total, el del 1934”.

El 1948, l’Arnau Puig va marxar a Madrid per conèixer i assistir a les classes d’Ortega i Gasset, que el va influir.

De la seva etapa viscuda a París entre el 1954 i el 1961, on va estudiar sociologia de la cultura i de l’art a la Universitat de la Sorbona, considerava fonamental l’influx del pensament existencialista: “a París, anàvem de galeries, només d’anar al carrer ja era una lliçó. Allà ho consolido tot. Hi vaig anar amb una beca de l’Institut francès, vaig arribar a tenir carte de séjour, em vaig casar allà i hi vam tenir la filla el 1958. Jean-Paul Sartre, la determinació de la mentalitat de l’individu a través de la informació escrita. Vaig aconseguir subsistir vivint a les golfes, a la chambre de bonne, sense aigua ni res”.

La seva trajectòria vital i de pensament és generosa, en certa manera tots els que l’hem conegut tenim un trosset d’aquell Arnau Puig enèrgic, de reflexions lúcides, molt ben construïdes, i colpidores. Es definia com un filòsof estretament relacionat amb la ciència. Una de les darreres vegades que el vaig visitar fou en motiu de gravar-lo dialogant amb el seu amic Pep Vallès, conversant sobre estètica i llenguatge, per a un projecte de l’Institut d’Estudis Empordanesos, fou realment un diàleg profund i enèrgic, de gran pulsió vital. Cal distància per posar en valor la riquesa i la complexitat de la seva figura, per sobre de tot humana i punyent, amb un toc d’ironia feridora i lluminosa.

Tanco aquest article observant una tela circular amb gavarrots de l’Evarist Vallès, i una de les obres amb textura de Tàpies reproduïda en un volum. Potser sí que tots formem part d’aquesta unitat sagrada de l’univers que s’amaga darrera la trilogia matèria, sentiment i coneixement.

Gràcies per tant, per tot, Arnau.