Ho ha demostrat un cop més: Rosa Martínez no és una comissària, sinó la comissària. En un món de l’art on la figura del curador d’exposicions ha estat estimada i odiada, idolatrada i injuriada a parts iguals, Rosa Martínez se situa en el camí dels grans comissaris internacionals que han fet escola i han sabut donar sentit i significat a la seva tasca.

Ho ha confirmat una altra vegada amb En el nom del pare, al Museu Picasso, una exposició petita en comparació a les que ens té acostumades Martínez (la proposta per a la Biennal de Venècia, juntament amb Maria Corral, segueix sent una de les més aconseguides de les últimes dècades), que no obstant això desborda els límits de les sales que li han estat assignades per envair altres espais del museu en un diàleg veritablement transversal entre passat i present, entre el pare i les diverses derives de seus fills.

Un diàleg que ha començat ja abans de la inauguració de la mostra amb dues performances. A la primera, Eulàlia Valldosera ha conjurat l’esperit del padrepadrone per antonomàsia, aquell Pablo Picasso amo i senyor de les seves dones, els seus fills, els seus col·leccionistes i probablement gairebé tots els que l’envoltaven. Picasso i Jacqueline Roque, seva última dona, es van conèixer quan ella tenia 26 anys i el 72. En els 11 anys que van estar junts Picasso la va retratar més de 400 vegades i és precisament a través d’un dels seus més cèlebres retrats que Picasso i Jacqueline es manifestar a Valldosera durant una acció mediúmnica.

Actuació de la família Morente al Museu Picasso de Barcelona. Foto: David Airob.

“Eulàlia s’ha atrevit a reconèixer un do que la fa capaç de penetrar en mons normalment tancats i ha estat prou humil per convertir-se en canal, verbalitzar tensions mai admeses i curar ferides profundes”, ha explicat Martínez, que treballa amb la majoria dels artistes de l’exposició des de fa molts anys. L’acció valenta i sincera de Valldosera, que vol “recuperar l’art com a agent sanador i retornar-li el seu potencial original com a acte sagrat”, ha estat recollida en un vídeo que es pot veure a la mostra, així com la performance realitzada per la família Morente al complet, sota la battuta d’Aurora Carbonell, la vídua del cantaor. Com Enrique Morente va cantar els poemes de Picasso, la família s’ha aplegat per cantar-li a Las Meninas, en una acció que va deixar amb els pèls de punta les menys de 100 persones que van tenir el privilegi de poder assistir-hi. També s’hi exposa l’americana amb els ulls de Picasso pintats per Carbonell abans que el cantaor donés un concert al Liceu “se’n va anar amb la jaqueta encara mullada”, ha recordat l’artista, que com a dona i musa del cèlebre cantaor probablement va viure algunes de les contradiccions que van afectar a les companyes de Picasso.

“Us explico un truc de comissària. Gràcies a un recurs de muntatge, els ulls de Picasso miren alternativament al visitant que entra i a la foto de Santiago Sierra d’unes prostitutes fent-se tatuar una línia recta a l’esquena”, ha indicat Martínez, que va anar desgranant les obres amb rigor i afecte, tot articulant un relat que posa de manifest amb tota claredat l’herència artística i existencial de Picasso, “per obrir nous camins com ell mateix desitjava”, ha rematat.

Cristina Lucas, España y el Rif 1939.

Hi ha unes altres dues obres tèxtils, un Minotaure brodat per Tania Berta Judith que convida a reinterpretar els mites antics, i la cartografia dels bombardejos a Espanya i al Rif el 1939, brodada per Cristina Lucas, que formen part d’una sèrie sobre el dolor de les ferides i les cicatrius que queden. “Vaig traçant els bombardejos per rescatar de l’oblit totes aquelles poblacions que no van tenir una obra com Guernica perquè se les recordés”, ha explicat Lucas.

El tercer diàleg s’estableix entre la Sala dels Coloms i la intervenció de Pilar Albarracín, dona poderosa com poques, que el novembre passat, per inaugurar la seva mostra a la Tabacalera de Madrid, va organitzar una desfilada per la ciutat de més de cent dones vestides de flamenques. Aquí exposa un colom dissecat amb una bala al bec, que no anuncia el retorn de la pau sinó la permanència de la guerra. L’acompanya un vídeo que recull els desesperats aleteigs d’un colom atrapat, embolicats en un aclaparador so de bombardejos.

196 documents de l’FBI desclassificats.

La polifacètica herència estètica i ideològica de Picasso, que Martínez ha disseccionat a través de les obres acuradament escollides, es completa amb el Picasso polític que sorgeix dels 196 documents de l’FBI desclassificats amb les informacions recollides sobre l’artista, que mai va renunciar al carnet del Partit comunista i va morir a França com a exiliat polític espanyol, ja que mai li va ser concedida la nacionalitat francesa tot i que la va demanar. L’obra de Daniel García Andújar posa de manifest la paradoxa de la veritat, ja que els documents, malgrat ser desclassificats, mostren nombroses parts ratllades el contingut dels quals no es coneixerà mai. Tampoc podia faltar la faceta mercantil de Picasso, la marca que ha creat una estètica i ha omplert les cases de mig món de pòsters de pintures, que són veritables fites de la història de l’art.

Elo Vega i Rogelio López Cuenca, El fill pròdig. Foto: Mariano Ibáñez Heredia.

La instal·lació d’Elo Vega i Rogelio López Cuenca converteix el malagueny en desenes de caganers que resumeixen els elements característics de la identitat catalana. I no són només les seves obres, Picasso ha donat el seu nom a bars, hotels, perfums i fins i tot cotxes. “És un veritable corn de l’abundància o en la seva versió vernacla una doll full time“, han conclòs Vega i López Cuenca.

L’exposició En el nom del pare es pot veure al Museu Picasso, de Barcelona, fins al 24 de setembre.