D’entre tots els artistes estrangers que va exposar el marxant Josep Dalmau, Mela Mutermilch (Varsòvia, 1876 – París, 1967), o Mela Muter, va ser qui va tenir més incidència a Catalunya.

Malgrat que hi va fer estades molt puntuals, va deixar una empremta profunda. De fet, és l’única que  –a part de l’uruguaià Rafael Barradas– està representada a la col·lecció permanent del MNAC amb dos quadres magnífics: el retrat del mateix Dalmau i La Santa Família.

Mela Muter, La santa família, 1909. MNAC, Barcelona.

L’any 1911, el marxant català de l’avantguarda va convidar Mela a exposar individualment a la seva galeria i la iniciativa va tenir un gran ressò. Entre altres periodistes i crítics d’art, la inquieta feminista Carme Karr va dedicar un ampli reportatge a la pintora a les pàgines de la revista Feminal, que dirigia. Un any després, Mela tornava a exposar amb Dalmau en una nodrida col·lectiva dedicada a artistes polonesos.

Malgrat estar instal·lada a París va visitar diverses vegades Catalunya, Castella i el País Basc. Tal com explicava des d’aquí mateix Cristina Masanés, en la seva crònica de l’actual magnífica exposició de la Mela al Museu d’Art de Girona, l’any 1914 va estar-se poc més d’un parell de mesos a la ciutat de l’Onyar, on va pintar algunes teles memorables i, tal com ja havia passat a Barcelona, la seva obra i presència va impactar als intel·lectuals de la ciutat. Rafael Masó i Xavier Montsalvatge li van brindar exposar, de forma individual, al flamant local de l’Athenea. També allà va conèixer el pintor Pere Farró i va freqüentar Manolo Hugué, que llavors estava per aquelles terres.

Mela Muter, Leopold Gottlieb, c. 1908-1911. Col·lecció particular, Barcelona.

I gràcies a aquella estada, fugaç però ben fructífera, des de Girona s’ha anat vindicant la figura de l’artista polonesa. El 1994 es va organitzar una primera exposició retrospectiva, tot i que no era gaire gran, a cura de Mercè Doñate. I des de Barcelona, fa un parell d’anys, el MNAC, quan el museu tenia d’assessor a Juan José Lahuerta, va encarregar a la historiadora de l’art polonesa Monika Polinska, companya de Juan Manuel Bonet, el comissariat d’una nova i més completa revisió de la Mutermilch.

Malauradament, però, la iniciativa va quedar estroncada quan Lahuerta va deixar el museu, i ha estat de nou Girona qui, des del seu Museu d’Art, ha reprès la idea, sota el comissariat de Glòria Bosch, Susanna Portell i Artur Tanikowski. I val a dir que l’exposició gironina és molt recomanable, àmplia i ben documentada, i és una llàstima que no arribi, també, a Barcelona per acabar d’arrodonir la iniciativa. En tot cas, però, paga la pena plantar-se cap a l’Onyar per visitar-la.

Antoni Vila Arrufat, Joan Trias Fàbregas, 1918.

Sense saber-ho, Mela, a part de la seva requesta gironina i l’absolut reconeixement de Dalmau, va tenir un fervent deixeble sabadellenc, el qual es va enamorar tant de la seva pintura que la va seguir durant quasi una dècada i sempre la va tenir present, en parlava tothora i va deixar-ne escrits molts testimonis: Antoni Vila Arrufat (Sabadell, 1894 – Barcelona, 1989). En realitat, el jove Vila volia ser músic, i tota la vida l’hi va quedar una certa recança el no haver-ne estat, però els seus pares van voler que fos pintor, com el patriarca de la família: Joan Vila Cinca, i ho van manegar tot perquè fos així. Del taller patern plenairista, Antoni va passar a Llotja, on pintors valencians li van ensenyar les gràcies del costumisme i el luminisme meridional, les quals, molt més endavant, quan ell es va imbuir d’academicisme, li donarien un bon rèdit. En un crescendo formatiu, els pares, gràcies a una beca municipal, el van enviar a Madrid, a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

L’esperit i la paleta de Mela hi traspuaven pels quatre costats.

En tornar, cap al 1917, el jove Vila deixava enrere el zuloaguisme de saló, per acostar-se a Joaquim Mir, el qual estava instal·lat llavors molt a prop de Sabadell, entre Santa Perpètua i Mollet del Vallès, i s’havia convertit en el far de dues altres promeses de la jove pintura local: Joan Vila Puig i Rafael Durancamps. No sabem si l’Antoni havia visitat l’exposició de la Mela del 1911 quan ell estudiava a Llotja, ni si va veure la de Girona, del 1914, però el que és segur és que coneixia de primera mà, i amb detall, l’obra de la polonesa i, cap al 1918, va fer un gir radical.

Antoni Vila Arrufat, Ricard Marlet, 1919. Col·lecció família Marlet, Sabadell.

Va ser en aquell moment quan es va declarar obertament seguidor d’ella i, gràcies al nou camí, va assolir un dels moments més esplendorosos de la seva trajectòria. L’exposició que va fer el 1919 a les Galeries Laietanes ho reflectia d’una manera excepcional. L’esperit i la paleta de Mela hi traspuaven pels quatre costats. Els retrats dels seus amics sabadellencs com Francesc Armengol Duran –el promotor de la urbanització Terramar de Sitges–, del gravador Ricard Marlet, de l’escriptor Joan Trias Fàbregas, de l’il·lustrador Josep Sanllehí, o del mateix Rafel Durancamps, entre molts d’altres, ho posen de manifest, i també els paisatges de la riba del riu Ripoll, amb clares connotacions als de l’Onyar de la Mela, o les figures, maternitats i decoracions murals, de l’època, amb pinzellada fragmentada i vigorosa, parts de la tela sense omplir i tons opacs de blaus, ocres, marrons, verds i vermells aplicats amb seguretat i desimboltura. Una producció esplèndida i nombrosa que restaria velada per les maternitats i les belles dorments dels anys trenta en endavant, indiscutibles hit paradedels millors clients de la Sala Parés.

Antoni Vila Arrufat, Rafael Durancamps, 1919. Col·lecció particular, Sabadell.

En plena etapa mutermilchiana, el 1920, l’Antoni va anar a París, tal com ja havien fet Josep Togores, primer, i Joan Miró, després. Vila es va estar una temporada a la capital francesa, però no li va provar gaire, tot i amb això va poder contactar amb la seva admirada Mela, i va quedar una mica astorat quan aquesta li va confessar la gran admiració que ella sentia per Picasso, llavors ja convertit en bèstia negra de la pintura catalana més immersa en la tradició i ben allunyada de l’avantguarda. La petja de la valenta Mela, no obstant, va continuar en l’obra de l’Antoni, tot i que, amb el pas dels anys, hi estaria molt més suavitzada, palesa en els savis fons desdibuixats d’escenes amables d’acord amb l’ordre establert.

El catàleg de Mela Muter editat pel Museu d’Art de Girona, a més de donar a conèixer de nou els altres companys polonesos que Dalmau també va exposar, fa aportacions molt interessants entorn de l’artista polonesa i en ressegueix fil per randa la gran petja catalana. És una pena, però, que el nom d’Antoni Vila Arrufat no hi aparegui enlloc quan en realitat, d’entre tothom, és qui millor en va recollir el mestratge.