No és fàcil apropar-se a l’art cinètic des del món de la pantalla i de l’univers digital. Acostumats al paradigma del moviment constant i líquid, les propostes de l’art cinètic i el seu compromís amb l’estudi del moviment tenen alguna cosa de mètode antic, de procediment mecànic, de màgia. Com si et parlessin d’altres temps.

A la Pedrera ho han provat. L’exposició Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975 ha portat a Barcelona una àmplia representació del cinetisme plàstic i escultòric del segle XX. A cura de Jordi Ballart i Marianna Gelussi, la mostra es centra en el moment en què la denominació de cinètic es va popularitzar, ja als anys cinquanta i seixanta, creuant-se amb el minimalisme i amb l’estètica del pop art. La llista és llarga, amb els clàssics d’aquests anys com Jean Tinguely, Victor Vasarely, Lygia Clark o Carlos Cruz-Diez, que presenta una instal·lació cromàticament transitable. Però també actuals com Mona Hatoum o Ann Veronica Janssens. Amb una àmplia representació internacional però també, tot i que en aquestes latituds el cinetisme no va quallar molt, catalana, amb Leandre Cristòfol i Jordi Pericot, i espanyola, amb noms com Eusebio Sempere.

Una persona es passeja davant l’obra de Julio Le Parc Cloison lames réfléchissantes, 1966.

Dels primers, aquells qui van voler sortir del quietisme visual, ja als anys vint i trenta, l’exposició incorpora menys obres, i hagués estat bé, per la dosi d’avantguarda que van suposar i que, als anys cinquanta i seixanta, ja s’havia perdut. Prenem tres moments per entendre de què estem parlant.

Primer. Naum Gabo –científic de formació!– escriu juntament amb Antoine Prevsner el Manifest realista l’any 1920. Primera invocació de l’art cinètic, amb arguments com la necessitat d’acabar amb l’immobilisme visual de la tradició artística i la seva condició d’art d’elit, i d’altres que s’emmirallen en la ciència: “Mirem un raig de sol… La més silenciosa de totes les forces silencioses i recorre més de tres-cents quilòmetres per segon.”

Segon. Marcel Duchamp no se n’està i, al 1926, pren una sèrie de discos òptics i els posa a rodar a través d’una càmera de cinema. Els intercala amb altres on escriu frases en francès a manera d’anagrames, al·literacions i paronomàsies. Amb el seu Anémic Cinéma –projecció que obre la mostra de la Pedrera–ha nascut un dada cinètic. La idea dels discos òptics el persegueix i, ja al 1935, deixa que sigui l’espectador qui accioni ell mateix els discos òptics a través d’un petit motor que li posa a l’abast. Són els seus primers Rotoreliefs, mecanismes molts senzills en què l’ull creu percebre una profunditat que la ment sap que no és.

I tercer. Alexander Calder aconsegueix, al 1930, que les seves peces es moguin soles. Abans ha aprimat la matèria fins a reduir-la a la mínima expressió: un fil de matèria. És Duchamp que posa nom a les peces: mobiles. I més tard, és Jean Arp qui designa com a stabiles les obres de Calder que descansen al terra.

Va bé anar a l’origen per entendre les coses. Si Naum Gabo articula una idea, els discos òptics de Duchamp i els mòbils de Calder marquen les dues grans línies per on transiten les obres que s’exposen a La Pedrera: les obres que generen sensació de moviment i les que, en efecte, es mouen. Les primeres han donat lloc a l’op art o art òptic, per on s’ha desplaçat bona part de l’art cinètic. Un art que posa a l’ull humà en la tessitura de discernir si hi ha desplaçament d’un cos a l’espai o si tot plegat és una estratagema òptica per fer-li entendre al cervell que, en matèria de moviment i de percepció del moviment, no té l’última paraula.

Una visitant fotografia l’obra d’Alberto Biasi Dinamica ottica, 1962-1967.

Davant d’algunes obres que s’exposen a La Pedrera, tens la sensació de trobar-te davant d’un zoòtrop, una llanterna màgica o un dels primers cinematògrafs. Poques vegades he vist aquest lleuger desplaçament del subjecte que mira: qui o què es mou? Visitants encantats davant les obres que proven a desplaçar-se lleugerament cap a la dreta o l’esquerra, o van davant i enrere articulant un moviment mínim, molt mínim. Umberto Eco apel·lava a l’opera aperta al seu assaig de 1962, i d’aquí el títol d’una exposició que li demana a qui mira que prengui partit tancant l’obra, resolent-la. Es mou o no es mou?

Eppur si muove!, explica la llegenda que va dir Galileo Galilei en veu baixa quan acabava de negar davant de la Inquisició que la terra es mogués. Però es mou! Aquesta és la sensació que genera avui l’experiment que va suposar, primer als anys vint i sobretot als cinquanta i seixanta, el que es va anomenar art cinètic. Sortint de La Pedrera, tornem al mòbil, que vol dir “allò que no està quiet”. L’exposició ha tingut la màgia dels temps passats.

L’exposició Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975 es pot visitar a La Pedrera fins el 27 de gener de 2019.