Per celebrar els seus 25 anys com a espai de promoció de l’art emergent, La Capella està exposant un projecte que funciona per episodis.

Les escenes. 25 anys després es va inaugurar a finals del mes de gener com una exposició que es va desglossant com si fos d’una minisèrie de televisió amb sis capítols. Amb una trentena d’artistes implicats, el projecte es desenvolupa de manera continua fins a mitjans de juny, amb obres que s’encavalquen, altres que es desenvolupen a mesura que van passant els episodis i altres que apareixeran només un cop en tot el procés.

Les escenes: 25 anys després. Escena 4. Vista de l’exposició.

El capítol pilot va actuar com a presentació d’un projecte comissariat a cinc mans per David Armengol, Sonia Fernández Pau, Eloy Fernández Porta, Sabel Gavaldón i Anna Manubens. Aquella primera mostra, més minimalista, deixava molts interrogants oberts sobre com seria la continuació del projecte. Per això us vam prometre que en seguiriem parlant en un moment o altre del procés.

Rasmus Nilausen, Poliglossia.

Ara, l’exposició ha arribat al quart episodi amb una dotzena d’obres en formats molt diversos, incloent la performance i el fanzine. Als qui hagin visitat les tres mostres anteriors, els hi serà molt familiar l’escultura Brazos, chorros, mismo II, de Julia Spinola, una gran peça de cartró que és una evolució desplegada del Fardo de la primera exposició. De la mateixa manera que l’obra de Spinola va mutant, també va canviant el llibre Melodramas, de Marc Vives, un escrit de joventut que es va reescrivint i amb un llapis al costat per si el públic hi vol intervenir. Una altra escultura al terra té un fort protagonisme en aquest quart muntatge: Les pedres del camí, d’Anna Dot, és una materialització en impressió 3-D dels errors que comet el Quixot a la novel·la de Cervantes, en honor a aquella expressió de “tropezar dos veces con la misma piedra”.

La fràgil frontera entre realitat i ficció en la societat contemporània.

La pintura està present aquest cop amb tres obres de Pol Gorezje,  realitzades a partir de fotografies, i que són una versió crítica del gènere del nu masculí. Però són especialment interessants, encara que d’entrada semblen deslligades del relat general del projecte, les pintures de Rasmus Nilausen, sobretot Poliglosia, que com les obres de Gorezje, deixa entreveure la superfície de la tela. La fràgil frontera entre realitat i ficció en la societat contemporània, sobretot quan entra en joc l’exhibicionisme mesquí, es reflecteix en l’obra celebriMe, de Jon Uriarte, que fa temps que puja a Facebook suposades imatges d’ell al costat de celebritats, la nova versió d’anar a la caça d’autògrafs. Veure aquestes imatges acumulades en la paret i al terra posa de manifest l’absurditat del fenomen.

Julia Spinola, Brazos, chorros, mismo II.

Com a metàfora dels processos de treball i exposició de les pràctiques contemporànies i per la seva estructura per episodis, Les escenes està sent fins ara una mostra suggerent. Llàstima que en alguns moments es trobi a faltar un fil conductor entre cadascuna de les obres, que doni més cos a la tesi i posada en escena.

Les escenes: 25 anys després. Escena 4, es pot visitar a La Capella, de Barcelona, fins el 5 de maig.