El món del galerisme està recobrant el pols, però sobretot està vivint una profunda transformació.

No només obren noves galeries, sinó que canvien els formats, els models de negoci, el plantejament de les propostes i també els públics.

Pedro Torres. Dilalica. Foto: Roberto Ruiz.

Dilalica és una paraula que es pronuncia de la mateixa manera en qualsevol idioma, tot i que no existeix en cap. L’ha generat un programari expressament per esdevenir el nom d’una nova galeria, que acaba d’obrir les seves portes al carrer Trafalgar molt a prop de la veterana Senda i la jove Bombón Project. Louis-Charles Tiar, qui la dirigeix juntament amb Cati Bestard, vol establir un vincle entre l’espai de la galeria i les pràctiques digitals i virtuals, donant visibilitat a aquelles obres i artistes que treballen en el punt de confluència entre allò físic i allò virtual . “L’art digital gairebé no té cabuda en les galeries perquè no respon al model de negoci habitual”, assegura Tiar, que no representarà cap artista i es dedicarà a organitzar col·lectives comissariades i a produir projectes específics.

Aleix Plademunt. Dilalica. Foto: Roberto Ruiz.

És el cas de la mostra inaugural, firmada per Cati Bestard i Marta Sesé, inspirada pel mateix local, escenari i protagonista d’obres creades a partir de la seva reforma, realitzada per l’estudi Maio amb una intervenció arquitectònico-artística que revela els requisits tècnics i legals necessaris per a l’obertura d’una galeria. Els fluorescents de Pere Torres que emulen la planta de l’espai, les columnes ocultes per normes anti-incendi revelades per Luz Broto i una descripció sonora hiperrealista de l’espai d’Elsa Alfonso, són algunes de les peces que marquen l’estrena de Dilalica, la reestructuració de la qual s’anirà desenvolupant juntament amb les exigències de la programació.

Es tracta d’obrir vies inèdites més flexibles i versàtils.

Fa temps ja que les galeries estan cercant nous formats i al·licients que els permetin mantenir-se al compàs del pas del temps. Atraure nous públics i plantejar nous models de negoci són dos imperatius que van de la mà. Ja no és només la necessitat de potenciar l’aspecte didàctic i sortir del nínxol construït a cops d’esnobisme i exclusivitat mal entesa, es tracta d’obrir vies inèdites més flexibles i versàtils.

Teresa Estapé, Oro, papel, diamante. Chiquita Room.

És el que fa la bilbaïna Laura González a Chiquita Room, la galeria que va inaugurar fa uns mesos al carrer Villarroel, on hi treballa i també hi viu. Espai de producció, exhibició, publicació i trobada, Chiquita Room acull projectes originals i inèdits, que desintegren límits i barreres de tota mena, tot i que sempre mantenen una relació amb l’àmbit editorial, el seu primer amor.

Fins el 18 de maig exposa les obres de Teresa Estapé, artista que conjuga arts plàstiques i joieria de forma totalment anòmala, en obres que reflexionen sobre el sentit del valor i els elements que el determinen. Una instal·lació de fulls DIN A4 entre els quals s’oculta una planxa d’or pur i un diamant manipulat per eliminar la seva brillantor (que és precisament el que li atorga el seu valor de mercat) són algunes de les obres que componen la mostra comissariada per Zaida Trallero.

Teresa Estapé, Oro, papel, diamante. Chiquita Room.

Seguiran les fotografies d’Asier Rua sobre la reestructuració del mercat de Sant Antoni, tot esperant la celebració del primer aniversari de la galeria el proper novembre amb Arcana, un ambiciós i insòlit projecte sobre el tarot. Per descomptat s’editarà una baralla, però el més intrigant seran les interpretacions dels 22 arcans majors per d’altres tants artistes, encapçalats per Eulàlia Valldosera… totes les tècniques estan permeses ¡inclosa la performance!

Irina Ionesco, Mode 2. Homessession.

A diferència de “Chiquita”, Olivier Collet no viu a Homesession, però sí que ho fan els artistes convidats a produir obres que després s’exposen en sessions extemporànies, gairebé happenings. Això no li impedeix de presentar també mostres d’artistes icònics, encara poc coneguts pel gran públic com Irina Ionesco, cèlebre com a fotògrafa de Sylvia Kristel i pionera a revindicar una mirada sexual a l’entorn de la pornografia des d’allò femení.

Àlvar Calvet, Acto de fe. La Cumprativa. Foto: ArteEdadSilicio.

Si hi ha joves galeristes que busquen nous camins també hi ha veterans que es llancen a aventures inesperades. És el cas de Ramon Sicart que després de més de 150 exposicions ha tancat la seva galeria i ara des de la presidència del patronat de la Cumprativa de Llorenç del Penedès es dedica a activar la vida cultural de la comarca, afegint l’art contemporani a les activitats d’aquesta centenària societat cultural.

El dia de les eleccions Sicart va exposar la cèlebre obra de Santiago Sierra Prisioneros políticos en la España contemporánea, davant de la qual Alvar Calvet del Col·lectiu La Trastera va realitzar l’acció Acte de fe, tot llegint alguns articles d’una Constitució impresa en massa d’hòsties, per a que, després de declamar-los, pogués trencar-les en trossos i compartir-les entre els assistents com si d’una comunió pagana es tractés. Els veïns miraven, alguns amb sorpresa, d’altres amb ironia, tots amb interès, pocs participaven, però només és el principi: La Cumprativa té tots els números per convertir-se en el centre neuràlgic de la vida cultural del Penedès.