En el fantàstic soterrani que la galeria Estrany-de la Mota ocupa al passatge Mercader de Barcelona, l’exposició Throwback està en permanent muntatge, en construcció.

Les cartel·les les podeu trobar sobre una taula i apilades per terra; els anivelladors de bombolles per penjar els quadres han quedat sobre alguns marcs; les caixes de transport fan de taula; els post-its indiquen que algun quadre no està gaire ben penjat; algun muntador s’ha deixat les sabatilles esportives a terra…

Vista de l’exposició.

I així s’anirà quedant tot fins al juny, fins que es clogui aquest projecte de repàs d’història de la galeria en tres capítols. Es tracta d’un epíleg en tres parts perquè quan es tanqui el tercer episodi, Estrany-de la Mota ha anunciat que clourà les seves portes com a galeria comercial.

Però l’aspecte desmuntat de l’exposició -una instal·lació que signa Espumillas, una marca que sembla que és més que una empresa de muntatge- no és un descuit, sinó una metàfora. Estrany-de la Mota tanca una etapa amb aquest passeig gens enciclopèdic per la seva història però ho fa de manera deconstruïda, mostrant al públic de manera descarnada el procés de muntatge, perquè de vegades cal desordenar-ho tot i anar fins a les entranyes, per construir alguna cosa nova.

Christian Boltanski, Blagueur, 1974.

Aquesta és la intenció que té Àngels de la Mota, que des de la mort sobtada de Toni Estrany el febrer del 2017, ha continuat liderant la programació d’una galeria amb un personalitat molt pròpia i una aposta ferma per l’art contemporani que ha tingut artistes tan emblemàtics com Ignasi Aballí, Francesc Ruiz, Douglas Gordon o Bestué-Vives. Però ara de la Mota, moguda per la constatació que el model de galeria està canviant arreu del món, creu que ha arribat el moment de fer un canvi radical en el projecte. “Ara moltes galeries opten per no tenir espai propi i fer exposicions específiques, nosaltres ho farem a l’inrevés”, explica de la Mota.

Miquel Barceló, S.T. (detall), 1979.

Així, es mantindrà el soterrani de 200 metres quadrats, obert el 1990 com a galeria Toni Estrany i convertit el 1996 en la galeria Estrany-de la Mota després de fusionar-se amb la què de la Mota tenia al barri de Gràcia. Des d’allà, Àngels de la Mota projecta produir-hi projectes artístics específics, que tant poden exposar-se al local de passatge Mercader o en altres espais. Seran projectes absolutament transversals -li interessa especialment el món de la dansa i la performance, per exemple- i molt més oberts pel que fa la línia del que fins ara ha caracteritzat la galeria. “Vull tenir l’espai però no l’obligació de programar, de les fires, tot això és ja una etapa tancada”, explica. Des del nou projecte, també oferirà serveis d’assessorament de col·leccions, una feina que afirma que li ve especialment de gust. El fons de la galeria també està a la venda.

Àngels de Mota ha volgut fugir de l’actitud nostàlgica en l’epíleg expositiu de la galeria.

Àngels de Mota ha volgut fugir de l’actitud nostàlgica en l’epíleg expositiu de la galeria. En el primer capítol de Throwback, es poden veure obres dels anys 70, del moment en que Toni Estrany va treballar a la galeria Trece i després com a marxant independent. L’exposició posa de manifest l’ull clínic de Toni Estrany en una època que no era gens fàcil per a l’art contemporani a Barcelona. El seu “planter”, com ell acostumava a anomenar els seus artistes, era impressionant i equilibra l’escena local amb la internacional.

Josep Uclés, S.T., 1981-1982.

En la mostra, que exposa petits formats molt valuosos, es poden veure, entre d’altres, una desena de fantàstiques aquarel·les minimalistes dels anys 1978-79 d’un jove i desconegut Miquel Barceló; subtils gravats de Sergi Aguilar; pintures d’un dels millors moments de Josep Uclés; un gravat extraordinari d’Antoni Tàpies; dibuixos de cabres primerenques de Robert Llimós; una obra de la sèrie d’autoretrats bromistes de Christian Boltanski; o obres de Richard Hamilton en ple moment de la seva relació amb Cadaqués. I sobretot, no us perdeu les nombroses publicacions de l’època que Àngels de la Mota ha rescatat del fons de la galeria. Tampoc deixeu d’ajupir-vos per admirar a terra un petit quadre del no prou reconegut pintor Manuel Molí (1936-2016), de clara inspiració boschiana.

Després de març, el muntatge (o millor dit, el desmuntatge) de l’exposició inclourà obres dels anys 80 i més tard dels 90 i 2000, en el què serà un recorregut gens convencional en la història d’una galeria fonamental dels últims anys a Barcelona.