Comencem la crònica sobre l’exposició Papers després d’una guerra a la galeria N2 de Barcelona just pel seu final cronològic: els fantàstics i pertorbadors dibuixos realitzats amb petites perforacions sobre el paper, realitzats enguany, de la mallorquina Amparo Sard.

L’artista va néixer el 1973, precisament l’any de la mort de Pablo Picasso, també present a la mostra amb una dedicatòria al final de la seva vida a un dels seus millors amics de joventut a Barcelona, Manuel Pallarès. Des de Picasso a Sard, l’itinerari de l’art del segle XX i inicis del XXI ha estat llarg i complex i en certa manera aquesta petita i exquisida exposició a la galeria N2 és com un tast de les contradiccions estètiques i morals al llarg de gairebé un segle d’art d’avantguarda.

Amparo Sard, Sense títol, 2019. Sèrie “Demasiada empatía”.

S’exposen a la N2 només una catorzena d’obres sobre paper d’onze destacats artistes, tots de l’Estat espanyol, unides per l’esperit avantguardista i, segons la mateixa galeria, “per les tendències estètiques trencades per la guerra, els exilis interiors, les diferents temptatives de conservació de la llibertat creativa en la primera postguerra i l’eclosió després de l’inici de la democràcia”. El petit passeig comença amb Luis Castellanos, Juli Gonzàlez i el mateix Picasso i finalitza amb Evru i Sard, passant per Manolo Millares, Jaume Plensa, Víctor Mira o Adolfo Schlosser.

Eduardo Chillida, Sense títol, c. 1960.

Però retornem a Amparo Sard, que protagonitza el colofó de la mostra amb els seus dibuixos de la sèrie Massa empatia, en la què l’artista, en un mena d’autoretrat, utilitza la perforació com una forma d’exorcisme personal i una manera de canalitzar el dolor individual i col·lectiu. Artista transdisciplinar, que el 2018 va ser inclosa en la llista dels millors 25 artistes del món de la revista holandesa LXRY, a l’exposició també es projecta el seu vídeo Intel·ligència emocional, una metàfora visual sobre el desbordament i la desmesura.

Amparo Sard va ser inclosa en la llista dels millors 25 artistes del món.

Anant enrere en el temps, dels artistes actuals presents a la mostra s’inclou un delicat dibuix d’un nu femení d’Evru i un paper, L’ull, de Jaume Plensa, una obra fosca i sexual que té ben poc a veure amb l’obra recent de l’artista barceloní, en la què aprofita la mateixa textura del suport per assolir l’efecte desitjat. Un dibuix que és a la vegada com una pintura i una escultura. En dues obres dels anys 80, Adolfo Schlosser traspassa al paper de manera colorista i gairebé abstracte el seu tema preferit, la natura.

Luis Castellanos, Sense títol, 1935.

De les obres més curioses de la mostra, cal destacar un dibuix del rostre d’un torero, de Manolo Millares, del 1956, d’evident influència picassiana, i ben allunyat de les punyents abstraccions del pintor canari. La mostra descobreix també la mestria del constructivista madrileny Luis Castellanos, amb la peça més antiga de l’exposició, del 1935.

L’exposició Papers després d’una guerra es pot visitar a la N2 Galeria, de Barcelona, fins al 23 de maig.