L’acabada d’estrenar Casa Seat, de Barcelona, acull la instal·lació Recreativos Federico, una reflexió sobre la mercantilització del llegat artístic d’aquest creador universal. La polèmica està servida.

Abans d’entrar a fons, però, caldria preguntar què és Casa Seat? Quina és la intenció d’aquest espai? Ha arribat a la ciutat un nou actor en auxili del depauperat sector cultural?

“Así que pasen 5 euros”, “Yerma la nuit” i “Bolas de sangre”.

El 16 de juny l’alcaldessa de Barcelona va presidir la inauguració d’aquest espai que ocupa l’edifici baix de l’antic conjunt del Deutsche Bank, a la cruïlla de l’avinguda Diagonal amb passeig de Gràcia, popularment conegut com “el cinc d’oros”. L’edifici contigu serà ocupat per trenta i escaig residències de luxe, gestionades pel Mandarin Oriental Hotel Group.

Casa Seat ocupa 2.600 metres quadrats, repartits en dues plantes i un soterrani. Segons el seu director, Gabriele Palma, es tracta d’un centre nascut amb la intenció d’integrar-se en la vida cultural i econòmica de Barcelona.

Dimarts passat, 25 d’agost, la majoria de la premsa barcelonina dedicava un espai important a l’exposició Recreativos Federico, que es pot visitar a Casa Seat fins el proper dissabte 5 de setembre. Si la voleu visitar, afanyeu-vos.

Segons explicaven aquestes cròniques, Recreativos Federico és una proposta d’Álex Peña a mig camí entre la performance, la instal·lació i la representació. Segons Peña, es tracta d’un treball “exodramàtic, una paraula que m’he inventat jo però que permet que em situï fora del llenguatge dramàtic, però em segueixi relacionant amb les obres. Quan el llegat artístic es converteix en souvenir, la literatura dramàtica esdevé un joc”.

Es tracta de set màquines que podríem trobar en un saló recreatiu –si és que encara en queda algun– o en una fira. Màquines d’aquelles que van amb monedes i que ofereixen alguna recompensa o satisfacció. Nostàlgia kitsch.

 

Les propostes sonen millor que la seva concreció. Quatre estan basades en obres de teatre de Lorca: Bolas de sangre –un expenedor on podem comprar boles amb líquid vermell com la sang–, La grúa de Bernarda Alba –una petita urpa metàl·lica ens ajuda a aconseguir diversos fetitxes com el perfum de Pepe el Romano o un ventall signat per les protagonistes d’aquest drama–, Amor de don Perlimplín con Belisa en su futbolín –un futbolí tunejat–, i Yerma la nuit –un expenedor de preservatius al·lusiu a la infertilitat–. També hi ha una màquina per convertir bitllets de cinc euros en monedes: Así que pasen 5 euros. I dues màquines de temàtica més genèrica: un arcade matamarcians on Lorca dispara castanyoles al rostre de Dalí –Cadaqués invaders–, i una atracció de trompades on hem de picar al cap de les creadores i pensadors de la generació del 27 silenciades –unes més que d’altres–: Rosa Chacel, Maruja Mallo, etc.

Les màquines estan repartides per les tres plantes, entre automòbils, motos i patinets elèctrics. I és que Casa Seat és una Flagship Store, un concessionari ampli i bufó. De moment, la cultura no hi és i, pel que es veu, no se l’hi espera.

Tan rentable és la crítica de la mercantilització?

Recreativos Federico es va estrenar al Centro Federico García Lorca de Granada, i ha passat per cinc espais més. Mai se li havia dedicat tant d’espai a la premsa. Contrasta molt que una proposta tan mal explicada, mal instal·lada i insuficientment embolcallada, gaudeixi de tant d’espai a la premsa cultural. En parlar amb alguns dels autors dels articles, la justificació és idèntica: saps quanta publicitat posa Seat al nostre medi?

Es tracta d’un cas més del divorci entre premsa i realitat. Els diaris omplen pàgines al dictat dels pagadors d’anuncis, i els lectors –la majoria, de franc–, s’ho empassen tot. Total, tampoc aniran a veure l’exposició. I si el rei va nu, és el seu problema.

Des del 2016, vuitanta anys després del seu assassinat, Federico García Lorca és, literalment, de tots. Els seus drets han caducat, ja no reverteixen en la Fundació que van muntar a la dècada del 1980 els seus hereus. Recordo tardes a la Residencia de Estudiantes de Madrid, a principis de la dècada del 1990, al costat del piano que havia tocat tantes vegades Federico, escoltant com l’evocaven el meu mestre Rafael Santos Torroella, els especialistes lorquians Eutimio Martín i Ian Gibson, i Pepín Bello, l’amic íntim que sobreviuria el poeta fins a l’edat de 103 anys. Gibson no deixava de repetir: “Federico en el barranco y su familia en el banco”, en referència a l’afany recaptador dels seus nebots. I, és clar, quan Álex Peña explica que en detallar la seva proposta a Laura García Lorca –neboda-neta del poeta–, aquesta la va aprovar tot rient, a mi se’m posa la mosca rere l’orella. Tan rentable és la crítica de la mercantilització?

Vull creure que aquesta instal·lació jijijajalorquiana és fruit d’una tarda tonta, i que Casa Seat té previst una tardor-hivern farcida de propostes tan coherents com interessants. Potser algun veterà de la casa recordarà quan Seat va lliurar diverses carrosseries del nou model 133 per a què una colla d’artistes catalans les intervinguessin i exposessin a Rambla Catalunya, amb motiu de la Mostra d’Art Nou MAN74. Per cert, què se n’ha fet, d’aquelles obres? Algú de la Seat ho sap?