A la nostra mil·lenària cultura, els diners són com la merda, no se’n parla en públic per educació. Pots ser ric, immensament ric, però no presumir de ser-ho. El pitjor insult no té a veure amb l’ofici d’algú o el de la seva mare. No, l’insult més infame té a veure amb l’amor al diner: “pesseter”.

I així ens va. Els reis de Catalunya, a partir de Pere el Gran, es feien enterrar amb hàbit de franciscà, com si no tinguessin un ral. I si la Rosalia proclama el seu amor pel diner a F*king Money Man, de seguida ha de cantar Dio$ No$ Libre Del Dinero. No sigui que la titllin de “pessetera”.

 

I és clar, arriba Salvador Dalí i proclama el seu amor al diner, sense complexes. Un diner, per cert, del qual en desconeixia el valor. No sabia que un duro eren cinc pessetes. Literal.

André Breton, gelós integral i comunista de saló, tot jugant amb el nom i el cognom del figuerenc, va compondre el 1939 l’anagrama Avida Dollars. A Dalí li va encantar. I C. Tangana li ho ha reconegut en un videoclip on, literalment, volen els dòlars.

 

Quin problema hi ha en triomfar econòmicament amb el teu ofici? Dalí estima els diners i ho proclama tot fent-se retratar per Philippe Halsman amb dos bitllets de 10.000 dòlars (el valor més alt que existia l’any 1954). Per al transport dels bitllets i la sessió de fotos van caldre dos guàrdies de seguretat armats.

Mireu si en sabia poc Dalí, de diners, que quan venia una obra es feia traduir el preu a pessetes perquè hi havia més zeros. John Peter Moore, el seu representant, va adquirir el gegantí oli L’apoteosi del dòlar (1965) sense que Dalí sabés que havia estat ell. Creia que venia massa barat, i tenia raó.

 

A l’esquerra d’aquest quadre, hi apareix el seu amic Marcel Duchamp, un dels pares de l’art contemporani. Duchamp, no es diu gaire, no era d’esquerres. Era, com Dalí, un llibertari conservador. Odiava pagar impostos. Es finançava fent d’intermediari en la compra-venda d’obres d’art d’avantguarda. I va convertir allò artístic en quelcom tan absolut i fugisser com la rosada.

Quan el 1919 va pagar 115 dòlars al seu dentista, Daniel Tzanck, amb un xec dibuixat, el Tzanck Check (1919) va creure que havia fet un excel·lent negoci. Anys després, quan la signatura de Duchamp havia augmentat de manera considerable, va recuperar el xec. Quin era el seu valor real? Actualment, aquesta obra es conserva al Museu d’Israel, a Jerusalem. A la dècada dels seixanta, a Cadaqués, Duchamp va signar algun altre xec en homenatge a l’obra inicial. No consta que ningú l’anés a cobrar.

Picasso va signar deu xecs cadascun per valor de 100 francs.

John Peter Moore explica, a Flagrant Dalí (publicat pòstumament el 2009), que va assistir a una trobada amb Picasso i l’editor Skira al Château Madrid, a Villefranche-sur-Mer –a la Costa Blava–. A l’hora de pagar, Picasso, que tenia fama de garrepa, va demanar el compte: 1000 francs. Aleshores, va signar deu xecs, cadascun per valor de 100 francs. Moore li va preguntar a Skira el per què d’aquella estranya maniobra. L’editor li va dir: “És un geni! Mai cobraran aquests xecs. Cadascun val tres vegades el seu valor gràcies a la signatura!”

 

Moore li va explicar a Dalí el que havia presenciat, i l’empordanès va voler imitar Picasso. Quan van anar a Ledoyen, un dels restaurants més cars de París, va fer el mateix… però li van cobrar. I és que Dalí no tenia signatura pròpia als xecs, d’això s’ocupava la Gala.

L’únic artista català que, literalment, va imprimir diners, va ser Josep Obiols. El 1936, poc després de començar la guerra civil, per encàrrec de la Generalitat, va dissenyar i es van imprimir bitllets de 2,5, 5 i 10 pessetes.

L’estat espanyol, en canvi, ha imprès nombroses vegades bitllets de banc dedicats a pintors: Goya, Sorolla, Zuloaga, Santiago Rusiñol –el català que venia duros a quatre pessetes–, Rosales o Julio Romero de Torres: el seu bitllet de 100 pessetes marró va estar en circulació entre 1953 i 1978, tot reproduint una obra, La Fuensanta, que ningú va saber on parava fins al 2007. Se’n van imprimir 981.200.000 exemplars.

I a l’inrevés, el millor alumne de Dalí, Andy Warhol, fou el primer artista en reproduir de manera seriada bitllets de dòlar en una pintura. Warhol, com Dalí, adorava els diners… però era nord-americà i allí això és normal.

I com tota regla té la seva excepció, caldria mencionar aquí el film Arte y magia de la acuarela (1981), protagonitzat per l’editor, aquarel·lista i cònsol honorari d’Eslovènia a Barcelona Albert Estrada Vilarrasa. Segons m’explicava el meu mestre Rafael Santos Torroella, que n’havia estat amic –fins que va deixar de ser-ne–, l’escena final del film era digna del millor videoclip de Rosalia: una paret amb aquarel·les del futur cònsol sota una pluja, literal, de bitllets de mil pessetes. F*king Money Art!