Tots els dirigents polítics tenen el seu hobby artístic: el president Clinton tocava el saxòfon, Neró la lira, Alfons XIII produïa cinema per a adults, Mao escrivia poemes, Hitler, Churchill, Eisenhower i Franco pintaven.

Franco, pintor? Sí. L’afició va començar poc després d’acabada la guerra civil. Diversos pintors van sol·licitar de fer-li retrats per a centres oficials. Franco s’avorria i va fer posar un mirall al darrere dels Gabriel Morcillo, Enrique Segura i Álvarez de Sotomayor de torn, per observar com treballaven durant les llargues i tedioses sessions.

Franco, pintant.

Segons explicà el dictador a Vicente Pozuelo, el seu metge personal, un dia que Sotomayor s’havia deixat els pinzells al Pardo els va agafar per pintar un lliri del jardí: “Quan l’endemà l’hi vaig ensenyar i li vaig dir que havia emprat els seus propis pinzells, Sotomayor, una mica sorprès, em va dir: ‘Sap que li ha sortit molt bé? Ha de continuar.’” Què coi li havia de dir, si no…

 

Franco va descobrir en la pintura una afició tranquil·litzadora. Pintava del natural paisatges i retrats, i també copiava obres d’artistes que li agradaven. Al Pazo de Meirás hi té la seva obra mestra, un oli de quatre metres d’alçada (o sigui, dos Francos i mig).

Francisco Franco, Àliga cuabarrada (Aquila fasciata).

Pozuelo recorda que va acompanyar Franco, l’estiu del 1968, a la inauguració del Museo Español de Arte Contemporáneo, a la Ciudad Universitaria de Madrid. De tornada a El Pardo, el doctor li va preguntar què li havia semblat. El dictador va respondre: “Pues yo pienso exactamente igual que usted: eso no es pintura”.

L’almirall Carrero Blanco, era molt millor dibuixant que Franco.

El net del dictador, Francisco Franco Martínez-Bordiú, explica que “cada tarda, després del cafè es tancava una estoneta a pintar. Era un gran dibuixant. Alguns dels seus quadres eren còpies d’altres famosos, algun retrat de la meva mare [Maria del Carmen Franco y Polo], el seu autoretrat. No eren excepcionals, però sí d’una qualitat i realisme gairebé inassolibles per a la majoria d’afeccionats a la pintura”.

Un vaixell enmig d’una tempesta. El darrer quadre que pintà Franco.

Martínez-Bordiú explica també que, arran d’un accident de caça que va patir el Nadal de 1961, Franco va deixar de pintar: “Ens deia que li costava molt perquè estava acostumat a pintar tot subjectant l’espàtula amb la mà esquerra i, després de l’accident, no podia aguantar-la. Encara sospito que, potser fora una excusa, doncs en aquella època va començar a patir els primers símptomes de Parkinson”.

Dibuixos de Carrero Blanco en fulls del Consell de Ministres.

Per cert, un membre fonamental del seu règim, l’almirall Carrero Blanco, era molt millor dibuixant que Franco. Als consells de ministres del “Caudillo”, que devien ser tan banals com terrorífics, s’entretenia tot fent dibuixos i més dibuixos.

Eugenio Merino, Punching Franco.

Us imagineu que un viatger del temps s’hi hagués presentat i els hagués ensenyat les escultures d’Eugenio Merino?