Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas exposa Please don’t smile, del fotògraf Frank Horvat qui, després d’haver picat la pedra de la vida a ritme d’instantànies, ofereix un recull de fotografies que realitzà en el terreny de la moda durant els anys 50, 60 i 70.

Frank Horvat va néixer el 1923 a Abbazia, a la península d’Ístria, Croàcia, en el sí d’una família intel·lectual jueva on es llegia poesia amb la mateixa facilitat que hom beu aigua.

Frank Horvat, Mate, 1964.

Les lectures de Goethe, Schiller, Heine, Rilke, Leopardi i Baudelaire, els qui serien els seus companys de soledat, esdevindrien la saba que, amb el temps, nodriria indirectament la seva fotografia. Horvat es considerava, malgrat els nombrosos intents i una forta autoexigència, un poeta frustrat. Després de deixar enrere el seu reducte fronterer, voltà món i, càmera en mà, feu la seva primera aproximació al fotoperiodisme. Pels volts dels anys cinquanta, s’establí definitivament a París, on hi descobriria una ciutat plena d’estímuls i inspiració.

Frank Horvat, For Jardin des Modes, Invalides, 1958.

En les fotografies d’aquells anys, que serien publicades a revistes com Vogue, Elle, Glamour o Harper’s Bazaar, Horvat mostra predilecció per la moda i per un univers femení, que se li presentaven, per la seva joventut, com un tresor encara inaccessible. A través dels blancs i els negres, situa la dona, vestida d’elegància i setí, al bell mig de la massa; entre un populatxo de carrer que, sense saber-ho, i dins de la seva dinàmica de vida, encarna la diferència i el contrast.

Frank Horvat, Rio de Janeiro, Brasil. Dancing couple, 1963.

De fet, Horvat, que a voltes bressoneja, aconseguí ser l’anti-perfil d’aquestes publicacions tot proposant escenes que, per la seva inspiració neorealista, entraven en contradicció amb les ànsies de glamour i sofisticació que s’havien perseguit fins aleshores, i que mostraven un prototip de dona que, en el fons, no existia. En aquest intent per fotografiar la dona de carrer, le non control esdevé la tècnica que, persistent, marca a ritme de metrònom les seves fotografies. Per a Horvat, un excés de control acaba destruint la fotografia, per això deixa que la quotidianitat evoqui la seva pròpia imperfecció i codirigeixi, indomable, la càmera.

Frank Horvat, Armenonville, France, Saint-Laurent fashion for Vogue France, 1970.

L’obra d’Horvat, emmarcada en una disbauxa oportuna, està dominada per una timidesa dolça que no aconsegueix sucumbir a la convicció sana dels qui saben que ho estan fent bé. Original i atípic, proposa una fotografia fàcil, natural, poètica, d’essència senzilla – que no simple– i que, embolcallada per una aura de calma i ordre, aconsegueix congelar el moment amb una facilitat que no té res de banal. Amb tot, evidencia que la sinceritat és molt difícil.

En la seva producció no hi ha mai un guió definitiu.

Horvat no s’encasella en cap estil concret sinó que es defineix com un jueu errant que navega per les múltiples possibilitats de la fotografia. En la seva producció no hi ha mai un guió definitiu sinó, més aviat, un anhel de reinvenció constant que el porta a fer de l’eclecticisme el seu estil de base i de la intuïció el seu lema.

Frank Horvat, Aran, Ireland, for Stern, knitted fashion with Chris O’Connor, 1974.

Malgrat els seus temptejos en diferents gèneres al llarg de la seva carrera, les fotografies de moda són, segurament, la seva obra més definitòria; una petita bombolla en el temps a la qual hom hi torna –sabent que ja hi ha estat d’altres vegades–, a la recerca d’una mena de confort poètic. Please, don’t smile… because not smiling makes me smile.

L’exposició Frank Horvat. Please don’t smile es pot visitar als Espais Volart, de la Fundació Vila Casas, Barcelona, fins al 28 de juliol.