Com passa amb les bones pel·lícules o els bons llibres, l’exposició de Gabriel Cualladó a la seu de la Fundació Catalunya La Pedrera roman present passat un temps després de visitar-la.

Gabriel Cualladó (1925-2003), figura essencial en l’evolució de la fotografia espanyola en la segona part del segle XX però poc vist fins ara a Barcelona, deia que volia mostrar el que no era perceptible. El delit en esbrinar què és el que hi ha d’invisible en les seves hipnòtiques imatges, és aquesta sensació que resta en el visitant, de que alguna cosa se li ha escapat darrere la mirada d’un retratat o d’un paisatge rural o urbà.

Gabriel Cualladó, Autoretrat amb samarreta. Madrid, 1958 © Hereus de Gabriel Cualladó.

Només els grans artistes aconsegueixen que les seves obres traspuïn un misteri tan intens. Cualladó, que sempre es va definir com a fotògraf amateur per a refermar la seva llibertat creativa -i també pel fet que vivia d’un negoci de transports que ben poc tenia d’artístic-, no manipula mai directament les escenes, sempre ben pròximes al seu entorn personal, sinó que gairebé actua com un pintor sobre el llenç en blanc, en aquest cas sobre suport fotogràfic.

Gabriel Cualladó, Enterrament. Pont de Toledo, Madrid, 1957 © Hereus de Gabriel Cualladó.

No és que Cualladó tingui alguna cosa de pictorialista, de cap manera. Però el fotògraf valencià, treballant intensament al laboratori redissenya l’escenari, i l’il·lumina amb forts clarobscurs prenent tot una certa flaire a pintura barroca en blanc i negre. Fragments d’absoluta foscor i l’aire, sobretot per la part superior de la imatge, són una mena d’emblema de l’obra de Cualladó, però també els enquadraments fora de tota norma en la fotografia convencional, sobretot en algunes sèries, com la que va realitzar als carrers de París en un viatge encarregat pel comissariat de turisme francès amb onze fotògrafs espanyols més. Són imatges amb vianants fragmentats o desplaçats a un lateral de la imatge. Sobretot en les imatges urbanes -siguin a Madrid o París-, les voreres i les parets desgastades per on caminen o es recolzen els retratats, semblen infinites. En fotografies com Guàrdia urbà (1957), el cel ocupa gairebé tres quarts de la imatge, mentre un personatge sobre una teulada, a la llunyania, sembla dominar l’escena en una mena de paisatge surrealista.

Gabriel Cualladó, Cambrer al casament d’en Penella. Madrid, 1966 © Hereus de Gabriel Cualladó.

I, d’altra banda, quina força tenen les mirades dels retratats per Cualladó! Siguin esquives, sorpreses o inconscients. O la de la nena Maria José en el dia de la seva Primera Comunió, que reposa el cap en una tauleta, sigui per cansament o per emoció. De vegades, en canvi, l’atenció se centra en un gladiol aixafat que ha anat a parar al costat d’una núvia durant la cerimònia. Cualladó és un mestre en captar la bellesa de la malenconia.

Té raó el comissari de l’exposició, Antonio Tabernero, que l’obra de Cualladó és més de qui mira que del seu autor. És absolutament nostra.

L’exposició Cualladó essencial es pot visitar a La Pedrera, de Barcelona, fins al 30 de juny.