El setmanari Mirador (1929-1938) és, sens dubte, la millor publicació periòdica de caire cultural que hi ha hagut a Catalunya. Fundat per Amadeu Hurtado i dirigit per Manuel Brunet i Just Cabot, a l’inici de la guerra civil fou requisat pel PSUC i substituït, el 1938, pel setmanari Meridià.

Mirador parlava, amb la veu dels millors escriptors i pensadors del país, de literatura, de teatre, de ràdio, de cinema, de música –incloent-hi novetats discogràfiques–, de política –nacional i internacional–, d’art de totes les disciplines i tendències… Fins i tot va arribar a organitzar dues exposicions: el Primer Saló Mirador (1933), a les Galeries Laietanes, dedicat al retrat femení en la pintura catalana de 1830 a 1930; i el Segon Saló Mirador (1936), sobre l’art gòtic català.

Vista de la Galerie Mirador, a la Place Vendôme de París. Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. Fotografia: Anònim.

Esclatà la guerra, arribà l’exili, i molts dels responsables del Mirador s’establiren a França. Víctor Hurtado, fill del fundador i administrador del setmanari, i el periodista Lluís Montanyà van crear, a París, una societat d’importació i exportació. S’hi afegiren Rosa Castelucho –neta del galerista establert a París Antoni Castelucho– i Just Cabot –el qual aportà la seva voluminosa biblioteca.

El desembre de 1948 obria les seves portes la galeria –i llibreria– Mirador al número 17 de la Place Vendôme de París. El rètol de l’establiment mantenia la tipografia del setmanari. Aquesta plaça era un dels espais més selectes de la capital francesa, però si hi aneu ara mateix, comprovareu que s’ha convertit en la meca de la joieria i de la roba de luxe.

La galeria Mirador de París va durar set anys, del desembre del 1948 fins al desembre del 1955, dividits en dues etapes. Ningú, però, n’havia estudiat la rellevància ni s’havia entretingut a desxifrar-ne la història fins ara que, sota el comissariat de Josep Miquel Garcia, la Fundació Apel·les Fenosa, del Vendrell, li ha dedicat una mostra amb el corresponent catàleg.

Just Cabot davant la galeria Mirador, amb el cartell a l’esquerra de l’exposició d’Audibert. Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

Josep Miquel Garcia ha comptat amb el suport documental de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, dipositat al Monestir de Poblet, i ha reconstruït la història de les exposicions que van tenir lloc a la galeria Mirador, una descoberta sobre el dinamisme cultural dels exiliats catalans.

La primera etapa de la galeria Mirador es clou el febrer del 1951 amb la sortida de Just Cabot i de Rosa Castelucho. Castelucho s’endú tot el seu fons d’art, i Cabot els llibres, amb els quals funda la Librairie Artistique Espagnole et Latino-Américaine al 125 del Boulevard de Montparnasse. El 1952, Cabot i Castelucho es casen.

En aquest primer període, exposen a la galeria Mirador el pintor i gravador català establert a Buenos Aires Pompeu Audivert, l’agrupació fotogràfica Groupe des XV –amb Emmanuel Sougez–, Maria Sanmartí –primera incursió artística de la mare del pintor Antoni Clavé–, l’escultor suís Roland Duss, el pintor Hervé Masson –germà del pintor surrealista André Masson–, Ismael Font, i el pintor naïf –i anarquista– Miguel García Vivancos.

La segona i darrera etapa de la galeria Mirador conclou el desembre del 1955, més o menys quan Lluís Montanyà, soci de Víctor Hurtado, es trasllada a Ginebra per exercir de traductor a les Nacions Unides.

Cartell de l’exposició de Maria Sanmartí a la galeria Mirador, 1949.

Hi van exposar Claudine Hurwitz, Antonio Suárez, l’artista franco-brasilera Marianne Peretti (tenia tan sols vint-i-cinc anys, Salvador Dalí va anar a la seva inauguració, i després es va instal·lar al Brasil), el pintor francès d’origen alemany Rolf Hirschland, el cubista sicilià Nino Giuffrida, el pintor japonès Key Sato –amic de l’escultor Apel·les Fenosa–, el pintor jueu d’origen russo-polonès Zygmunt Landau, el pintor figuratiu Pierre-Henry, ceràmiques de Jean Camberoque, dibuixos del poeta dadaista Georges Ribemont-Dessaignes, i una col·lectiva amb obres d’estètica surrealista de Léon Tutundjian, Pierre Ino i Mima Indelli.

La programació de la galeria Mirador, durant aquests set anys, fou extremadament eclèctica.

Segons el catàleg de la Fundació Fenosa, l’escriptora Mercè Rodoreda (1953), i l’escultor Josep Granyer (1955) havien previst d’exposar a Mirador però, per raons diverses, aquestes iniciatives no es van arribar a materialitzar. Segons l’hemeroteca de La Vanguardia, el pintor Juan de España tampoc pogué exposar a la galeria Mirador per culpa de “dificultats a la duana”. I Santi Surós hi realitzà una exposició el març del 1954.

La programació de la galeria Mirador, durant aquests set anys, fou extremadament eclèctica. Joves promeses, artistes més o menys consagrats, catalans, francesos, japonesos, italians, pintura, fotografia, ceràmica… El més segur és que la venda de llibres fos el pilar econòmic d’un establiment que havia manllevat el seu nom del patrimoni cultural d’una Catalunya que mai tornaria a ser el mateix país que havien conegut els seus impulsors.

Curiosament, el 1960, una galeria anomenada Mirador acollia al carrer Casp de Barcelona els happenings informalistes del grup sabadellenc Gallot. Casualitat? No ho crec. El Mirador –el nom de la nostra publicació electrònica ho confirma– segueix sent miratge i model d’excel·lència cultural.

L’exposició Galerie Mirador, París 1948-1955 es pot visitar a la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell fins al febrer del 2020.