De tant en tant, la Fundació Vila Casas assoleix petits grans encerts malgrat que, sovint, quedin entelats per un excés d’eclecticisme i d’hiperactivitat expositiva, regida per un criteri ben ample de màniga.

Però de vegades anar folgat també té les seves virtuts, i l’actual exposició dedicada al pintor Manuel Duque (Nerva, Huelva, 1919 – Sabadell, 1998), amb un muntatge tan senzill com exquisit i un comissariat excel·lent a càrrec d’Imma Prieto, n’és una, i memorable. Val a dir, també, que l’Espai Volart ha guanyat moltíssim des de l’ampliació de l’ala dreta de la planta baixa, que és on s’ubica aquesta magnífica retrospectiva del pintor sabadellenc.

Vista de l’exposició.

Manuel Duque, de la llum al món és una bona revisió d’un autor maleït, desconegut o oblidat per molta gent, marginat en la història de l’art, tant el català com l’espanyol i l’internacional. Aquest fet el capta molt bé la primera sala. L’espai, que és molt gran, està buit, amb prou feina il·luminat i, a part del text de presentació, només hi ha una vitrina plana i, al fons, una petita fotografia de Manuel Duque com a simple visitant del MACBA. La vitrina, amb llum interior, mostra un moment gloriós i fugisser de l’artista, quan estava a París als anys seixanta i tenia galeries al seu servei –primer la de madame Breteau i, després, la de Romy Audouin– des de les quals va desplegar les seves teories messiàniques i amb un punt d’amarga megalomania que, amb el pas del temps, s’aniria agreujant.

Res d’aquest moment hi ha a l’exposició, perquè poca cosa en va quedar més enllà dels díptics d’individuals i col·lectives, on ell exposava al costat dels noms més grans de l’abstracció mundial –i alguns d’altres també ara força oblidats–, i de la seva pròpia mitologia, acotada a la tradició oral sabadellenca d’uns quans amics o admiradors fidels.

Manuel Duque, Sense títol, 1956.

La segona sala és monocroma, i les obres, estan agrupades per sèries, n’hi ha poques i ben triades, com en la resta del muntatge. És la part dedicada a l’inici de l’etapa abstracta de Duque desplegada a París, a mitjan anys cinquanta, on s’havia instal·lat gràcies al també pintor sabadellenc Joan Vilacasas, amb el qual va mantenir amistat durant els primers temps d’estada a la capital francesa. És l’etapa que el pintor anomenava nuagisme i que devia tant a Jean Fautrier com a J. M. William Turner. Aquesta doble mirada al present i al passat seria una de les seves constants a partir de llavors. I dels núvols passaria aviat al grafisme, acostant-se a Cy Twombly i Henry Michaux, però també a la cal·ligrafia oriental, amb unes obres nítides i concises.

Manuel Duque, Sense títol, 1959.

La tercera sala és un esclat de color i correspon al moment eufòric del Grup Gallot, al pas de la dècada dels anys cinquanta als seixanta. I aquí aflora, amb desimboltura i encert, el traç enèrgic i el cromatisme desfermat de Willem De Kooning. Aquesta etapa es pot relacionar amb l’obra coetània dels altres components sabadellencs el Gallot, especialment d’Antoni Angle, artista encara més maleït, perquè, a l’inrevés de Duque –el qual va ser sempre fidel als seus principis tot i no tenir reclam– Angle es va trair a sí mateix, abraçant la pintura comercial i anodina de paisatges, natures mortes i retrats per anar fent bullir l’olla, just a partir dels anys seixanta. Però aquí només es tracta de la vindicació d’un sol artista del grup.

Manuel Duque, Sense títol, 1960.

La sala quarta, i última, està dedicada als darrers anys del pintor, quan va tenir una certa benaurança i requesta, tot i que sempre en l’àmbit local. Hi ha una gran el·lipsi temporal, la que correspon a l’esmentada vitrina de l’inici. En aquesta sala final el color s’unifica de nou, i es limita pràcticament al verd, groc i negre, amb una infinitat de gradacions com un retorn al nuagisme, però aquesta vegada arrelat a la terra i la natura. El gest violent, salvatge i espontani del Gallot s’ha domesticat pel lirisme i per l’admiració atenta a la pintura anglesa i francesa del segle XVIII. Els fons dels retrats de Thomas Gainsborough estan latents tothora en els olis dels anys setanta i vuitanta, per anar donant pas als ja més llepats de les escenes de Jean Honoré Fragonard que corresponen als darrers temps de la producció duquiana, marcada sempre per un lema propi que no parava mai de repetir: “rehabilitar la pintura” enfrontant-se, sovint, i de forma bel·ligerant –tot i que no exempta d’ironia– a les noves tendències artístiques.

Manuel Duque. De la llum al món es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vilacasas fins al 30 de desembre de 2018.