El 1990, el filòsof algerià Jacques Derrida deixava escrit que “a l’origen hi ha sempre la ruïna” [À l’origine il y a la ruine].

De fet, aquesta podria ser la frase que, com un marc, abracés els gravats i les fotografies que la galeria Artur Ramon Art acull amb l’exposició Piranesi-Rivas. Gravats i fotografies, en la qual es vol establir un diàleg entre l’obra de dos artistes distants en tècnica i temps, però guiats per una mateixa pulsió.

Giovanni Battista Piranesi, Veduta del Tempio detto della Tosse su la via Tiburtina, 1763.

Giambattista Piranesi (1720–1778) fou una figura polifacètica –gravador, antiquari, arqueòleg, arquitecte i escriptor– que, a través dels seus gravats, recreà l’espai d’una Roma onírica, poderosa i personal que poc tenia a veure amb la realitat del seu temps. A cavall entre el Rococó i el Neoclassicisme, s’aferrà a una modernitat avant la lettre i abandonà els postulats acadèmics de la mimesi per explorar les possibilitats a voltes proto-surrealistes de la seva imaginació. Per això, encarnat en un torrent de força i convicció, deixà de banda la natura morta habitual per plasmar una arquitectura de caire espectral que volia retratar el rostre desfigurat de la memòria.

Humberto Rivas, Granollers, 1983.

En els seus gravats, Piranesi va a la recerca d’un paradís perdut i, des de la melancolia, construeix castells en l’aire. El gravador venecià insereix el burí sobre la planxa i obre una ferida en el transcurs de la història. Amb tot, Piranesi s’anticipà als seus contemporanis i creà un imaginari de les ruïnes que després definiria la modernitat.

Giovanni Battista Piranesi, Veduta del Piedestallo dell’Apoteosi Antonio Pio, 1774-1779.

Per això, el fotògraf Humberto Rivas (1937–2009) sembla que segueixi la drecera oberta per Piranesi i reculli els fruits que l’artista italià deixà dispersos pel camí de l’art. Rivas, nét d’immigrants portuguesos i italians establerts a l’Argentina, s’exilià a Barcelona arran del cop d’estat del 1976, que sotmetria el seu país a un clima de violència i repressió del qual ell no en volia formar part.

Humberto Rivas, Granollers, 1983.

Al llarg de la seva obra, Rivas furga en ell mateix i, reobrint ferides, congela una nostàlgia antiga feta de voseo i mate amarg. En el seu cas, el blanc i el negre esdevenen les dues tonalitats possibles, el llindar cromàtic on s’instal·la còmodament per afirmar que, en el fons, la vida transcorre en un clarobscur de límits desdibuixats.

Giovanni Battista Piranesi, Dimostrazioni dell’Emissario del Lago Albano, 1764.

La importància de l’obra de Rivas recau, malgrat l’aparent contradicció, en tot allò que calla però que, més enllà del maó, constitueix la petjada del temps. La mancança i la pèrdua donen pas a una arquitectura del silenci que habita l’espai sense ser-hi. La ruïna és només la via cap a l’autoretrat, a la recerca d’una identitat perduda i a mig fer, que sembla retrobar en els edificis abandonats que immortalitza. Per això, les seves fotografies són d’aquí i d’enlloc, i habiten una afrontera de geografies sovint difícils de localitzar.

Humberto Rivas, ST, 1979.

Amb tot, la petjada, la resta, la cendra, la ruïna, en definitiva, la restance derridiana, són l’obsessió que bombeja de manera persistent rere les obres dels dos artistes exposats. Ambdós, en camí de soledat i parlant el llenguatge de les ruïnes, tracen sobre la fragilitat del paper el cos de l’absència i, amb ella, es reafirmen en la negació d’un origen únic.

L’exposició Piranesi-Rivas. Gravats i fotografies es pot visitar a la galeria Artur Ramon Art, de Barcelona, fins al 17 d’abril.