La nova exposició de Gino Rubert a la galeria Senda aconsegueix transmetre una sensació de llibertat fora del comú.

És una sensació contagiosa, que imagino comparable a la que van provocar les avantguardes històriques del segle XX, especialment les de caràcter anti-purità i anti-benpensant, com dadà i el surrealisme, que van sumar a l’obertura mental i estètica una proposta d’alliberament també ideològica i vital. Llavors això era imprescindible i ara, un segle més tard, ho segueix sent.

Gino Rubert, Vanitas V. © Roberto Ruiz.

En l’obra de Rubert i també en aquesta exposició titulada The place to be or not to be, la vitalitat i el possible entusiasme llibertari s’equilibren amb una visió de les relacions humanes –especialment les sentimentals i eròtiques– ja més masegada que innocent, i amb una ironia que comporta autoironia.

En l’art contemporani s’han donat, de vegades, indicis d’aquesta classe de vida intel·ligent anomenada sentit de l’humor. Hi ha sentit de l’humor en Duchamp i en Dalí, en Carlos Pazos i en De Val, en Pat Andrea i en Pipilotti Rist, en Meret Oppenheim i en Sara Huete, en Guillem Cifré i en Cesc Riera. I en d’altres artistes, afortunadament. No obstant això, l’humor no sol gaudir d’aquesta mena de prestigi que obtenen amb més facilitat els discursos aparentment seriosos, tant els genuïns i transcendents com els falsos i soporífers. Per això he de subratllar que, si dic que aquesta exposició em sembla molt divertida, amb això no estic situant Gino Rubert en un pla artístic de to menor, sinó en el mateix pla en el qual funcionaven Duchamp i Dalí.

Gino Rubert, El secreto, 2019. © Roberto Ruiz.

Ja des de l’any 1995 Gino Rubert (barceloní, encara que nascut a Mèxic, el 1969) va saber incorporar el collage a la pintura figurativa d’una manera molt personal, entre humorística i espectral, especialment a les cares dels personatges –fotogràfiques i grises–, però també a d’altres elements com la roba o la decoració domèstica, combinant el normal i el que és estrany, de vegades psicodèlic. Des dels seus inicis va representar els ambients quotidians com si fossin escenaris teatrals poblats per personatges de ficció, i també va incorporar a les seves pintures la narració, o almenys l’apunt narratiu. Ho va fer en uns anys en què la simple intenció de pintar un quadre figuratiu i narratiu podia ser considerada pels agents dominants de l’art contemporani com un pecat estètic imperdonable. Però Rubert es va atrevir, a més, a reprendre una cosa que havia iniciat Sigmund Freud molt abans: l’observació i l’anàlisi de les conductes humanes inconfessables, generalment relacionables amb el desig sexual, la repressió i l’afany de domini d’uns sobre els altres. El pintor barceloní ho va fer actualitzant la seva observació per il·luminar les circumstàncies actuals, postmodernes, per enfocar i atacar les noves hipocresies del present. I ho ha seguit fent fins avui aportant la seva imaginació metarealista, i en un to de comèdia lleugera, que en alguns casos és el més savi. Els casos protagonitzats per homes llibertins o masclistes o per dones tiranes i castradores són dos “clàssics” de la convivència o la lluita de sexes, tot i que el masclisme brutal proporciona molts més titulars de premsa.

A cada nova exposició Rubert ha anat incorporant nous temes i elements expressius, per exemple cabell natural, o fils per lligar homes i dones (no se sap molt bé qui lliga a qui: aquestes coses sempre són un embolic) o per cosir sexes o parpelles. En aquesta mostra la novetat formal és la incorporació, en algunes pintures poc poblades de personatges, d’una il·luminació elèctrica i canviant al revers dels quadres. Aquests llums de fons s’encenen i s’apaguen lentament, mostrant i ocultant el que succeeix rere de les cortines: escenes eròtiques.

Gino Rubert, El secreto, 2019. © Roberto Ruiz.

No obstant això, l’exposició The place to be or not to be destaca sobretot perquè presenta dues pintures que semblen obres “de museu”. The Opening (2017) i The Opening II (2019) són dues obres en gran format (280 per 380 cm) inequívocament ambicioses en el millor sentit de la paraula, que és l’artístic i poètic. Crec que són dos esplèndids exemples de retaule contemporani.

Gino Rubert, The opening, 2019. © Roberto Ruiz.

Són retrats de grup en forma d’instantànies pictòriques, com escenes teatrals aturades. Tenen lloc en espais arquitectònics que semblen escenaris, espais privats oberts cap al públic. Les intimitats són exhibides, com en les xarxes socials. En cada quadre apareixen més de vuitanta personatges, gairebé tots relacionables amb el món de l’art. Les dues pintures representen molt bé un cert esperit d’època (principis del segle XXI) i alhora –o precisament per això– són exemples de vanitas moderna o postmoderna, amb bombolles de sabó flotant a la brisa o prop d’excèntriques imatges de calaveres humanes convertides en piscines i en barques a la deriva. Els dos quadres representen festes d’obertura, més que d’inauguració, en nits càlides, de primavera o estiu.

També tècnicament les dues pintures són un extraordinari tour de force. Qualsevol persona que sigui conscient de certs principis formals –per exemple la importància dels eixos espaials i de les mirades en la composició cinematogràfica– podrà entendre la dificultat que comportaven aquestes composicions. No era fàcil situar els diferents personatges en perspectiva i a la distància correcta, ni configurar les diverses relacions entre els personatges i entre aquests i l’espectador, mitjançant les diferents direccions de les mirades.

Les dues pintures s’estructuren en tres pisos. A The Opening (2017), a la planta central trobem personatges reconeixibles. Un Balthus amb aire seductor apareix situat a la zona amb major densitat de població femenina atractiva. Al fons es distingeix, prop de la porta que dóna a l’exterior, a la jove dama de l’antic quadre de Petrus Christus, més intemporal que anacrònica, baixant d’un cotxe vermell. A la paret de l’esquerra penja un quadre de Gino Rubert. És un paisatge-vanitas amb figures, on el pintor protagonitza un romanç estrany. Amenitzat per còctels, sí, però aquesta barca és una calavera i els colors crepusculars d’aquest paisatge de vacances no són els d’un ocàs, sinó els d’un incendi apocalíptic. També aquesta imatge s’assembla a la nostra època.

The opening. Detall.

Per aquí i per allà alguns coneguts col·leccionistes d’art apareixen transformats en gossos, en nens falders o en nans. Al terrat, en una nit d’estrelles-ulls i bombolles de sabó flotants, Frida Kahlo llueix la seva minifaldilla tot ballant una mena de twist, i les també notables pintores figuratives Georgia O’Keeffe i Tamara de Lempicka es dediquen a l’ampolla, cadascuna pel seu costat. Una altra, per aquí a prop, pren el vi a raig, potser per mirar millor les estrelles. A l’altre extrem del terrat es troba Gerhard Richter, el cotitzat pintor, aquí abillat amb una samarreta sense mànigues, estil camioner de climes càlids, que ens permet llegir el lema o programa existencial del seu tatuatge: “Dones, Pizza, Art” (tradueixo de l’alemany). Alhora, al soterrani l’artista Jordi Colomer sua exageradament –va massa abrigat–, mentre que Max Beckmann roman extremadament seriós –potser cabrejat– enmig de la gresca. I una mena de Mini-Duchamp o Duchamp-Redux sembla que ha lligat amb una jove amb estil, molt més alta que ell. Bé: aquí els artistes han perdut els seus pedestals, afortunadament. A més, tot té un aire irreal o metareal i per això s’assembla molt a la realitat, que no és aquesta cosa incompleta ni aquesta presó sense imaginació que solen pintar els que s’autoanomenen realistes. Inclou també la màgia i l’atzar descontrolat, com bé sabia Shakespeare quan va idear el seu Somni d’una nit d’estiu.

A The Opening II (2019) segueix la festa de l’art, amb algunes escenes clàssiques i un to general resumible com: “Em miren, per tant existeixo” (Pobre René Descartes!…).

Gino Rubert, The opening 2, 2019. © Roberto Ruiz.

Al terrat, Duchamp i Egon Schiele mostren macadures d’acabats de barallar ja reconciliats: l’art conceptual i la pintura figurativa, després d’alguna copa, ja no semblen irreconciliables. I hi ha molt més: des de la noia oriental amb tanga republicà català fins a bonics petons de carmí corregut.

Al pis central el pintor apareix diverses vegades, en diferents versions. En una d’elles amb pentinat estil Beatles 1966 i parlant amb el fundador de la galeria Senda, Carlos Durán. En una altra és més reconeixible i passeja l’estrany gos del matrimoni Arnolfini, de Van Eyck: el segle XV segueix present en el segle XXI. El pintor també apareix com un nen amb cara d’innocent abraçat a les faldilles d’una dona desitjable. Entre aquests tres Ginos complementaris m’hi trobo també jo, en una versió rara, amb una indumentària que sembla agafada de la portada del disc Sgt. Pepper ‘s Lonely Hearts Club Band o d’El ceptre d’Ottokar i amb una cara grisa estil Nosferatu, compensada per unes ulleres verdes que em recorden una cançó psicodèlica de Lole i Manuel: Todo es de color. Porto, a més, un llibre de Makoki, de la mateixa manera que, no lluny, el filòsof Xavier Rubert de Ventós –el pare de l’artista– apareix amb un llibre anomenat Arnolfini. Finalment, al soterrani, Max Beckmann segueix molt seriós i solitari, dues noies es besen al lavabo i no podia faltar el típic desmai festiu per abús de substàncies: una jove rossa tirada a terra és atesa per… Gino Rubert, aquesta vegada en el paper de metge diligent.

The opening. Detall.

El conjunt és un retrat social molt variat, encara que enfocat sobretot a l’ambient artístic. Per això no apareixen en aquesta mostra personatges tan tremends com els de l’anterior exposició, dedicada als ex-vots mexicans, que tenia una estètica de prostíbul llatí i s’adornava amb personatges com el violent Don Vicente, home conegut com “El Sapo de Tucumán” .

The place to be or not to be té antecedents en l’obra de Rubert. Hi ha elements que s’anunciaven a El jardín de las malicias (1996) –per exemple els homes-gossos– i en el gran format per a l’exposició sobre Freud del CCCB (1998-1999), on els tres pisos portaven des del superego subcelest al subconscient subterrani, tot passant per l’ego a peu de carrer.

Però, a més, els dos grans formats, com tota la pintura d’en Rubert, evoquen obres molt diverses, antigues i modernes. El jardí de les delícies de Bosch i Somni d’una nit d’estiu, però també Més enllà del principi de plaer i altres assaigs de Freud, per la seva voluntat per afrontar la part sinistra, i molts assajos de Nietzsche, per la seva defensa de la llibertat , la vitalitat i el riure salvador.

Gino Rubert, Sí, quiero. © Roberto Ruiz.

També altres obres molt diferents, d’Ibáñez i de Hitchcock: 13, Rue del Percebe (1961) i l’anterior Rear Window (La finestra indiscreta, 1954). Sense oblidar la molt anterior sàtira barroca El diablo cojuelo (Luis Vélez de Guevara, 1641), on el diable obria les teulades per espiar i desvetllar les intimitats amagades i així desenganyar les il·lusions sense fonament. Com deia un son cubà que Gino Rubert citava en el seu primer catàleg, “todo lo que viene se va / todo lo que va regresa”. Que és gairebé el mateix que deia Nietzsche en Així va parlar Zaratustra, però amb ritme ballable.

L’exposició a la galeria Senda (a Barcelona, fins al 27 de juliol) coincideix amb la publicació del llibre de Gino Rubert Sí, quiero, editat per Lunwerg i també recomanable.