Quan Carles Guerra, director de la Fundació Antoni Tàpies, presentà l’obra de tan bell títol Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit, de Hannah Collins, es referí a l’artista com una fotògrafa que havia estat reconeguda internacionalment per la dimensió documental de les seves fotografies. Poc després, però, subratllà, amb alta sensibilitat, que aquelles fotografies tenien una textural tàctil i emotiva.

Així és, en les fotografies de Hannah Collins es dona una doble particularitat: la raó conceptual i política, i la força lírica i evocativa, singular. Ella mateixa demanà a uns infants de jugar en un teatre que és pura arqueologia contemporània. Posa el cant, a través de la fotografia, a una arquitectura funcional muda.

Hannah Collins, Hassan Faty Day 6.

I

Hannah Collins (Londres, 1956) es donà a conèixer a finals dels vuitanta a la Matt’s gallery de Londres amb unes obres que sorprengueren  pel seu format de gran pintura de museu i per l’estil naixent de la “fotografia construïda”, tot renovant i desplaçant les imatges de realisme i donant una gran eficàcia al gènere i la tècnica de la fotografia com a regeneradora de qualitat estètica i nova percepció de la realitat. “Amor, malenconia, luxúria i llegenda” eren els quatre elements constitutius de les seves narracions aturades. De gran impacte, l’alta qualitat de la reproducció en el blanc i negre s’igualava a les temàtiques pobres. D’una noia tocant un violí electrònic dins una cambra amb tot de matalassos per terra i per les parets, o el gest d’un personatge de circ i màgia mantenint en equilibri uns plats rodant damunt un bosc de pals. Fins a les taules parades amb estovalles blanques i buides, com cercles en espai de desassossec, o els núvols volàtils i esponjosos que ens evocaven la potència i la puresa de la quietud en la imatge fixa.

A Barcelona, on visqué entre el 1989 i 2010, apartant-se del punk londinec i la vida accelerada dominada per les fluctuacions polítiques derivades de la supeditació a l’economia del creixement, donà continuïtat a la seva posició poètica a través d’una certa objectualització pobre d’alta càrrega sensible. Aquella fragilitat de somni i de pintures fosques i de món mut va donar un tomb, després de la important retrospectiva que li dedicà el Centre d’Art Santa Mònica, el 1993, cap a una recerca de l’originari i autèntic, en cultures limítrofes del gran curs de la història: els paisatges industrials i naturals en la neu de Polònia agafaren una majestuositat de l’exterior de la soledat. A l’hora de l’eclipsi, els temps s’eclipsaren, a Stonefree, a l’exposició que es veié al Tinglado 2 del Port de Tarragona: un gran mural amb el sostre de Santa Maria del Mar, les muntanyes fantasmagòriques de Montserrat i l’Atlàs. El rigorós i oportú treball fotogràfic en color sobre Els aparadors de Barcelona, recollit en un llibre clau, captaren els darrers instants d’una Barcelona que morí per sempre més.

Amb el color, en lloc d’anar cap a la realitat, construí la imaginació i l’equilibri que explicità amb les fotografies quotidianes i de carrer de Calcuta. En la vivesa idiomàtica del multicromatisme va néixer el documental i el cinema, una manera d’entendre la construcció atzarosa de la vida, fora de l’objecte artístic. Al film La Mina (2001-2003) es posà dins una cultura i comunitat -la gitana- on troba les claus d’un hermetisme sígnic diferenciat i les possibilitats d’una narrativa, de microcontes. La valentia de l’artista solitària de rastrejar el món premodern i els seus batecs de vida sense esperança, va paral·lela a un cine nou de múltiples pantalles a l’espai dels museus. L’edició del llibre Finding, Transmitting, receiving (2007) culminà el desplaçament de la fotografia, entesa, ja no com a captadora de realitats, sinó com a escriptura que supera la superfície bidimensional que li era atorgada per la perspectiva humanista. La sensualitat igualava el document, l’estètica s’encarava a la política.

Després d’un film a la Rússia rural, Collins, amatent al desplaçament de la mirada del món, realitzà a Paral·lel tres històries diàries de tres immigrants de l’Àfrica subsahariana a Europa, foragitats dels seus llocs i del seu context.  El film parla des de dins, del realisme no-simbòlic, comú, de la força del viure. El cine com a lloc per a la performance dels protagonistes de la sobrevivència de la vida i del lloc dels orígens com a impuls. El nòmada “postmodern” de la fi de segle XX passà a ser “l’immigrant” i “l’exiliat” en el món global.

L’edició del treball únic de The fragile feast on captava productes naturals que serien transformats pel treball culinari artístic, portà l’artista a localitzar els llocs originaris en les geografies del món. Semblantment, la investigació a partir d’un xaman per fixar en la fotografia les potencialitats no-visibles de les plantes remeieres, ens parla d’un món perdut en la cultura contemporània: les restes d’una cultura ancestral en la natura(Gal. Joan Prats, 2019). L’obra de Collins, doncs, es mou entre les qualitats potencials d’allò que és específic a l’estètica amb allò que és principi de realitat i que viu com a política fora de la política del present.

II

L’exposició Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit, està ubicada a la planta soterrània, de la Fundació Tàpies, on havíem vist recentment l’obra Roi soleil, d’Albert Serra, a la qual aquesta segueix com si en conformés un mateix cicle.

A les escales de la Fàbrica del sensible, com qui baixa a la tomba d’un recinte sagrat, una fotografia d’una mà que teixeix fa d’enllaç a sistemes distants. És un tema recurrent en Hannah Collins, el de fotografiar la mà, com qui troba en elles una expressió del gest i la identitat personal, alhora que un valor d’enllaç universal. La mà com a tema del retrat, com ho fou el rostre. En un món tecnificat que tendeix cap a la robòtica i les pròtesis, la mà encara ens parla sempre de la temperatura del cos, i l’afecte en una cultura humanitzada. La mà que teixeix o la mà que canta o la mà que llegeix.

A les fosques, podem seguir un breu vídeo de poc més de vint minuts que dona títol a la mostra. De fet, és una cadena de fotografies fixes introduïdes en el temps i projectades com un film. Tres agrupacions, separades per un escrit literari de l’autora (en àrab i anglès) on es reivindica com a dona (en un país on la dona viu alienada), giren al voltant, en primer lloc, de les influències arquitectòniques d’un entorn, i després de dos projectes arquitectònics, modèlics, deshabitats. Es tracta de dos gran projectes de l’arquitecte egipci Hassan Fathy (1900-1989), el realitzat a Nova Gourna (1945-1947) i el de Nova Baris (1965-1967).

De nou, Collins, com l’artista romàntica que arrisca en el viatge per trobar el lloc de l’ànima, es desplaça, sola i heroica, no sense dificultats, per percebre la utopia d’allò que sobreresisteix fora de la història. En aquest cas, tot demanant-se com construir avui, sigui arquitectura sigui art, retroba en Fathy unes solucions alhora polítiques i sensibles sobre una arquitectura de l’indret i de la sostenibilitat. Refà el curs del temps i en el curs del temps, una història sobre història per arribar fins a la modernitat. I el punt suspès.

La runa com a retrovisor del present.

Collins retrata, amb fotografia digital automàtica, la vida humana al Tebes, a la vora de l’Alt Nil, on els habitants vivien de l’espoli d’una necròpolis, allà mateix on es construí la Nova Gurna. La runa com a retrovisor del present. La proposta de l’arquitecte de crear al costat de les vivendes un espai social urbanitzat, amb teatre a l’aire lliure, mercat cobert, mesquita, escola i magatzem d’aigua potable, no fou acceptat pels nous residents. De fet, el projecte, adaptat al lloc, correspon a la voluntat de metodologia racionalista social i universal que s’aplicà en l’arquitectura a tot Europa, seguidor de les recerques pràctiques de Le Corbusier, i que trobà continuïtat, en aquell mateix moment, en acabar la Segona Guerra Mundial, en l’expansió del model al Brasil i a sudamerica. La Ciutat Funcional que buscava dinamitzar l’economia i la societat local, en un model de treball i lliure comerç, fracassà. En resten les formes i les tècniques, els materials i les textures. Volums i fang sec.

Encara, Collins visità, a tres hores pel desert des de Luxor, Nova Baris, una ciutat al mig d’un dels cinc oasis. La ciutat nova, sis anys després d’haver-se iniciat la seva construcció, va ser abandonada a causa de la guerra del seixanta set. Collins troba en el fracàs, en la interrupció, el punt des del qual reprendre un camí cap a un futur sense futur. Seiem a terra, mentre les imatges ens impacten planes i en seqüència,  en un gran matalàs comunitari de lli. Seiem, com qui diu, a la pantalla. La vindicació de l’estètica esdevé una vindicació política.

Per accentuar el dispositiu estètic, a la sala paral·lela, trobarem dues fotografies en gran format que complementen el document. Un mur i una porta. Som ara a l’art analògic, de fotografia de placa. Un art, qui sap si també, que cau fora de l’hiperpresent tecnològic, però que a través de la seva mirada constructora dona valor a l’objecte pobre que subjetivitza.

Qui això signa se sent fascinat pel sensible, aquell punt on la poètica de la modernitat registra i desplega l’experimentació a partir d’un coneixement abandonat, original i originari, innocent. Collins, com una nòmada, recorre el món no-visible, fora del camp de la documentació, a la recerca d’allò que es bàsic, principi originari de la força de la creació. Qui sap si el viatge interior de Tàpies el lector, no era, quan baixava al seu taller d’artista, partícip d’una mateixa poètica que la de la Collins fotògrafa: un art contra l’estètica des de l’estètica.

L’exposició de Hannah Collins Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit, es pot visitar a la Fundació Antoni Tàpies fins al 13 d’octubre.