Un antiquari és un caçador d’obres d’art, algú que busca o segueix les peces obsessivament fins que les aconsegueix. No les mata, les cobra. Trec el cap a aquest mirador per narrar algunes d’aquestes aventures que no passen a la sabana africana a la recerca del lleó sinó en els pisos de Barcelona i rodalies on s’amaguen obres d’art adormides, oblidades, soterrades per la tirania de l’útil i el modern.

Històries d’antiquaris i de fames, sí, tot parafrasejant el gran escriptor argentí Julio Cortázar, que va escriure aquest llibre llegendari el 1962. Contes fantàstics, surrealistes, en els quals els fames encarnen el poder, la classe alta que dirigeix els bancs, és a dir, el país; i els cronopis són figures al marge del sistema, asocials, romàntics i mig poetes.

Giovanni Battista Piranesi, Via Apia i Via Ardeatina, de Le Antichita Romane, 1756

No són els antiquaris els cronopis del món d’avui ? Personatges a la recerca del temps perdut, obsessius compulsius que col·leccionen unes obres per després desprendre’s d’elles, espècies en perill d’extinció com el tigre d’Amoi o el lleopard d’Aràbia.

Els cronopis o antiquaris entrem a les cases a través dels avisos. Quan el cos del pare de família que tenia el dubtós gust de col·leccionar encara està calent, la vídua, trista però sempre expeditiva, i els fills, més necessitats de diners que de memòria, s’afanyen a trucar a l’antiquari perquè vagi a veure les obres que ha deixat. Un arriba amb la seva motxilla, que ha de contenir com a mínim una llibreta, un bolígraf, una cinta mètrica, una llanterna i un petit llum ultraviolat com si fos el metge de capçalera. Però aquí no cal visitar el malalt perquè ja és mort, sinó que cal veure les seves obres, les que col·leccionava, testimonis físics d’un vici que no compartia. Els pisos fan olor de putrefacció humana i ambientador barat i deixen l’aire de les estances carregat de desolació i nostàlgia.

Després d’una breu presentació et poses mans a l’obra. Quan empasses saliva la gola es troba amb les partícules de pols, que graten i provoquen tos. Agrairíem aleshores tant un simple got d’aigua, però aquest no arriba mai. La convenció social es limita al mínim. No ets un amic, ni tan sols un desconegut, ets un sospitós, algú de qui desconfien a l’instant encara que fan veure que no és així. Quan sortia a la televisió ja tenia molt de guanyat quan entrava als pisos, havia estat allà abans que els meus competidors a través de la imatge projectada a la petita pantalla. Hi havia estat, ho sabia, i ells confiaven. Ja guanyava abans de començar.

Ja hi haurà temps per a explicar en posteriors capítols o posts el que passa després, de com vam trobar les peces, de com les vam negociar, del difícil camí que va de l’anonimat a l’atribució, dels recels amb altres col·legues, dels enganys, de la mentida com a motor d’aquesta comèdia humana que és caçar obres d’art en temps moderns.