“Els carrers seran sempre nostres”, criden els manifestants. Però una part important d’aquests manifestants estan d’acord en una cosa, fins i tot amb aquells en contra dels qui protesten: les parets no que no ho són, de nostres.

Les parets dels carrers no poden embrutar-se amb grafits; “això és vandalisme”, exclamen uns; “això no és art”, diuen uns altres. En els nostres carrers hi admetem de tot: publicitat, molta publicitat; senyals de tràfic; cablejat de tot tipus, de companyies públiques o privades; però els grafits hi són exclosos. L’art, diuen, s’ha de veure als museus.

Mural a la vora del Llobregat. Foto: Joan M. Minguet.

En el pròleg del llibre Murals per la llibertat (1977), Jordi Sarsanedas diu coses interessants: que la pràctica dels murals polítics que, amb l’anunci de la democràcia, s’havien estès per les ciutats catalanes, calia interpretar-ho com a part indestriable de l’aire de festa que havia esclatat amb el final de la dictadura; que aquells murals significaven el “recobrament de la sinceritat i de la llibertat i, en l’expressió mateixa dels greuges denunciats, l’alegria d’aquell recobrament feta sensible per a la mirada”. I, més i tot, escriu una frase que, al meu entendre, no ha perdut vigència: “potser val la pena recordar que, entre les moltes coses de les quals havíem estat llargament desposseïts, hi havia el carrer”. Aquell llibre el compon més d’un centenar de fotografies (l’autor de les quals era Pau Barceló) de pintades murals de caire reivindicatiu que es trobaven pels carrers de Barcelona i rodalies, amb un estudi preliminar (d’Alexandre Cirici) on se subratllen les temàtiques, les autories col·lectives, les maneres que tenien aquells murals de reclamar —o de subratllar— aquella festa per la llibertat de què parlava Sarsanedas.

Mural a la vora del Llobregat. Foto: Joan M. Minguet.

Sempre explico la paradoxa: un bon percentatge dels murals que el llibre reprodueix són de partits polítics (especialment, el PSUC i el PSC/PSOE) que, en les successives eleccions democràtiques, van arribar al poder i, quan van ser-hi, van començar a prohibir els grafits urbans que uns anys abans ells fomentaven i practicaven. El carrer havia estat seu, i de moltes altres formacions polítiques i cíviques que s’apoderaven dels carrers per exigir democràcia, llibertat i igualtat. Però, després de les primeres eleccions, especialment de les primeres municipals, el 1979, els ajuntaments s’havien fet seus els carrers i havien començat a decidir el que s’hi podia fer i el que hi estava prohibit.

Mural a la vora del Llobregat. Foto: Joan M. Minguet.

Perquè ja érem lliures i no calia reivindicar res als carrers? Quina broma! Aquells partits presumptament d’esquerres (els de la dreta no cal ni esmentar-ho) van fer veure que la dictadura traspassada a la monarquia eliminava totes les reivindicacions que aquelles pintades feien evidents, però era mentida: després del franquisme, la desigualtat i la injustícia socials ha continuat estenent-se. El mal de la transició té moltes variables. En aquells temps es van crear molts consensos amb unes bases gens sòlides. Alguns d’aquests consensos han començat a esclatar de manera estrepitosa en els darrers anys: la monarquia, la justícia espanyola (no ho dic ara pels presos polítics catalans: per allò de què parlem aquí potser és més revelador que Espanya sigui l’estat del món amb més artistes perseguits), la impunitat de tots els delictes comesos pel franquisme…

Mural a la vora del Llobregat. Foto: Joan M. Minguet.

Encara hi ha moltes fal·làcies per enderrocar, però. I en el terreny de la cultura no n’anem pas sobrats: hi ha molts acords, concòrdies, convinences que caldria si més no replantejar-se, que se’n pogués parlar. Potser ja no es pot recular en algunes decisions que es van prendre per mor d’aquells consensos (per exemple, el Guernica no havia de tornar a un país embrutit per totes les herències del feixisme que Picasso havia combatut, i menys encara allotjar-lo en un museu que porta el nom de la monarquia que va heretar el règim de Franco), però almenys estaria bé que fóssim conscients de les paradoxes.

La concepció de l’art és una construcció cultural, generalment vinculada als poders, antics i actuals.

En el carrer s’hi poden fer manifestacions, però les expressions visuals que no siguin institucionals, molesten. Molesten al poder i, vés per on, molesten a bona part dels qui es manifesten en contra del poder. “Això no és art”, diuen amb la boca grossa. I què “collovaris” sabran ells? Ells i jo, no us penseu que em poso per damunt de la resta. La concepció de l’art és una construcció cultural, generalment vinculada als poders, antics i actuals. Tota construcció cultural té unes bases ideològiques. Per tant, el debat sobre si les pintades urbanes són art o no ho són té un recorregut molt curt. És evident que hi ha persones a les que els molesta el grafit, més encara si els corifeus de sistema insisteixen en la seva maldat. A mi em molesta més trobar-me les escultures repetitives de Jaume Plensa per les zones riques de les ciutats occidentals, però el meu gust no passa de ser una anècdota, com el vostre.

Mural a la vora del Llobregat. Foto: Joan M. Minguet.

La qüestió és per què una visualitat és acceptada i impulsada pels poders municipalistes, i una altra és prohibida o foragitada als ravals de les ciutats. Qui ha dit que l’art hagi de ser plaent, bell, harmoniós o desitjable? No cal invocar el cas de Basquiat, grafiter de la ciutat de Nova York que va pujar als altars del mercat artístic. Les seves figures estrafetes i les seves inscripcions sovint obscenes tenien molta més força en el metro o en les parets novaiorqueses que en les sales llòbregues d’un museu. No cal invocar tampoc l’experiència de Joan Miró el 1969 a la ciutat de Barcelona, quan va realitzar una suggestiva pintada de contingut polític a les vidrieres de l’edifici de el Col·legi d’Arquitectes. Ell mateix va decidir d’esborrar la seva acció, qui sap si conscient que, convertida en obra d’art urbana (o pitjor i tot, traslladada a l’interior d’un museu d’art contemporani), perdria tota la càrrega política, violenta, amb què va ser concebuda.

Mural a la UAB. Foto: Joan M. Minguet.

Torno al present. Durant el confinament he passejat com mai pels camins del costat del llit del Llobregat, travessats per ponts i més ponts (carreteres i autopistes; les vies de l’AVE, del carrilet o de la RENFE…) i dessota d’aquests ponts he vist tot de murals pintats, uns molt ben dissenyats, uns altres gestuals i deformes. Els joves que els havien fet havien estat expulsats de Cornellà, Sant Boi, Sant Joan Despí i d’altres poblacions i havien hagut d’anar a parar a aquelles zones deshabitades per a expressar-se. Per què? Aquella visualitat que no complau al poder, no pot entrar en els regnes de l’art oficial. Insistiré en la qüestió: que aquells murals, grafits o “tags” siguin macos o lletjos és irrellevant; els museus són plens d’obres (contemporànies o del passat) abominables des de criteris tècnics, conceptuals i/o ideològics, però com que algú les ha entaforat allà dins, poca gent gosa acusar els sues autors de falsaris i, encara menys, de vàndals.

Mural a la UAB. Foto: Joan M. Minguet..

A la universitat, almenys a la UAB, on hi he treballat molts d’anys passa el mateix: hi ha uns murals que el poder universitari (rectors, degans) consenten si el missatge que expressen és prou genèric per estar-hi d’acord. Però quan les parets de les facultats o dels espais cívics són pintades o escrites amb expressions contraries al propi poder universitari, són immediatament esborrades. No perquè les unes siguin art i les altres no; per pur caciquisme. Tinc la impressió que una societat igualitària ha de començar per repensar democràticament la cultura, fora dels vicis heretats, dels gustos empoltronits.

Mural a la UAB. Foto: Joan M. Minguet.

Els grafits urbans són una forma visual que, agradarà o no, molestarà o no, però té els mateixos components estètics i artístics que qualsevol altra manifestació. Amb una singularitat: a l’estar integrada consubstancialment en el paisatge urbà, és més notòria, més visible per a tots els públics (no només per a les minories que van a un museu o a una galeria d’art) i, en conseqüència, sempre està sota els ulls vigilants de la norma que demonitza, si és que hi ha alguna norma que no criminalitzi els qui no la compleixen. Enfront del museu, institució jeràrquica al màxim, construïda des d’estratègies verticals, que explica unes societats violentes amb el dèbil, amb l’altre, masclistes i gens igualitàries, la visualitat del carrer és una altra cosa, complexa en tots els sentits. Que crea incomoditats? És clar que sí. Si la cultura no ens incomoda o —si convé— ens irrita, ja podem anar cridant que els carrers seran nostres, que ni els carrers ni els museus no ho seran mai, de nostres.