En un dels vídeos de l’exposició Arquitectura i Crítica dedicada a la trajectòria de l’Ignasi de Solà-Morales el veiem dient: “L’arquitectura és agressiva contra el territori, contra el material, al qual violenta, manipula, força, retorça; és violenta contra les formes existents, contra els tipus i les maneres existents. Tota arquitectura fundant es basa en la violència i té en el seu interior no tant una construcció sinó també inseparablement una destrucció “

Es tracta de la seva conferencia Anyway impartida al CCCB l’any 1993.

Vista de l’exposició. Foto: Pep Herrero.

Diria que es pot usar aquesta lectura sobre la violència com a dispositiu per entendre bona part de l’exposició de La Virreina Centre de la imatge o, el que és el mateix, del llegat intel·lectual i crític de l’Ignasi de Solà-Morales, arquitecte nascut el 1942 a la ciutat de Barcelona, fill d’una família d’arquitectes entre els quals es destaquen el seu avi Joan Rubió i Bellver, el seu pare Manuel de Solà-Morales i de Rosselló i el seu germà Manuel de Solà-Morales i Rubió, membre destacat de la comunitat acadèmica i professional de l’arquitectura des dels anys setanta fins la seva abrupta mort.

La trajectòria d’Ignasi de Solà-Morales (Barcelona, 1942 – Amsterdam, 2001) exemplifica alguns dels trets més significatius d’una certa tradició arquitectònica estretament vinculada a Barcelona i caracteritzada pel fet de reunir, sense uns límits massa clars, el pensament sobre la cultura, el patrimoni i la ciutat. En el seu treball, pensament, pràctica arquitectònica i incidència a l’esfera pública és un tot sense solució de continuïtat.

Des de la seva activitat acadèmica als seus projectes de rehabilitació d’edificis emblemàtics com el Pavelló Alemany de l’exposició de 1929, conegut com Pavelló Mies, la posició de l’autor es fruit i alhora motor d’un moment en que, superada la modernitat, es busquen explicacions (sempre fragmentàries i descentrades) als problemes concrets del món contemporani.

És una exposició d’arxiu on hi ha, sobretot, documents, facsímils, reproduccions de plànols, registres fotogràfics i en vídeo, exemplars editorials, etc. Son exposicions que sempre es mostren aspres al visitant. La principal tasca del comissariat, en aquest cas a càrrec de Carmen Rodríguez i Pau de Solà-Morales, ha de ser fer narratiu un grup de peces forçosament inconnexes entre elles i illegibles per separat, tant en format com en temàtica. Hem d’entendre que ningú, tret d’algun expert o estudiós de l’autor, dedicarà a la visita el temps necessari per a llegit tots i cadascun dels documents exposats.

Vista de l’exposició. Foto: Pep Herrero.

Per tant, el muntatge expositiu, fet per l’estudi Cadaval & Solà-Morales, ha de treballar en un context força complex, mostrar peces però alhora generar un entorn. La majoria dels visitants s’enduran una idea general del contingut. El documents no son lectures per al visitant sinó imatges que donen suport el discurs. Els fragments d’aquestes lectures, aquells que eren pertinents i assenyalats, són extrets i augmentats per poder ser llegits. Aquí, el tot supera clarament les parts. I en aquest punt retorno a l’inici. Solà-Morales defensa que contràriament al que se’ns ha dit, des de les tesis del moviment modern, l’arquitectura no és un mediador, ni un dispositiu de participació. Ans al contrari, i com deia al principi, veu en tot acte arquitectònic un acte violent: “En realitat tota operació d’arquitectura és una imposició, una colonització que implica violència”. Afegeix que, com a arquitectes, només hi caben tres tipus d’actituds davant d’aquest context: la submissió, la delinqüència i la resistència.

El muntatge de l’exposició és un acte de violència.

El muntatge de l’exposició de la que parlem és un acte de violència, sens dubte. S’imposa al visitant (com qualsevol formalització expositiva), i condiciona la seva lectura, fins i tot el moviment dels cossos i el seu deambular per l’espai; força perspectives, mirades del biaix i t’obliga a postures estranyes per veure segons quines parts. El dubte és si ho fa des del poder hegemònic, des de la incorrecció del vandalisme o des de la complicitat resistent. Parlo amb Eduardo Cadaval i Clara Solà-Morales sobre aquesta sensació d’estranyament per veure parts de l’exposició i em diuen: “Hi ha una voluntat clara de disseny de mostrar que la lectura d’aquests textos (com qualsevol text de teoria)suposa un esforç. De fet, en totes les nostres exposicions, sempre hem col·locat les peces una mica baixes. Creiem que el visitant que realment vol veure/llegir una peça, ha de fer un mínim esforç; la informació, sempre, pel fet de no ser imatge, requereix un esforç del visitant”.

Vista de l’exposició. Foto: Pep Herrero.

Tanmateix, diria que el món de l’Ignasi de Solà-Morales, fins hi tot des de la cultura d’arxiu, aguanta aquesta o qualsevol altre disposició en l’espai i la seva visita serà igualment reveladora. No en va, l’eclecticisme i la revisió de la historia allunyada de dogmes i llocs comuns el van portar a sortir ben parat d’atzucacs com la rehabilitació del Liceu, l’estudi de l’Exposició Universal o la seves exposicions sobre Duchamp o Rietveld. Precisament, sobre aquesta darrera exposició del dissenyador holandès, llegim al programa de mà: “…va plantejar la reflexió sobre la reproducció d’una obra, entesa com un exercici de superació de la mimesi i com una oportunitat per plantejar «un treball de recerca, la recomposició d’un procés de disseny i la possibilitat de comprendre íntimament un mètode». El desenvolupament d’aquesta idea en el pensament de l’arquitecte és fonamental per reconstruir un camí que, més endavant, seguiria en futures intervencions, tot rastrejant el procés que havia seguit un autor i arribant «fins a la intimitat de l’obra, un cop se n’ha arrencat l’estructura profunda»”. I no és just això el que ha de fer una exposició?

Mentre visito aquest espai de La Virreina, miro per la finestra el Mercat de la Boqueria i no puc deixar de veure paral·lelismes entre l’exhibició de la columna cruciforme del pavelló Mies de 1929, trobada durant les excavacions de desembre de 1984, amb els embotits que pengen a l’altra banda del vidre. Al text “Arquitectura feble” Solà-Morales parla d’una arquitectura que no és important ni superba, perquè és l’única capaç d’escapar de la banalitat i l’autoreferència de la postmodernitat. I mentre jo rumio en això i en la inherent supèrbia de la biga de Mies Van der Rohe, exposada com a arqueologia contemporània, els turistes fan fotos als embotits. Violències.

L’exposició Ignasi de Solà-Morales. Arquitectura i crítica es pot visitar a La Virreina Centre de la Imatge, de Barcelona, fins al 12 de maig.