Abans no acabi l’any de la commemoració del centenari de la mort d’Alexandre de Riquer (1856 – 1920), deixem-nos seduir per la seva proposta estètica, en la qual hi palpita un alè espiritual.

Figura gegantina en el marc del Modernisme, aquest pintor, poeta i artesà ofereix la llum del seu art al nostre segle entre el postmodern i el que està per venir, en l’era més tecnificada i robotitzada de la humanitat.

Riqueriana inspirada en l’ex-libris Miquel Utrillo.

Un aspecte a explorar de l’art d’Alexandre de Riquer és la influència del japonisme en la seva obra. Atractiu que ha impulsat el seu estudi en l’àmbit acadèmic. Aquesta mateixa seducció ha esperonat una delicada obra artística que hi dialoga: els ikebanes elaborats per Roser Pintó inspirats en obres d’Alexandre de Riquer.

Roser Pintó (Barcelona, 1955) ha estat Directora de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya. Actualment és la presidenta de l’Associació Internacional Duana de les Arts (AIDA), associació que té com a finalitat el foment de l’art i la literatura. L’any 2017, Pintó va publicar Transferències (Parnass Ediciones), un llibre de poemes en el qual l’autora inclou una selecta col·lecció de tankes i haikus que respiren el mateix esperit que els seus ikebanes.

Riqueriana inspirada en una coberta de la revista Luz, 1898.

Per introduir-nos en el tema, recordem la periodista Claude Mandraut quan afirma que «el japonisme va encendre la imaginació quan el Japó es va obrir als intercanvis l’any 1854». La imaginació dels artistes del món occidental, que en aquell temps estaven estancats en l’academicisme. La consagració del japonisme va arribar amb la profunda impressió que va causar el pavelló japonès a l’Exposició Universal de París l’any 1878. Aleshores, el públic ja començava a ser receptiu a una estètica que havia dut «els artistes a descobrir la natura com a font d’inspiració: animals, insectes o flors en el seu element natural», diu Mandraut.

Fatigats de les regles que imposava l’acadèmia, els artistes amb instint renovador de seguida es van sentir «fascinats per la capacitat dels japonesos per captar el moviment amb el traç del llapis, per oblidar els efectes de la perspectiva, per permetre’s l’asimetria i per situar els temes amb tota llibertat».

Riqueriana inspirada en el cartell Gran Salón del Pedal, 1897.

El terme “japonisme” va ser utilitzat per primera vegada l’any 1872 pel crític Philippe Burty. Una barreja d’estil gòtic i de japonisme caracteritza l’Art Nouveau o Modern Style, moviment que a Catalunya va prendre el nom de Modernisme. Alexandre de Riquer, dibuixant excel·lent que va beure de les fonts prerafaelites i del japonisme, és un destacat representant de les Arts Decoratives del Modernisme.

Riquer es va sentir atret per aquest estil «antirealista» en «paral·lel a la temàtica simbolista idealista», escriu l’estudiós Eliseu Trenc, el qual posa la data de 1895 a aquest canvi d’estil en l’obra riqueriana amb el qual va obtenir un gran nivell artístic. En el mateix sentit es pronuncia l’estudiós Ricard Bru: «Artista representatiu de l’època del modernisme i, al mateix temps, un mirall dels gustos estètics del seu temps, (…) la presència de l’art japonès i l’impacte del japonisme (…) va tenir també un efecte evident i ben palès en els interessos i la trajectòria d’Alexandre de Riquer, fins al punt que una part destacada de la seva obra no es pot comprendre sense tenir present la fascinació que va professar per les arts del Japó».

Riqueriana inspirada en el cartell Mosaicos Hidráulicos Órsola Solà y Cia., 1898.

Tot comentant l’ex-libris a nom de «Paquita» (Francesca Bonnemaison), en un altre lloc he escrit que, influït per l’estètica japonesa proposada per James A. MacNeill Whistler, «en els seus treballs, Alexandre de Riquer també adopta amb entusiasme les composicions verticals (makemono), que són pròpies de les arts del Japó, així com la simbologia vegetal (ikebana). I fa ús de les tintes planes i també dels dibuixos perfilats, tal com es veuen en les xilografies d’Hokusai, a qui tant va admirar».

Tot prenent com a inspiració la composició vertical o makemono i la simbologia vegetal de l’ikebana, Alexandre de Riquer va dissenyar l’ex-libris amb el nom familiar de «Paquita» en el qual apareix el dibuix d’una d’una rosella. La bellesa senzilla i estilitzada d’aquest ex-libris de l’any 1902 és d’una modernitat que el fa intemporal.

L’atracció dels modernistes pel Japó i el japonisme s’ha mantingut en el temps.

L’atracció dels modernistes pel Japó i el japonisme s’ha mantingut en el temps, impregnant també el camp de la literatura amb el conreu de la tanka i l’haiku, que a Catalunya de seguida va tenir seguidors. En aquest sentit, escriu Enric Balaguer sobre les «ressonàncies orientals» en la nostra literatura: «Al llarg del segle XX, hem viscut una gran onada d’importacions orientals de factura molt diversa: religiosa, espiritual, mèdica, psicològica, dietètica…».

Tant en el camp de l’art i de les arts gràfiques com de la literatura, aquestes ressonàncies i influències són font d’inspiració també en el camp de les arts florals com l’ikebana, mot que significa «mantenir vives les flors», i que també és coneix com a Kado, o «el camí de les flors», una pràctica del budisme zen.

Riqueriana inspirada en el cartell Quarta Exposició del Circol de Sant Lluch, 1899.

L’ikebana, o l’art d’arranjar flors –si bé també es fan servir branques, fulles, fruits i llavors i té un propòsit estètic–, és fonamentalment un mètode de meditació que està connectat amb el pas de les estacions i els cicles de la vida. Qui practica l’ikebana se situa en aquesta dinàmica de l’art efímer, així com s’endinsa en la reflexió del temps. L’ikebana és una expressió creativa, si bé té unes lleis internes que regeixen la seva forma, sovint un triangle escalè definit per tres punts principals que simbolitzen el cel, la terra i la persona humana connectades. No menys important és la tria de la ceràmica situada a la base per completar l’harmonia de la composició. En l’actualitat, l’ikebana també pot ser una mostra d’art avantguardista, trencador i explorador de noves formes com es veu en algunes de les realitzacions de Roser Pintó amb les seves riquerianes, com anomena les seves ikebanes en homenatge als motius florals en les obres gràfiques d’Alexandre de Riquer.

Cal un sentit natural de l’espai en l’arranjament d’un ikebana, en paral·lel a una actitud adequada per transitar aquest «camí de les flors». Talents que es donen en el càlid i serè temperament artístic de Roser Pintó. Així, s’ha donat una feliç correspondència entre Riquer i Pintó, que a través de l’elaboració dels seus ikebanes ha creat un conjunt de formes artístiques d’una subtil espiritualitat que posa l’accent en la manifestació d’una imatge minimalista que casa tradició i modernitat en harmonia.

A través d’un llenguatge artístic subtil i elegant, Riquer –un artista de l’Art Modern que també va conrear la poesia–, i Pintó –una artista poeta contemporània–; amb un objecte floral pintat o orgànic comuniquen a l’espectador l’humà i el diví de la natura, l’esperit que hi alena.