La Capella 25 anys després és un cicle de sis exposicions que recupera el trajecte d’aquest espai municipal compromès amb l’art emergent a Barcelona.

Des del gener fins al juny, hauran passat pel carrer Hospital sis exposicions col·lectives (aquesta és la cinquena: Escena 5: Estrats) que revisen el que ha estat el programa d’arts visuals de Capella des que es va iniciar, l’any 1994. David Armengol, Sònia Fernández Pan, Eloy Fernández Porta, Sabel Gabaldon i Anna Manubens són els responsables d’aquestes sis mostres construïdes “d’una manera més passional que analítica, més intuïtiva que lògica”, com ells mateixos expliquen. I no enganyen.

Julia Spínola, Brazos, chorros, mismo II, 2019.

Si bé en conjunt s’hi respira un cert clima de societat futura i de posthumanitat, sembla que, en aquesta mostra, s’imposa el diàleg aïllat amb cadascuna de les diferents propostes. Qualsevol intent de relat conjunt forçaria en excés la màquina. Algunes de les propostes de La Capella convoquen una bona dosi d’imaginari literari i mitològic amb dues figures tan universals com el Quixot i Medea, però també lingüístic, amb més d’un treball sobre la polifonia de llengües i Babel.

Anna Dot, Les pedres del camí, 2017.

Mentre que Anna Dot crea una instal·lació subtil i mínima però d’una gran força amb deu còdols blancs que evoquen el camí d’errors repetits per on transita la vida del Quixot i per extensió, la vida dels humans (una obra que, como altres de la mostra, ja formava part del capítol anterior d’aquest projecte expositiu en sis episodis); Antoni Hervàs construeix una Medea sorprenentment festiva i abufonada sorgida del teatre anglès, una Medea escultòrica feta de materials tèxtils capaç de riure’s de la seva condició tràgica i apropar-se a l’esperit, irreverent, de Dionís.

Rasmus Nilausen, Polyglossia, 2017.

Amb un llenguatge més plàstic, el de la pintura, Rasmus Nilausen evoca la pluralitat babèlica de llengües en una proposta que enllaça amb la performance lingüística que Quim Pujol ha dut a terme en el transcurs de l’exposició (el dissabte 11 i diumenge 12 de maig). Pujol ha rastrejat gentilicis comuns que posen en evidència els prejudicis des dels quals es construeix el llenguatge, amb expressions com la “puntualitat britànica” o el “en fila índia”.

Capes de llenguatge, d’imaginari i de ciutats, capes de temps…

Volgudament lingüística és també la proposta de Marc Vives, que distribueix els diferents capítols d’una novel·la per l’espai expositiu perquè es pugui llegir (i intervenir) de manera discontinua i fragmentada, com la vida. De fet, el personatge del seu relat, adscrit al gènere del bildungsroman o la novel·la de formació o aprenentatge, construeix el seu trajecte vital a la inversa del temps viscut: des de la maduresa fins la infantesa.

June Crespo, Same Heat, 2018.

Finalment, en aquest tramat de propostes que remeten al llenguatge, Marla Jacarilla recull fragments breus de novel·les i ficcions distòpiques per oferir-les en un collage quasi blanc en línia amb alguns treballs d’Ignasi Aballí o de Mar Arza. L’obra de Jacarilla fa de xarnera entre les propostes més lingüístiques i les que remeten a incertes hipòtesis de futur. Un futur ciborg invocat per la instal·lació maquinista de Carlos Sáez i el seu giny escultòric que s’activa quan detecta que algú s’hi apropa. Un objecte rèptil d’estètica bruta que enllaça amb les peces fetes amb material de refús de June Crespo, que transforma la funcionalitat orgànica d’objectes quotidians com un radiador en capes de matèria escultòrica, i amb el volum lleuger i alhora contundent de Julia Spinola, una peça feta de retalls petits de cartró premsats i compactats de nou que ens recorda que el nostre és un món del residu, el desfet i l’excés. Un món global intervingut per una mateixa forma de vida que s’estén a totes les ciutats i que Francesc Ruiz ens recorda amb una instal·lació feta d’anuncis de tanques publicitàries d’una companyia telefònica de tots coneguda.

Francesc Ruiz, Lycamobile, 2019.

Tot i que l’exposició de La Capella semblava que t’interpel·lava aïlladament des de cada peça, el conjunt acaba mostra el seu element coral i la seva fidelitat a allò que promet: l’estratigrafia o l’estudi dels elements sobreposats pel temps en capes o estrats. Capes de llenguatge, d’imaginari i de ciutats, capes de temps… de temps humà.

L’exposició Les escenes: 25 anys després. Escena 5: Estrats es pot visitar a La Capella, de Barcelona, fins el 26 de maig.