Dalí es lamentava davant una obra d’Alexander Calder: “si una sola cosa se li pot demanar a una escultura és que no es bellugui”… Per contra, el de Figueres era un gran amant de l’op art i de tota mena d’efectes òptics que provoquessin pampallugues damunt la retina de l’espectador.

No puc deixar de pensar en Dalí, l’art que belluga i la retina torturada mentre m’escolo per les sales de la planta noble de La Pedrera, una opera aperta avant la lettre que acull l’exposició Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975.

Ens rep una projecció de l’Anémic Cinéma (1925) de Marcel Duchamp, una sèrie de discs més hipnòtics que no pas òptics signats amb l’heterònim Rrose Sélavy. I, pocs metres més endavant, una escultura de Calder, Typographie (1972) ens avisa –com un guardaagulles– de les sotragades que aviat rebrà el més preuat dels nostres sentits, la vista.

Vista general de l’exposició.

Els comissaris de la mostra, Jordi Ballart i Marianna Gelussi han aplegat, sota un dels sostres més ondulats de la història de l’art, obres de trenta-set artistes que van prendre part d’una revolució internacional que va eclosionar entre els anys cinquanta i seixanta a Europa. Segons afirma la nota de premsa, “les obres giren al voltant del concepte d’obertura, de moviment i d’espai, allunyant-se de les categories tradicionals de la pintura i l’escultura i de l’objecte convencional, a través de l’experimentació i la recerca de nous materials i suports, i l’obertura de l’espai artístic”. Ho transcric tal qual perquè jo no seria capaç de dir-ho millor.

Som davant d’una mostra que aplega obres filles del seu temps, és clar, però també d’urgències i vertígens: l’acceleració del tempo històric, l’evaporació de dogmes i certeses, la irrupció de la tecnologia en els aspectes més íntims de la vida quotidiana, una reacció al component romàntic de l’expressionisme abstracte i a la deïficació de l’experiència artística… I malgrat que ha passat mig segle d’aquest arravatament, la majoria de les peces ha envellit amb dignitat (excepte Calder, és clar).

Carlos Cruz-Diez, Chromosaturation, 1965-2018.

La tria i classificació de les obres és arbitrària, però dins del possibilisme que cal tenir en compte a l’hora de muntar una exposició. Això no és un “museu imaginari”, hi ha un pressupost i obres amb major o menor disponibilitat.

Amenaça tothora l’espectador, com una ombra inquietant, el concepte d’opera aperta encunyat per Umberto Eco el 1962, un concepte tan obert que es pot interpretar de més maneres que combinacions té un cub de Rubik. Ars combinatoria sense espai per a la metafísica.

Marina Apollonio, Spazio ad attivazione cinetica, 1966-2018.

La nostra visió perifèrica s’activarà davant els Vasareli, Le Parc, Dadamaino i Marina Apollonio; recordarem vells amics de l’Empordà, com Jean Tinguely o François Morellet; glòries locals com Leandre Cristòfol i Eusebi Sempere, pujarem i baixarem escales incertes de Gianni Colombo, redescobrirem patums conceptuals de la categoria de Hans Haake, els malabarismes magnètics del grec Takis… i com a traca final, travessarem un laberint de colors –Chromosaturation (1965-2018)– de Carlos Cruz-Diez, capaç de convertir un Pantone en el mapa del País de les Meravelles.

Opera aperta. Obra oberta… Si hi penseu, és un concepte proper al del cèlebre gat de Schrödinger. Tot s’hi val mentre no obrim la capsa…

Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975 es pot visitar a La Pedrera fins al proper 27 de gener de 2019.