La densitat de tècniques, materials i continguts que es poden arribar a concentrar en una sola peça de Josep Guinovart és gairebé infinita.

Si, per exemple, prenem una pintura en concret, El cor de l’era (2003)  -i no és de les meves preferides de la vuitantena que s’ha inclòs en l’exposició retrospectiva que ocupa tota la superfície dels Espais Volart de la Fundació Vila Casas-, les lectures s’encavalquen: hi ha grans de blat -un material que incorpora a partir del 1957-; hi apareix el blau lluminós que el caracteritza; dibuixa com un grafiter; i incorpora un mecanisme rellotger que marca els segons en el centre de l’era representada, en un gest en els límits del cinetisme, el conceptual i el pop-art. L’era, l’espai rural per excel·lència, marcant el ritme del temps de l’univers.

El títol de l’exposició Josep Guinovart. La realitat transformada és ben encertat ja que l’artista barceloní, mort el 2007, es va dedicar amb el seu art a intentar transformar el món, tal com el veia, tal com el percebia, tal com volia que fos. Comissariada per Llucià Homs, aquesta és l’exposició que tanca un any de commemoracions amb motiu del desè aniversari de la mort de l’artista. Encara que sempre aparegui com un artista informalista, Guinovart és de mal etiquetar i aquesta exposició ho demostra amb l’encert de no haver-la muntada cronològicament. Hi trobem la pintura desbordada més enllà de la superfície pictòrica i les incrustacions d’objectes a l’estil de Rauschenberg encara que amb un esperit més íntim que el del nord-americà.

S’han recuperat instal·lacions emblemàtiques com la bella Contorn-Entorn, que el 1976, va sorprendre el públic de la desapareguda galeria Maeght amb un bosc de troncs pintats i tunejats. S’exposen algunes de les obres pintades sobre uralita, dignificant un material barat però altament tòxic. Anys després, quan les víctimes per la uralita ja eren moltes, Guinovart va utilitzar el mateix suport a l’obra Treballadors de la Rocalla (1997) per denunciar un dels genocidis laborals més brutals dels últims 50 anys.

L’obra de Guinovart de vegades pot arribar a enfarfegar però també a hipnotitzar com passa amb obres magistrals com Rasclet (1975). També necessita de filtres de qualitat -calia incloure a la mostra les vaques de fusta de l’any 2000?- però també és una obra que convida a mirar, traspassar, a parlar amb qui hi hagi al costat. Sense una intenció de ser-ho clarament, l’art de Guino és un art participatiu i això és rabiosament contemporani.

Guinovart és “víctima de la seva pròpia energia”.

Té raó el poeta i crític d’art José Corredor-Matheos, un dels més fidels defensors de l’artista, quan inicia un poema dedicat a Guino del 1999 amb el vers: Sale la vida a borbotones. Sí, l’art surt a raig de l’obra de Guinovart, de vegades com un plugim fi, de vegades com un xàfec eixordador. Com succeeix amb altres creadors molt prolífics, Guinovart és “víctima de la seva pròpia energia”, com assegura el comissari de l’Any Guinovart, Àlex Susanna, però també com tots els grans artistes continua interpel·lant-nos una dècada després de la seva mort.

Josep Guinovart. La realitat transformada es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vila Casas fins al 19 de maig